HISTÒRIA DELS COLORS

Durant el segle XIX, a mesura que els químics investigaven nous compostos i aprenien a imitar les propietats de les substàncies naturals, es van anar descobrint nous pigments.

El segle XIX també va ser un segle de gran innovació en la producció de tints per als teixits. En l’actualitat, la major part de les indústries d’alta tecnologia estan basades en l’electrònica; en el segle passat, eren els investigadors del color els que fruïen de la consideració que ara tenen els enginyers de programaris o els analistes de sistemes.

La història del desenvolupament dels colorants està molt unida al desenvolupament de la química orgànica. Els investigadors del color aprenien al mateix temps tant els mètodes del tintat com els principis de la química i es desplaçaven per tota Europa amb la finalitat de comunicar les seves destreses i els seus coneixements.

Tres joves emprenedors

1.- William Perkin tenia tan sols 18 anys quan va inventar un mètode de síntesi d’un colorant, que més tard es va anomenar Malva. Era estudiant del Royal College of Chemistry a Londres i, en aquell temps els estudis dels extractes de plantes dominaven la química orgànica. August Hoffmann, director del College, va animar Perkin que provés de sintetitzar quinina, producte natural que s’emprava per tractar la malària. Perkin ho va intentar durant les vacances de Pasqua de 1856 en un laboratori que tenia a casa seva.

El material de partida va ser un complex orgànic del grup de les amines que s’obtenia a partir del quitrà. Es coneixia poc l’estructura de la quinina, per això les possibilitats d’èxit eren mínimes i els seus experiments van fracassar. No obstant això, Perkin no es va desmoralitzar. Va repetir el procés amb un material més simple de partida, l’anilina o fenilamina, que també s’obtenia del quitrà. La reacció va produir una dissolució de color porpra que no tenia cap relació amb la quinina.
Aquest tipus de reacció era conegut pels químics analítics, els quals empren reaccions en què uintervé un canvi de color per analitzar composts. Perkin va comprendre que la substància porpra podria tenir altres usos. El color porpra era un color de moda: el nou color era brillant i es fixava al teixits. Per què no l’havia de provar com a colorant?
Les proves van ser prometedores i Perkin va patentar el descobriment. Va ser el primer colorant sintètic. Amb l’ajuda del seu pare i del seu germà va construir una fàbrica per produir el colorant. Les dificultats van ser immenses. Per una part, havia d’idear un procediment per produir anilina a gran escala, però es coneixien molt poques coses sobre el comportament de les reaccions a escala industrial. La figura 17 mostra l’esquema de reaccions i el tipus d’equipament que va emprar.
L’empresa va tenir un èxit complet. El color va tenir una gran demanda procedent del món de la moda i, tant la reina Victòria com l’emperadriu Eugènia de França, van lluir els colors dels nous tints en els seus vestits. El colorant inicialment es va anomenar porpra d’anilina i més tard es va canviar el nom per malva, el mateix nom de la flor.
El descobriment de Perkin va incrementar l’interès per l’anilina com a primera matèria a tot arreu d’Europa. Molt aviat es va poder obtenir una gran varietat de colorants derivats de l’anilina de molts colors diferents.

2.- Un estudiant alemany, Ivan Levinstein, va treballar amb els nous colorants derivats de l’anilina de la Gewerbe Academie de Berlin. El 1864, amb l’ajuda de la seva família, va obrir una fàbrica per produir el verd d’anilina. L'any següent, amb 19 anys, es va translladar a Anglaterra i es va establir prop de Manchester.

Va començar fabricant roig d`anilina en una petita fàbrica formada per una renglera de barracons a Blackley i, gradualment, va alçar la companyia anglesa més gran del ram. El 1926, l’empresa de Levinstein va ser incorporada a la ICI i la seva fàbrica es va transformar en la seu central de les especialitats de ICI (que més tard es convertirien en especialitats ZENECA).

3.- Un altre jove emprenedor alemany, Heinrich Caro, va veure el potencial econòmic de la fabricació de colorants i va fer la seva carrera sense ajuda familiar. Caro també estudiava a la Gewerke Akademie abans de dedicar-se durant set anys a Manchester al treball de tints i a la gerència en una indústria de tints. Va tornar a Alemanya el 1866 i dos anys més tard es va fer soci de la BASF (Badiscche Anilin und Soda Fabrik), que s’acabava de constituir.

A Alemanya, a finals del deceni de 1860 el seu treball se centrà en l’estudi sistemàtic de la química orgànica així com dels possibles desenvolupaments comercials. Les habilitats de Caro en la química i la enginyeria química li van permetre dissenyar un pas clau en la síntesi del color del colorant de roja natural. Com Perkin i Leinstein, va tenir la capacitat de transformar els experiments de laboratori en processos comercials de molt èxit.

Tot això era química?

És important tenir a la ment l’estat de la teoria química en el temps en què aquests joves emprenedors van fer els seus descobriments. Idees tan establertes avui com la d’àtom, massa atòmica i periodicitat en aquell moment estaven emergint.

Així, per exemple, la idea que el carboni pot formar quatre enllaços i cadenes llargues va sorgir el 1858. Kekulé va comunicar les seves idees sobre l’estructura cíclica del benzè el 1865. No va ser fins molt més tard (en el decenni de 1880) quan els químics van començar a escriure les fórmules estructurals dels colorants en els seus treballs científics com a cosa rutinària.
Quan Hofmann va desafiar Perkin per obtenir quinina. Perkin va proposar la síntesi següent, utilitzant dicromat de sodi com agent oxidant:

Actualment se sap que aquest enfoc no es correcte i és sorprenent que Perkin sintetitzés una molècula així per casualitat – particularment si tenim en compte que l’obtenció de la malva en realitat està formada per més d’un compost de color porpra.

Química SALTERS