D'ON
SOM?
D'ON
SOM?
| Nom oficial: en cast: República Argentina Extensió: 2 780 092 km2 Població: 36 223 947 h [2001] Estat que ocupa la major part de l'Amèrica del Sud al sud del tròpic de Capricorn i a l'est dels Andes; limita amb Bolívia al nord, amb el Paraguai al nord-est, amb el Brasil, l'Uruguai i l'oceà Atlàntic a l'est i amb Xile a l'oest. La capital és Buenos Aires. L'Argentina reivindica les illes Malvines (Falkland), Geòrgia del Sud, Sandwich del Sud i Orkney del Sud a la Gran Bretanya; una part de l'Antàrtida a la Gran Bretanya, i un altre a Xile. Aquests territoris sumen una extensió de 981 182 km2. Llengües que s'hi parlen L’espanyol és la llengua oficial, la qual ha absorbit les altres llengües dels altres |
Imatge de Buenos Aires al vespre
Nom oficial: cast: República de Bolivia
Extensió: 1 098 581 km2
Població: 8 274 325 h [2001]
Estat d'Amèrica del Sud que limita amb el Brasil al N i el NE, amb el Paraguai al SE, l'Argentina al S, amb Xile al SW i amb el Perú a l'W. La capital és Sucre, però el centre polític i administratiu és La Paz.Llengües que s'hi parlen
Espanyol
L'espanyol és una llengua romànica parlada per més de 250 milions de persones a Espanya, Amèrica, Àsia i Àfrica. Els primers textos escrits en espanyol daten del segle X.
L'espanyol és també conegut com a castellà donat que aquest és el dialecte a partir del qual es van desenvolupar l'estàndard. El castellà va tenir els seus orígens a la ciutat de Burgos i a mesura que la reconquesta contra el àrabs va avançar cap al sud es va establir a Madrid i Toledo al segle XI. A finals del segle XV els regnes de Castella i Aragó es van unir i el seu ús es va expandir per tota la península ibèrica. Els dialectes regionals d'Aragó, Navarra, Lleó, Astúries i Santander van desaparèixer gradualment i actualment només sobreviuen en apartades zones rurals.
Al dialecte de l'espanyol utilitzat a l'Espanya ocupada pels àrab se li va dir mozàrab.
Fora de la península, l'espanyol és parlat a tota l'Amèrica Central i Sudamèrica amb excepció de Brasil, on es parla el portuguès. També es parla a les Illes Canàries, les Filipines i parts d'Àfrica. L'espanyol sudamericà té un gran nombre de dialectes, tots derivats del castellà, que difereixen en diversos aspectes de la seva fonologiaQuítxua
El quítxua va ser la llengua de l'antic imperi inca i és actualment la principal llengua nativa dels Andes centrals. D'acord amb evidències històriques i arqueològiques, la llengua original era probablement parlada en una petita àrea a les muntanyes al sud de l'actual Perú pels voltants de l'any 1450. Amb motiu de les conquestes de nous territoris pels inques el seu ús es va expandir. Quan els espanyols van conquerir l'imperi el 1532, les llengües quítxues eren parlades a la part occidental de Sud-Amèrica des del que actualment és el sud de Colòmbia fins al centre de Xile i la conca de l'Amazones.
Malgrat que la llengua encara és utilitzada per una gran part de la població, molta de la qual és monolíngüe, el quítxua està perdent terreny davant de l'espanyol, que és l'idioma del govern i de l'educació.Aimara
La llengua aimara pertany al grup quitxuamarà de la família andina-equatorial. El terme aimara és un concepte el qual engloba una dotzena de grups ètnics, alguns dels quals, com el colla i el lupaka, havien format estats independents abans que els inques arribessin al poder.
Segons l'inca Garcilaso de la Vega la província dels aimares, la qual tenia més de trenta llegües de llarg i més de quinze d'amplitud, fou conquerida per l'inca cinquè Káyac Yupanki. Els aimares o aimaraes comprenien diverses nacions les quals parlaven diversos dialectes de l'aimara.
Els aimaraes, encara que veïns de la cort dels inques, degueren conservar sempre la seva llengua i després que els espanyols haguessin conquerit el Perú van menysprear la llengua dels inques i van continuar lliurement parlant la pròpia. No obstant això, en alguns pobles aimaraes es conservava el quítxua en temps de Garcilaso, atès que es diu que els indis estimen els espanyols i valoren aquesta llengua cortesana (o quitxua) que aprengueren.
Distribució geogràfica de la llengua aimara
Els actuals aimara es denominen a si mateixos "la nacionalitat qulla" i s'estima que el seu nombre oscil·la entre el mig milió i el milió i mig de persones. Viuen principalment a Bolívia i Perú, sobretot a l'altiplà del Titicaca.
Les xifres segons els llocs on es parla la llengua serien les següents: n'hi ha uns 330.000 al Perú (cens 1972), uns 30.000 a Xile i la resta (uns 1.140.000) a Bolívia (estimacions). A Xile gairebé són bilingües; al Perú un 60% en són, a Bolívia un 45%, i són força superiors els percentatges entre el sexe masculí i en la generació jove. Això no obstant, al Perú i Bolívia els percentatges donats sobre bilingüisme s'han de prendre en el sentit més ampli del terme: gairebé sempre es tracta de bilingües subordinats, amb nivells a voltes molt elementals de proficiència al castellà. Aqueix segon idioma s'adquireix a l'escola (si es tracta de la generació jove), al quarter o als contactes regulars o ocasionals amb la ciutat. Per això mateix s'empra en contexts relativament limitats. Però, pel seu prestigi dominant, els aimares tendiran a emprar poc el castellà que saben davant els estranys i a identificar-se com a bilingües als censos. A part de Xile, les regions més bilingües són, evidentment, les ciutats i les seves rodalies, i també, les regions que més s'han incorporat a una economía de mercat, com les "Yungas" i les zones de colonització.
Fora de Xile, el nombre de parlants d'aimara en xifres relatives disminueix amb relació al total de cada país. Avui dia els aimares representen el 3% del Perú (però el 40% de les regions de Puno i Tacna) i el 25% de Bolívia però el 80% dels departaments de La Paz i Oruro. La principal ciutat de parla aimara és La Paz, on aproximadament un 40% de la població (640.000) parla aimara, i la proporció arriba a més del 90% a alguns barris. No hi ha pas cap més ciutat amb més de 20.000 aimares urbans.
Imatge de La Paz
Nom oficial: en portuguès: República Federativa do Brasil
Extensió: 8 511 996 km2
Població: 155 822 000 h [est 1995]
Estat de l'Amèrica meridional limitat al N per la Guaiana Francesa, Surinam, Guyana i Veneçuela, a l'W per Colòmbia, el Perú i Bolívia, al S pel Paraguai, l'Argentina i l'Uruguai, i a l'E per l'Oceà Atlàntic. La capital és Brasília.Llengües que s'hi parlen
La llengua oficial del Brasil és el portuguès (l’element bàsic de cohesió de la societat
brasilera). Dels més de 150 milions d’habitants que té el Brasil, uns 900 mil són
parlants de l’alemany, uns 690 mil de l’italià, uns 620 mil del japonès i unes 280 mil
persones parlen encara llengües ameríndies.
Imatge de Rio de Janeiro
Nom oficial: en castellà: República de Colombia
Extensió: 1 141 748 km2
Població: 41 008 227 h [est 2002]
Estat del NO de l'Amèrica del Sud, entre l'oceà Pacífic i la mar de les Antilles. En són
països fronterers: a l'oest, Panamà, a l'est, Veneçuela i el Brasil, i al sud, el Perú i l'Equador: el territori insular és format per les illes de Sant Andrés i Providencia a la mar de les Antilles, i Malpelo i moltes altres enfront de la costa de l'oceà Pacífic. La capital és Bogotà.Llengües que s'hi parlen
La llengua oficial és l’espanyol i únicament el 2% de la població és ameríndia
(Colòmbia té uns 35 milions d’habitants). De les llengües ameríndies cal destacar el
txibtxa (uns 200.000 parlants), el carib (20.000 parlants), el quítxua, l’arawak... Cal
citar a més el crioll anglès (50.000 parlants),
Imatge de Bogotà
Nom oficial: cast: República del Ecuador
Extensió: 269 178 km2
Població: 11 937 000 h [est 1997]
Estat de l'Amèrica del Sud limitat al N i NE amb Colòmbia, al SE i S amb el Perú i a l'W amb l'oceà Pacífic; comprèn també l'arxipèlag de Galápagos o Colón, que forma una província. La capital és Quito.Llengües que s'hi parlen
L’espanyol és la llengua oficial. El 20% de la població és, però, parlant d’alguna de
les 12 llengües ameríndies (l’Equador té més de 11 milions d’habitants). La llengua
ameríndia més estesa és el quítxua (parlada per unes 700.000 persones només a
l’Equador).
Imatges dels Andes
Nom oficial: port: Républica da Guiné-Bissau
Extensió: 36 125 km2
Població: 1 179 000 h [est 1997]
Estat de l'Àfrica occidental, limitat amb el Senegal al N, amb Guinea a l'E i S i amb l'oceà Atlàntic a l'W. Formen també part de l'estat l'arxipèlag de les Bijagós i algunes altres illes, situades a pocs quilòmetres del continent. La capital és Bissau.Llengües que s'hi parlen
A Guinea Bissau la llengua oficial és el portuguès, encara que també s'hi parla criollo i altres llengues africanes.
Imatge de Guinea Bissau
Nom oficial: Regne del Marroc; àr: al-Mamlaka al-Magribīya
Extensió: 458 730 km2
Població: 27 225 000 h [est 1997]
Estat del NW d'Àfrica, que limita a l'W amb l'oceà Atlàntic, al N amb la mar Mediterrània, a l'E amb Algèria i al S amb el Sàhara Occidental (sota ocupació marroquina), el qual limita a l'E i al S amb Mauritània. La capital és Rabat.Llengües que s'hi parlen
Àrab
Les llengües àrabs són membres de la família hamita-semítica, subdivisió semítica, grup semític del sud. Les llengües àrabs comprenen l'àrab del nord (o simplement àrab), que representa la branca sud-oest de les llengües semítiques del sud, i l'àrab del sud que pertany a la branca sud-est del grup semític sud. L'àrab del sud es diferencia el suficient de l'àrab del nord com per considerar-lo una llengua diferent.
Àrab del Nord
L'àrab del nord, o simplement àrab, va estar confinat a la península aràbiga fins al segle VII. L'expansió de l'islam el va estendre per tot el nord d'Àfrica. Actualment, l'àrab del nord es parla a la península aràbiga i també a Iraq, Síria, Jordània, Líban, Israel, Marroc, Argèlia, Líbia, Egipte Sudan, Mauritània i Txad. És la llengua mare d'uns 180 milions de persones. L'àrab juga un paper molt important a la vida dels musulmans, ja que és la llengua sagrada de l'islam i del Corà, el seu llibre sagrat.
L'àrab del Corà i de la subseqüent literatura àrab clàssic o àrab literari. És uniforme i estandaritzat. L'àrab clàssic encara s'utilitza avui en dia com a llengua escrita, però està restringit a un ús formal com a llengua parlada. Es diferencia considerablement del seu descendent, l'àrab col·loquial modern, que és el mitjà de conversació general. L'àrab col·loquial modern té tres grups principals de dialectes: oriental, occidental i del sud, però està sent estandarditzat degut a la influència dels mitjans de comunicació. És un dels llenguatges oficials de les Nacions Unides.
Gramaticalment, l'àrab té un tret distintiu de les llengües semítiques, l'arrel triconsonant, que consisteix en tres consonants separades per dues vocals. El significat bàsic de l'arrel és proporcionat per les consonants i és alterat per canvis o per omissió de les vocals i per l'addició de diversos afixos. El gènere es troba en el verb, a l'igual que en el nom, el pronom i l'adjectiu. Els dialectes àrabs moderns han simplificat considerablement l'àrab clàssic.
L'àrab té el seu propi alfabet, el qual es composa de 28 consonants. La major part dels seus caràcters tenen quatre formes diferents, una per al començament de paraula, una per al final de paraula, una altra per entremig i una quarta per a la lletra sola. Les vocals es mostren com a símbols damunt o sota les vocals, però són opcionals i freqüentment no s'escriuen. La direcció d'escriptura és de dreta a esquerra. L'alfabet àrab va evolucionar a partir de l'escriptura nabatea, la qual és descendent de l'escriptura aramea. Hi ha dos principals estils d'escriptura, la kufic angular (per usos decoratius) i la naskhi cursiva. L'escriptura àrab és també la base d'altres escriptures utilitzades per pobles no àrabs però de religió musulmana i ha sigut adaptada per al persa, el paixto, l'urdú i el swahili, entre d'altres.
Àrab del sud
L'àrab del sud, va ser antigament la llengua de la gent que vivia en el sud de la península aràbiga. Va tenir diversos dialectes i està força relacionat amb l'etíop d'Etiopia. L'antic àrab del sud tenia el seu propi alfabet, l'origen del qual encara no està clar. S'han trobat inscripcions que daten del segle VIII abans de Crist. L'arribada de l'islam en el segle VII, va portar l'àrab del nord i va desplaçar l'àrab del sud. L'àrab del sud modern, el qual té diversos dialectes, és parlat per unes 50000 persones al sud de la península aràbiga.Berber
Família de llengües afroasiàtiques originària del nord d'Àfrica. El seu nom prové de la denominació que donaven els romans a la gent que no parlaven la seva llengua o el grec: eren aquests els que parlaven bar-bar, és a dir, sense que se'ls entengués. Berber és també el nom que rep el nom d'una de les llengües de la família, el tamazit.
El berber el parlen un 15,5 milions de persones. Al Marroc es on les llengües berber es mantenen més sòlidament, però també es parlen a Argèlia, Mauritània, Mali, Burkina Faso, Níger, Txad, Tunísia, Líbia i Egipte. Descriure-les o simplement enumerar-les planteja dificultats pels noms que reben en les seves respectives demarcacions i les corresponents transcripcions.
S'escriuen tant en escriptura àrab com llatina. Les inscripcions més antigues en llengua berber, trobades a Tunísia, estan escrites en caràcters àrabs, de dreta a esquerra i sense indicació de vocals. Altres inscripcions antigues localitzades a Líbia van aparèixer en alfabet llatí. L'alfabet tifinagh encara l'utilitzen els tuaregs, i més rarament les poblacions berbers actuals. S'ensenya a les escoles i s'utilitza en els documents privats. Les formes de les seves lletres recorda l'escriptura fenícia.
Imatge de Ouarzazat
Nom oficial: en castellà: República del Perú
Extensió: 1 285 216 km2
Població: 24 371 000 h [est 1997]
Estat de l'Amèrica del Sud, limitat al N per l'Equador i Colòmbia, a l'E pel Brasil i Bolívia, al S per Xile i a l'W pel Pacífic. La capital és Lima.Llengües que s'hi parlen
Espanyol
L'espanyol és una llengua romànica parlada per més de 250 milions de persones a Espanya, Amèrica, Àsia i Àfrica. Els primers textos escrits en espanyol daten del segle X.
L'espanyol és també conegut com a castellà donat que aquest és el dialecte a partir del qual es van desenvolupar l'estàndard. El castellà va tenir els seus orígens a la ciutat de Burgos i a mesura que la reconquesta contra el àrabs va avançar cap al sud es va establir a Madrid i Toledo al segle XI. A finals del segle XV els regnes de Castella i Aragó es van unir i el seu ús es va expandir per tota la península ibèrica. Els dialectes regionals d'Aragó, Navarra, Lleó, Astúries i Santander van desaparèixer gradualment i actualment només sobreviuen en apartades zones rurals.
Al dialecte de l'espanyol utilitzat a l'Espanya ocupada pels àrab se li va dir mozàrab.
Fora de la península, l'espanyol és parlat a tota l'Amèrica Central i Sudamèrica amb excepció de Brasil, on es parla el portuguès. També es parla a les Illes Canàries, les Filipines i parts d'Àfrica. L'espanyol sudamericà té un gran nombre de dialectes, tots derivats del castellà, que difereixen en diversos aspectes de la seva fonologia.Quítxua
El quítxua va ser la llengua de l'antic imperi inca i és actualment la principal llengua nativa dels Andes centrals. D'acord amb evidències històriques i arqueològiques, la llengua original era probablement parlada en una petita àrea a les muntanyes al sud de l'actual Perú pels voltants de l'any 1450. Amb motiu de les conquestes de nous territoris pels inques el seu ús es va expandir. Quan els espanyols van conquerir l'imperi el 1532, les llengües quítxues eren parlades a la part occidental de Sud-Amèrica des del que actualment és el sud de Colòmbia fins al centre de Xile i la conca de l'Amazones.
Malgrat que la llengua encara és utilitzada per una gran part de la població, molta de la qual és monolíngüe, el quítxua està perdent terreny davant de l'espanyol, que és l'idioma del govern i de l'educació.Aimara
La llengua aimara pertany al grup quitxuamarà de la família andina-equatorial. El terme aimara és un concepte el qual engloba una dotzena de grups ètnics, alguns dels quals, com el colla i el lupaka, havien format estats independents abans que els inques arribessin al poder.
Segons l'inca Garcilaso de la Vega la província dels aimares, la qual tenia més de trenta llegües de llarg i més de quinze d'amplitud, fou conquerida per l'inca cinquè Káyac Yupanki. Els aimares o aimaraes comprenien diverses nacions les quals parlaven diversos dialectes de l'aimara.
Els aimares, encara que veïns de la cort dels inques, degueren conservar sempre la seva llengua i després que els espanyols haguessin conquerit el Perú van menysprear la llengua dels inques i van continuar lliurement parlant la pròpia. No obstant això, en alguns pobles aimares es conservava el quítxua en temps de Garcilaso, atès que es diu que els indis estimen els espanyols i valoren aquesta llengua cortesana (o quitxua) que aprengueren.
Els actuals aimara es denominen a si mateixos "la nacionalitat qulla" i s'estima que el seu nombre oscil·la entre el mig milió i el milió i mig de persones. Viuen principalment a Bolívia i Perú, sobretot a l'altiplà del Titicaca.
Les xifres segons els llocs on es parla la llengua serien les següents: n'hi ha uns 330.000 al Perú (cens 1972), uns 30.000 a Xile i la resta (uns 1.140.000) a Bolívia (estimacions). A Xile gairebé són bilingües; al Perú un 60% en són, a Bolívia un 45%, i són força superiors els percentatges entre el sexe masculí i en la generació jove. Això no obstant, al Perú i Bolívia els percentatges donats sobre bilingüisme s'han de prendre en el sentit més ampli del terme: gairebé sempre es tracta de bilingües subordinats, amb nivells a voltes molt elementals de proficiència al castellà. Aqueix segon idioma s'adquireix a l'escola (si es tracta de la generació jove), al quarter o als contactes regulars o ocasionals amb la ciutat. Per això mateix s'empra en contexts relativament limitats. Però, pel seu prestigi dominant, els aimares tendiran a emprar poc el castellà que saben davant els estranys i a identificar-se com a bilingües als censos. A part de Xile, les regions més bilingües són, evidentment, les ciutats i les seves rodalies, i també, les regions que més s'han incorporat a una economía de mercat, com les "Yungas" i les zones de colonització.
Fora de Xile, el nombre de parlants d'aimara en xifres relatives disminueix amb relació al total de cada país. Avui dia els aimares representen el 3% del Perú (però el 40% de les regions de Puno i Tacna) i el 25% de Bolívia però el 80% dels departaments de La Paz i Oruro. La principal ciutat de parla aimara és La Paz, on aproximadament un 40% de la població (640.000) parla aimara, i la proporció arriba a més del 90% a alguns barris. No hi ha pas cap més ciutat amb més de 20.000 aimares urbans.
El Machu Picchu (muntanya vella en la llengua quítxua)
Ucraïna (en ucrainès Україна, transcrit Ukraïna) és un estat de l'Europa de l'est. Limita amb Rússia al nord-est, amb Bielorússia al nord, amb Polònia, Eslovàquia i Hongria a l'oest, amb Romania i Moldàvia al sud-oest i amb la mar Negra al sud.
Capital: Kiev (Kyyiv)
Extensió: 603.700km2
Població: 48.760.474 habitants (juliol 2001)
Llengües que s'hi parlen
La llengua oficial és l'ucraïnès, però també s'hi parlen altres llengües com el rus, el polac, el romanès i l'hongarès.
Plaça de la independència a Kiev
Monasteri Pechrsk, Kiev
Nom oficial: República Popular de la Xina; xin: Zhonghua Renmin Gongheguo
Extensió: 9 572 900 km2
Població: 1 230 194 000 h [est 1997]
Estat de l'Àsia oriental. Limita al N amb Corea del Nord, Rússia, Mongòlia, el Kazakhstan i el Kirguizistan, a l'W amb el Tadjikistan i el Pakistan; al S amb l'Índia, el Nepal, Bhutan, Myanmar, Laos i Vietnam, i a l'E amb l'oceà Pacífic (de S a N, mar de la Xina Meridional, mar de la Xina Oriental i mar Groga). La capital és Pequín.Llengües que s'hi parlen
El xinès és la llengua oficial de la Xina (un estat amb més de 1.000 milions
d’habitants), tot i que s’hi parlen unes 50 llengües més (per exemple, el zhuang, parlat
a la zona fronterera amb el Vietnam, és la llengua de quasi 14 milions de persones!).
Pel que fa a la llengua que hom anomena xinès, es tracta realment d’un conjunt de
dialectes (de fet, podríem parlar de llengües) que molt sovint són incomprensibles
entre si. Ara bé, malgrat que no es puguin entendre oralment, cal destacar que existeix
un únic sistema d’escriptura per a totes les variants del xinès, que fa que la llengua
escrita sigui llegible per a totes les persones alfabetitzades. Els xinesos pròpiament
dits s’anomenen generalment hans, i representen el 90% de la població.Actualment a l’escola s’ensenya el putonghua (la llengua comuna). De fet, es tracta
d’una llengua estàndard moderna basada en el dialecte mandarí de Pequín, que és
oficial a tot Xina des de 1917. A part del mandarí (que té diversos grans dialectes), hi
ha totes les varietats del sud (que, a voltes, anomenen simplement dialectes): wu
(costa central), min (Taiwan i Fujian), cantonès o yuè (Guangdong, Guangxi, costa
sud i a l’interior), xiang (Hunan), Gan (Jaingxi i al sud-est de Hubei) i Hakka (sud de la
Xina).
Imatge de la muralla xinesa
