Em plau, en terres del Solsonès, tenir un breu record de J.V. Foix, sarrianenc, però que conserva els orígens de les terres dels seus avis, a Lladurs. Dos breus poemes, que s'adiuen a la muntanya, ens serviran.

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munt de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: ¿On sóc? ¿Per quina terra vella
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? ¿Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge

de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i, en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On jo vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

A sol eixit, en dia riallós

A sol eixit, en dia riallós,
Tresc pels serrats fugint de vora mar,
I en pures fonts o al toll que duu l'atzar
Em faig tot clar, jo que nasquí febrós.

I veig, al lluny, mil pics entre clarors,
Les fresques valls al dons, un om, la llar,
El molí nou, el pou de glaç i, encar,
Entre els vinyars dos llampans caçadors.

¿Qui era adés? ¿On sou, antres obscurs
De l'urbs absent, bromalls i fums i llurs
Caus fantasmals? ¿I les dures fornals?

¿I la sangassa i la fam entre murs?
Veig d'ací estant, presents, els símbols purs:
L'Home i el Bou i l'Arada immortals.