Si atenem a les representacions artístiques o a les manifestacions literàries, La πυγμαχία, combat amb punys, seria la modalitat d' exhibició més antiga, segons demostra una pintura mural, que reproduïm a la dreta, procedent del palau de Cnossos, a Creta, on dos joves intercanvien punys. Per l'estat de la pintura només s'aprecien proteccions en un dels antebraços.

En la literatura, apareix ja  a la Ilíada, en els Jocs funeraris de Patrocle, on s'enfronten Epeu i Euríal; i també a  l' Odissea, quan el protagonista, que ja ha aconseguit regressar a la seva pàtria, adopta l'apariència d'un rodamons indigent. Llavors un paràsit, en veure amenaçada bona part de les sobres del banquet, se'n burla i el repta a un combat. Evidentment que el paràsit rebrà una bona lliçó de "mans" d' Odisseu, que ja en tenia prou d'experiència en combat a Troia. Recordem que, durant els Jocs esmentats en honor de Patrocle, s'havia mesurat amb Àiax Telamoni en Lluita.

Els pugilistes, fins al segle IV a. C., utilitzaven en els combats corretges de pell aspra. Els boxejadors les cordaven a les mans, deixant alguns dits lliures. Després empraran corretges més gruixudes fetes amb pell de bou curtida.

En principi, segons corroboren les figures en la ceràmica, estaven permesos els cops de puny i de cames, com en l'actual kickboxing, amb la diferència que es toleraven els cops baixos, amb mans i cames, fins i tot en els genitals: només era il·legal agafar el contrari. No hi havia cap nombre determinat d'assalts, de manera que el combat sols finalitzava quan un dels dos púgils quedava inhabilitat o bé feia un senyal de rendició aixecant un dit. No sabem exactament com funcionaven altres regles del joc, però sí podem assegurar que el pugilat de les antigues polis gregues són l'antecedent del Muay Thai, mercès a Alexandre el Gran, i, molt probablement, i amb la col·laboració de la lluita i del pancraci, d'altres arts marcials asiàtiques.