El futur no és un temps massa utilitzat en la tipologia textual més freqüent en els nostres textos, que pertanyen majoritàriament al gènere historiogràfic. Sí, en canvi, ho és més que en les nostres llengües, especialment perquè la sintaxi llatina és molt rigorosa en la consecutio temporum, és a dir, la seqüència de temps entre les oracions principals i subordinades. Així, si en una oració composta ens trobem que el verb de la principal està en futur, també estarà en futur el de la subordinada, quan català i castellà solen recórrer al subjuntiu. I passa molt sovint en les temporals, concessives, però especialment en les condicionals.

Com a conseqüència del que dèiem, el futur és el temps que menys s’assembla entre les diferents llengües indoeuropees; en el mateix llatí, el futur va anar cedint el pas a perífrasis formades per Habere (tenir) o velle (voler) i un infinitiu i fins al punt que la llengua parlada va deixar d’utilitzar el futur sintètic, que va quedar relegat al llatí clàssic. Castellà, català, portuguès, francès, italià recorren a habere més infinitiu: he de cantar> cantar he > cantaré. El romanès s’estima més velle + infinitiu.

Però ara toca morfologia i, primer de tot, refrescar la memòria, per si de cas. En el quadre que segueix us poso la 1a persona de singular del futur, imperfet i perfet, de la traducció dels verbs que habitualment ens serveixen de paradigma: