Introduïdes per una conjunció

Tant en grec com en llatí, les subordinades substantives poden ser introduïdes por un nexe (ὅτι, ὥς), per un adverbi interrogatiu, una conjunció interrogativa o un adjectiu-pronom interrogatiu (ἄν, εἰ, ἐάν, τίς...) i, amb molta més freqüència que en castellà o català, per un infinitiu amb el subjecte en acusatiu. Observem el següent parell d'oracions:

1. Λέγομεν ὃτι Πρωταγόρας ἐν τῇ πόλει ἐστίν.
2. Φάμεν Πρωταγόραν ἐν τῇ πόλει εἰναι.

Ambdues oracions signifiquen el mateix, sols que la primera construcció consta d’una subordinada substantiva introduïda per una conjunció i la segona inclou una construcció d’infinitiu. Analitzem la primera:

Els passos per traduir són:

1. Verb principal precedit del subjecte: λέγομεν, nosaltres diem...
2. Conjunció subordinant: ὅτι, que...
3. Subjecte y verb de la subordinada: Πρωταγόρας ἐστίν, Protàgoras és...
4. Complements més importants. En aquest cas, com que s'utilitza εἰμί com a intransitiu, no hi ha atribut i, ni molt menys, CD. Traduïm, doncs el CC:
   ἐν τῇ πόλει, a la polis.

Com ja sabem, les oracions subordinades substantives funcionen com un substantiu o, més concretament, com un sintagma nominal: subjecte, CD, aposició. Per encertar sempre la funció de la subordinada, només cal substituirla per un pronom (això) : diem això, on es veu clarament que això és CD de diem (el subjecte és nosaltres).