Recullo
aquí un extens fragment d'Excursions
i caceres, narració que trobem
dins Records d'un excursionista
de Carles Bosch de la Trinxeria.
Gairebé tot està centrat en
o prop del Pla Gran, punt d'inici de l'itinerari
del Bastiments. El text és l'expressió
de la vivència directa i personal
de l'autor -que cal situar al voltant del
1860, quan encara tenia delit per córrer
les muntanyes- i això ens permet
veure el contrast amb l'actualitat. Per
situar-nos una mica s'ha de tenir present
que l'autor comença l'expedició
a Prats de Molló, on estava estiuejant.
Algunes de les anècdotes que s'expliquen
fereixen les nostres mentalitats conservacionistes
actuals, però això són
figues d'un altre paner. Entre altres coses
voldria remarcar que la cacera s'inicia
el 17 d'agost, molt avançat ja l'estiu:
les congestes de què parla són
impensables avui.
Seguírem la carena de la frontera,
cap el pla de Can Magre (altitud 2.400 metres),
entre Espanya i França. Ens topàrem
amb un ramat de bestiar de llana de 16.000
caps. Quan des de l'Empordà i el
pla de Girona un es mira la serralada dels
Pirineus des de Costabona fins a Puigmal,
ningú no diria que al cim d'aquelles
muntanyes, que semblen tan pelades i escabroses,
es trobessin vertaderes planures de llarga
extensió i cobertes de bona herba,
com el pla de Can Magre i Pla Guillem, etc.
A l'estiu tot verdeja. Aquests terrenys
situats a l'extrem-frontera, pertanyen als
comuns de Pi i de Mantet, els quals exigeixen
per dret de pastura, des del 15 de juny
al 15 de setembre, 50 cèntims per
cap de bestiar de llana.
Els propietaris del Baix i de l'Alt Empordà,
reuneixen els seus ramats, i el 15 de juny
van a muntanya. El 15 de setembre baixen
de muntanya grassos, valent algunes pessetes
més del que valien.
El ramat de 16.000 caps que trobàrem,
era guardat per 20 pastors i 15 cans. Tenien
la seva jaça, al fons del pla; ens
hi dirigírem. La jaça consisteix
en un cercle rodejat de barraques, una per
cada pastor. Acorralen el bestiar al mig
durant la nit, els cans fan sentinella tot
a l'entorn i el llop no hi pot res. Hi ha
un ordre admirable. Els pastors tenen el
seu cap, el majoral, al qual tots obeeixen.
Porten gec de pell, cinta, sarró
i batí de pell, barretina vermella
i esclops ferrats de claus punxeguts. Els
seus cans són vertaders cans de ramat
dels Alts Pirineus; cadascun d'ells és
tant o més gros que un llop; a més
que porten un ample collar eriçat
de claus de punta enfora.
Quin espectacle més imponent veure
sortir el ramat de la jaça, amb la
fressa de les esquelles, flanquejat per
pastors i gossos!
Ens dirigírem cap al Puig de Coma
Armada (altitud 2.600 metres), seguint sempre
la línia divisòria, la qual
dóna la vessant de les seves aigües
al nord al riu Tet i, al sud, al riu Ter.
[...]
Des del puig de Coma Armada, es domina tota
la Conca del Ter, des del seu naixement
fins a Camprodon. A Setcases comencen els
boscos de pins i avets. És país
molt trencat i escabrós. Teníem
al davant les cingleres granítiques
de Gra de Fajol; és un puig molt
alt (2.700 metres) blanquíssim per
la seva abundància de roques de quars;
té la forma d'un gra de fajol. Més
enllà, el coll de la Marrana, que
divideix la Conca del Ter amb la del Freser.
Al nord-oest, el grandiós puig de
Bassibés [l'actual Bastiments] (altitud
2.850 metres). Aquestes muntanyes formen
un semicercle que enclou la pintoresca vall
de Morens i Ulldeter. El seu aspecte salvatge
i grandiós, amb els seus pins torçuts
per les tempestes, els seus cingles espantosos,
les seves clapisses d'imponents penyes granítiques;
les seves nombroses cascades, fonts del
riu Ter, la seva verda vegetació
de boixerica, fan de Morens una de les valls
més admirables dels nostres Pirineus.
De Camprodon a la
jaça de Morens, remuntant sempre
el Ter, és cosa de 5 a 6 hores. De
Camprodon es segueix el camí de Setcases
i, d'aquest punt a la jaça, amb tres
horetes s'hi va. Per tot es pot anar a cavall.
Els aficionats a caceres i excursions que
estiuegen a Camprodon, haurien de fer construir
a prop de la jaça de Morens una barraca
o xalet de fusta per a poder-hi passar alguns
dies amb comoditat. Morens és el
centre de caceres d'isards, llebres i perdius
blanques, i centre d'excursions per a recórrer
els Pirineus fins a Puigmal.
Després
d'haver dinat, emprenguérem la baixada
cap a la Jaça de Morens, el nostre
quarter general.
Prenguérem possessió de la
gran barraca del mig, bastant espaiosa per
a cabre-hi tots. Totes les jaces d'alta
muntanya contenen, a més de les barraques
per a cada pastor, una barraca més
gran on es reuneixen quan fa mal temps,
consistint en quatre parets de pedra seca
i gleva, un baix teulat de barres de pi
cobert de rama i terra; un forat al cantó
pel fum i un altre més gran que serveix
de porta, pel qual s'ha d'entrar tot ajupit.
Per jaç, bàlecs i rama de
pi. A la nit no s'hi té fred, però
el que impedeix d'aclucar l'ull són
les puces; després, hom s'hi acostuma
perquè un hom es troba tan rendit
de fadiga que no se senten picar. He recorregut
bastant els Pirineus i en totes les barraques
de pastor hi he trobat les mateixes puces,
puces petites i vermellenques, que claven
una fiblada insuportable. A més d'això
hi sol haver ratolins blancs que us corren
per la cara i es fiquen per butxaques i
sarrons, rosegant tot el que troben.
Després de descarregat el bagatge,
anàrem per llenya i pel ranxo del
vespre; puix els caçadors d'isards
ens arribarien afamats. [...]
La jaça de Morens no té la
importància de la del pla de Can
Magre. El bestiar que hi ha pertany al riberal
de Camprodon i Setcases. Cinc pastors amb
el majoral menaven un ramat d'uns tres mil
caps de bestiar de llana, amb algunes cabres.
A més, més avall de Morens,
hi ha la barraca de la vacada i de l'eugassada.
A l'estiu, durant el juliol i l'agost, aquestes
verdes i florides muntanyes són poblades
per infinitat de ramats que animen el paisatge
i donen alegria. Viuen en llibertat i, quan
baixen, cap al 15 de setembre, tot el bestiar
és gras i dóna gust veure'l.
Cap al vespre arribaren els nostres caçadors.
També arribà el ramat amb
els seus pastors i cans. Els convidàrem
i sopàrem tots a l'entorn d'un gran
foc, puix feia fred (3 graus sobre zero).
Però, quina gana, tothom! Quin bon
humor! Quina alegria! La botella passava
de mà en mà i donava gust
de veure xerricar. [...]
El
majoral sospirava per la mort tràgica
de la millor euga de l'eugassada...
-Com va ser? -li preguntàrem.
-No me'n parlin! Fou per culpa nostra; l'altra
nit, vers les tres del matí, ens
despertà la cridadissa dels cans;
el bestiar s'arremolinava dintre la jaça;
sentia la ferum del llop que rodava per
allí prop. Sortírem, i amb
els nostres crits fugí, seguit pels
cans i tot esporuguit s'encinglà
en els cingles de Gra de Fajol. Els cans
lladraven al peu del cingle. El llop havia
seguit un estret relleu i arribat al cap
no podia anar més enllà. Un
dels pastors, amb el seu bastó ferrat,
pujà per un canal del cingle i seguí
el mateix relleu que havia seguit el llop.
Aquests relleus del cingle són impracticables;
únicament els isards els recorren
amb facilitat, puix és son país,
i cap bèstia no els disputa l'herba
que hi troben. El nostre pastor, calçat
d'esclops, trobà al principi bon
accés; però el relleu s'anava
fent estret; s'arrapava amb el llistó
de la penya i causava esglai veure'l a aquella
altura de cent metres, al mig del cingle,
quasi tallat a pic. En arribar, amb grans
treballs, a prop del llop, agafat d'una
mà amb el llistó i amb l'altra
amenaçant el llop amb els seus crits
i el bastó: "Oh, Oh! Traïdor!
Mala bèstia! Oh! Oh! Uix... ",
el qual, amb el pèl eriçat,
el reganyava amb roncs espantosos. Llavors
veiérem el gran perill que corria,
puix acorralat el llop i volent passar,
havia d'anar el pastor daltabaix, tant el
pas era estret. A l'últim, el llop
espantat pels nostres crits i per la cridadissa
dels cans, féu un esforç;
per a passar donant una gran sacsejada al
pastor, el qual tingué la sort d'apartar-lo
amb el bastó, i caigué el
llop daltabaix, al peu del cingle. Tornà
el pastor a seguir el relleu, arribà
a nosaltres encara pàl·lid
i tremolant. L'esglai es tornà alegria
al veure estirat aquell lloparro, un masclàs
dels grossos. El volguérem portar
a Setcases per escorxar-lo i captar-lo pels
pobles; veiérem una euga allí
a prop que pasturava i, sense cap reflexió,
el carregàrem a sobre. L'euga, al
sentir-se el llop a sobre i la seva ferum,
s'espantà, se'ns escapà i
es tirà al mig de la clapissa, on
es va colltrencar.
La lluna argentava els cims que ens rodejaven;
no feia ni un alè d'aire; eren les
nou del vespre. Tots estàvem rendits
de fadiga i de son... Els pastors es dirigiren
a les seves barraques i nosaltres també
a la nostra. Hi cabíem tot just,
de manera que quan fórem tots aplaçats
i estirats, amb treballs ens podíem
girar. De sobte hi hagué silenci,
interromput solament pels ronxets i les
puces. [...]
A les tres tothom estava dempeus. El termòmetre
fora de la barraca marcava dos graus; estàvem
dins d'una boira glacial. Prenguérem
cadascú una escudellada de cafè
bullent; s'ompliren els sarrons de provisions
de boca i les botelles de vi per a tot el
dia. Cadascú es dirigí a guardar
els punts designats, passos predilectes
dels isards. Aquests passos són les
altes muntanyes que ens rodegen. Quan tothom
està apostat, els intrèpids
Borrat i Ballanosa es dirigeixen al punt
on s'han vist els isards.
L'isard és l'animal més lleuger
que tenim en els Pirineus. Dóna gust
veure'ls córrer quan són escopetejats,
saltant barrancs i precipicis; sembla que
volen. És un poc més gros
que una cabra. Esvelt, graciós, eixerit,
amb les curtes banyes negres revinclades
darrera el cap en forma de ganxo. El seu
color és de pèl de vedell.
Com les perdius blanques, es troben solament
en les més altes regions, a prop
de la neu, a punts escarpats i cingleres.
En general, es reuneixen en escamot de vuit
o dotze, i mentre el ramat pastura, hi ha
sempre un mascle plantat al cim d'una penya
que vigila. Tenen una vista i un olfacte
molt fins; si senten un perill, el vigilant
fa amb el nas un espècie de xiulet
i tot l'escamot fuig cap als cims, ja no
es veuen més. Això us donarà
una idea del difícil que és
matar un isard.
M. Mase i el doctor s'apostaren al coll
de la Marrana. Don Josep i jo a la posta
del Pi Tort, a prop dels cingles de Gra
de Fajol, no lluny del punt on s'havia despenyat
el llop. Travessàrem la immensa clapissa
del peu de les altes cingleres.
És un espectacle grandiós
i imponent veure aquell caos de grans rocs
granítics, posats en desordre els
uns sobre els altres, que cobreixen part
de la vall. En tots els Alts Pirineus es
troben aquestes clapisses més o menys
extenses. [...]
Aquestes penyes que el gel destaca de les
altes muntanyes i que les congestes porten
al riu de la vall, són arrossegades
pels aiguats, arrodonides pel ròssec
fins al mar.
Les pedres granítiques que arrossega
el Ter, en el curs superior del riu, són
generalment del volum d'un i dos metres
cúbics (de Camprodon a Sant Joan
i Ripoll). A Vic, un metre; més avall,
mig metre; a Girona, sota. el pont de Pedret,
com el cap, i van disminuint pel ròssec,
arrodonint-se i reduint-se en palets, grava
i sorra. A la resclosa del molí de
Jafre, ja no se'n veu cap; només
sorra fins a mar, i fa mils i mils anys
que aquest despreniment del terreny de les
muntanyes arrossegat al mar es produeix!
Una gran part d'aquest desordenat enderroc
està clapada per extenses i atapeïdes
mates de boixerica clapejades de flors roses.
A primers de juliol floreix la boixerica
i llavors grans extensions de la verda muntanya
es cobreixen d'aquesta formosa flor com
si fos encatifada [...]
Per
aquells voltants dels punts de parada que
guardàvem, vaig observar alguns ocells
molt grossos que volatejaven al peu del
cingle. Els pastors que trobàrem
em digueren que s'havia despenyat un pollí
i que els voltors estiragassaven la seva
carcanada. Ens hi dirigírem i, en
efecte, era veritat, però de voltor
cap, tots havien fugit. Construírem
tot seguit una barraca no lluny del carnús,
amb branques i rames de pi per anar-hi a
l'espera l'endemà.
Cap al vespre tots, uns darrera els altres,
compareguérem a la jaça.
Faltava en Borrut. Tots havíem sopat;
començava a fosquejar, i tant tardar
ens donava inquietud. Tiràrem alguns
trets i no responia. Els pastors es dirigiren
cap als cingles de Gra de Fajol i prompte
comparegué en Borrut amb un isard
a l'esquena. Bravo...! Ja en tenim un...!
Quina alegria tothom...!
-N'han passat quatre a la parada de Pi Tort
-deia en Borrut-. Han hagut de passar per
sobre dels que ocupaven el punt.
-Érem nosaltres -digué don
Josep-, i...
Veient que s'anava a embolicar, vaig dir
jo tot seguit:
-Joan, res no havem vist...
-Sembla impossible! -tornava en Joan.
La cara de don Josep s'havia tornat de tres
colors. En Ballanosa deia:
-Jo n'he camatrencat un.
I a l'entorn del foc i traguejant, tots
contàvem les peripècies de
la cacera. Però en Joan era l'heroi;
com a capità, ja li tocava. S'entestà
a seguir-ne cinc que havien travessat la
conca del Freser i s'havien encinglat cap
a les altes serralades del puig del Toro
i de la Fossa del Gegant, sobre els gorgs
de Carançà. Els perseguia
amb l'esperança de poder-los sorprendre.
Caminà tot el dia; havia esgotat
el vi de la seva botella; la set l'abrusava.
Tot ajupit i arrossegant-se, amagat darrera
de les penyes, pogué per fi sortir
a tret d'una cabra amb el seu cabrit; tingué
la sort de matar-la i fer-se passat la set.
-I de quina manera? -li preguntàrem.
-Amorrant-me a ses mamelles i xuclant sa
llet...
L'endemà,
dia 19, determinàrem anar a dormir
a la jaça dels gorgs de Carançà.
El doctor, M. Mase, don Josep i jo, ens
dirigírem a la barraca de branques
i rama de pi que havíem construït
el dia anterior a prop de la carcanada del
pollí, per a posar-nos a l'espera
dels voltors. Feia poca estona que hi érem,
quan dos d'ells es posaren al cim del cingle,
flairant, sens dubte, algun perill. Prompte
es llançaren sobre el carnús.
No tardaren a venir-ne quatre més.
Donava gust veure'ls estireganyar la carcanada.
M. Mase i don Josep tiraren enmig d'aquell
esparpill i sortírem corrents de
la barraca. En trobàrem un d'estirat
i dos de ferits que acabàrem de matar
a culatades.
El voltor dels Pirineus és una de
les aus carnisseres més grosses.
Igual, pel seu volum, a la gran àliga.
El seu coll és enterament desplomat.
Donàrem els tres voltors als pastors,
que digueren que els posarien a l'olla i
en farien festa major. Bon profit els faci.
Seguírem riu amunt i a les deu arribàrem
a les seves fonts, al peu del Bassibés,
on dinàrem. Les fonts del Ter són
abundantíssimes; la temperatura de
les seves aigües és de 2.5 graus
centígrads sobre zero; és
l'aigua més freda de totes les fonts
d'aquelles muntanyes fins a Puigmal. Després
d'haver dinat emprenguérem l'ascensió
al puig de Bassibés, que té
2.850 metres d'altitud. Travessàrem
una gran congesta i a les dotze arribàvem
al cim (un grau sota zero). Panorama admirable:
el Rosselló, la Cerdanya, Conflent,
el golf de Roses i el del Lleó, el
Canigó, l'Empordà, Montseny,
Montserrat, les
muntanyes nevades
del Capcir...
|