El subjuntiu és el mode per excel·lència de les oracions subordinades, especialment de les condicionals. Ens trobarem subjuntiu present, aorist i perfet. Es caracteritza per l’allargament vocàlic de les desinències personals del tema de present, les mateixes que trobarem en el subjuntiu aorist, sols que precedides d’una -σ, la propia de l’aorist sigmàtic. En el cas que l’aorist sigui temàtic, no hi trobarem la sigma, sinó el tema d’aorist amb les desinències allargades.

El futur s’explica juntament amb el subjuntiu per comoditat pedagógica. No és un temps molt habitual en els textos, però en grec el futur no és només un temps, sinó que a més és un tema.

El futur actiu és exactamente com el present d’indicatiu, amb la sigma que després ens trobem al subjuntiu aorist. Veiem tot això en esquema:

Pel que fa a la traducció, present i futur són iguals que en català (allibero, alliberaré), el subjuntiu present i aorist es tradueixen sovint com un present de subjuntiu (alliberi) i l’aorist en concret, en funció del nexe que introdueix l’oració subordinada i el temps i mode de la principal, fins i tot com un imperfet de subjuntiu (alliberés).