Són elements de suport vertical, generalment circular. A Occident la columna és essencialment mediterrània i les seves proporcions són tan elaborades com les d'una escultura.

La preocupació dels grecs per l'hamonia, la bellesa i les proporcions correctes va fer que els aquitectes construïssin segons unes regles molt estrictes anomenades ordres.

La columna d'ordre dòric és reconeix pel seu capitell quadrat i molt senzill, a més el fust és estriat.

La preocupació dels grecs per l'hamonia, la bellesa i les proporcions correctes va fer que els aquitectes construïssin segons unes regles molt estrictes anomenades ordres.

La columna d'ordre jònic és reconeix pel seu capitell decorat amb dues volutes. El fust és acanalat.

La preocupació dels grecs per l'hamonia, la bellesa i les proporcions correctes va fer que els aquitectes construïssin segons unes regles molt estrictes anomenades ordres.

La columna d'ordre corinti és reconeix pel seu capitell decorat amb fulles d'acant (planta ornamental i medicinal que es troba al sud d'Europa). El fust és acanalat.

Molt utilitzat per l'arquitectura romana i al romànic. Sembla que ja s'utilitzava al tercer mil·leni aC a Mesopotàmia, els romans el van copiar dels etruscos i el van adaptar a la seva arquitectura.

De forma semicircular, té el centre a la línia d'arrencada.

La forma semicircular fa que el pes que soporta es reparteixi al llarg de l'arc. D'aquesta manera els blocs de pedra queden fixats de manera més eficaç. El problema és que si hi ha molt pes a sobre els pilars no aguanten sense contraforts. Aquesta és la raó per la qual les edificacions del romànic tenien poca alçada i pocs finestrals.

Volta de forma semicircular composata per una successió d'arc de mig punt.

Les cultures mesopotàmiques ja la utilitzaven, durant el romànic era la volta més emprada.

Pilar sortint que fa de reforç perquè resisteixi la volta.

Les edificacions del romànic havien d'utilitzar aquests contraforts per resistir el pes de la volta.

Aquest nou element arquitectònic de l'arquitectura gòtica va substituir l'arc de mig punt.

Més complicat de construir però distribueix de manera més eficaç les forces i per tant suporta més pes.

Format per l'encreuament de dos arcs de mig punt i que resulta una llança més o menys apuntada, amb variacions durant els segles XIII i XV.

És un element estructural exterior amb forma de mig arc que transmet part de l'empenta de les voltes sobre un contrafort o estrep exterior de l'edifici, adossat al mur d'una nau.

Utilitzat en edificis religiosos del gòtic. Va permetre repartir les forces que exercien les voltes (al romànic s'utilitzaven els gruixuts constraforts) i així amb una estructura més lleugera els edificis podien ser més alts i lluminosos.

Molt utilitzada durant el romànic.

Aquesta volta està formada per la intersecció de 2 voltes de canó.

Volta característica de l'arquitectura gòtica. Rep aquest nom perquè està formada per la intersecció o l'encreuament de dos arcs ogivals.

Finestra de forma circular decorada amb vitralls que se situava a les portalades de les catedrals gòtiques.

Volta semiesfèrica d'un edifici que serveix per cobrir espais de planta circular, quadrada, poligonal o elíptica.

És un dels mètodes de construcció més antics i senzills. Els esquimals les fan servir per fer els iglús col·locant fileres de blocs de neu compactada un sobre l'altre fins tancar una semiesfera. No obstant la cosa es complica quan es tracta de cobrir grans espais. Es pot parlar de tres grans hites en la construcció de cúpules:

1. Panteó d'Agripa (120-126 dC)

2. Santa Sofia de Constantinoble (532-537)

3. Cúpula de Santa Maria di Fiori, Florència (1420-1446)

.

Estructura en forma de torre que es col·loca sobre la cúpula i que mitjançant unes finestres permet la il·luminació de l'interior de l'edifici.

Arc que té una obertura en forma de ferradura que sobrepassa els pilars.

Probablament de creació dels pobles preromans de la Penínsul ibèrica, va esdevenir un dels elements característics de l'arquitectura hispanomusulmana.

Tipus de planta de les esglésies composta per dos braços, un més llarg que l'altre, que s'entrecreuen. D'aquesta manera la planta recorda la creu en què va morir Jesús.

Tipus de planta de les esglésies composta per dos braços que de la mateixa longitud que es tallen en angle recte.

És típica de l'arquitectura bizantina, més tard, en el renaixement italià es va tornar a utilitzar força.

Aquest tipus d'arc es diu atrompetat eprquè presenta forma de trompeta. Per la part externa és més ample que per la part interior.

Durant el romànic el gruix dels murs no permetien fer obertures gaire grans perquè posava en perill l'estabilitat, per això es va recórrer a aquesta enginyosa idea que permetia l'entrada de més il·luminació i conservar la mateixa superfície de suport.