Malgrat que moltes vegades s'utilitzen com a sinònims, un plàstic es el conjunt del polímer base i els diferents additius que faciliten la seva transformació i modifiquen les seves propietats finals. Hi han diverses classes d'additius:

a) Antioxidants:

Tots els plàstics requereixen d'un additiu antioxidant que previngui la degradació. La degradació té lloc per un mecanisme de radicals lliures iniciats per calor, radiació, esforç mecànic, o contacte amb metalls. L'oxidació provoca un trencament de la cadena polimèrica, reduint-se les propietats mecàniques del plàstic. La funció d'un antioxidant es prevenir la propagació de l'oxidació en el plàstic. Algun exemple d'antioxidants són els fenols i bisfenols alquilats (per exemple el BHT, butilhidroxitoluè), amines, organo fosfits, tioésters, etc.

b) Estabilitzants UV:

Són additius que protegeixen al polímer dels efectes degradatius de la radiació UV. La llum UV absorbida pot donar lloc al trencament d'enllaços i a reaccions per radicals lliures que degraden el producte. Un exemple d'estabilitzants UV són els benzotriazols, compostos orgànics de Ni, amines impedides estèricament, etc.

c) Estabilitzants a la calor:

Els estabilitzants a la calor prevenen la degradació tèrmica de polímers exposats a elevades temperatures durant el processat del producte o en la vida útil del producte acabat. Principalment s'utilitzen en el PVC. Exemples d'estabilitzants a la calor són compostos de Ba, Ca, Pb, Cd, Zn i Sn.

d) Plastificants:

Són additius que s'infiltren en l'estructura polimèrica i li donen certa flexibilitat a les estructures polimèriques rígides. El cas més conegut és el PVC flexible. Les poliamides absorbeixen aigua de l'ambient que actua com a plastificant. S'utilitzen com a plastificants derivats de l'àcid adípic, benzoic, ftàlic (p.e. DOP), esteàric, del glicerol, glicol, trimelitats, etc.

e) Lubricants:

Són additius que faciliten el flux del plàstic fos durant el moldeig. Hi han lubricants interns, que actuen en la pròpia massa o externs, que faciliten el lliscament pels motlles i maquinària. Són lubricants, el ésters d'alcohol, ésters i amides d'àcids grassos, ésters de glicerol, estearats metàl·lics, ceres de parafina, silicones, etc.

f) Càrregues reforçants:

Són partícules petites, fibres curtes o esferetes de materials orgànics (cel·lulosa) o inorgànics (CaCO3, talc...) que tenen com a funció abaratir costos de material, millorar la fluïdesa, modificar propietats mecàniques i disminuir la contracció.

g) Colorants i pigments:

Els pigments donen al plàstic color i opacitat, mentre que els colorants solubles serveixen per tenyir peces de plàstic transparents. La seva incorporació al plàstic pot ser en forma de pols barrejat amb la grança natural del plàstic que s'homogenitza al passar la barreja per l'estrusora, o afegint un masterbach, és a dir, un concentrat de color en forma de granulat, al granulat de material plàstic sense tenyir i homogeneïtzant en extrusora. Normalment s'utilitzen pigments orgànics i d'òxids metàl·lics (TiO2...).

h) Ignifugants:

Estan destinats a reduir la combustibilitat dels plàstics, sense produir productes tòxics. Són compostos orgànics i inorgànics que contenen brom, fòsfor, antimoni i alumini, per exemple alúmina trihidratada, tetrabromobisfenol, triòxid
d'antimoni, etc.

i) Agents antiestàtics:

Són productes que redueixen la resistència superficial dels plàstics, evitant-se l'atracció i acumulació de pols sobre la superfície degut a la càrrega elèctrica. Per exemple s'utilitza el negre de fum, fibres de carboni, metàl·liques, etc.

j) Agents escumants:

Serveixen per escumar al plàstic i produir productes porosos. Normalment són productes que alliberen gasos per reacció química durant el procés de producció, per exemple les azodicarbonamides i sulfonil hidracides pel PVC. També s'utilitzen agents que donen lloc a una escumaciófísica, com els CFC (avui en dia en substitució), HCFC, clorur de metilè, n-pentà, CO2, N2, aigua, etc.

k) Agents antimicrobians:

Són additius que protegeixen el polímer contra fongs i creixements de bactèries que poden degradar el producte. Es busquen agents antimicrobians que no continguin metalls pesats ni substàncies tòxiques pel ser humà. Per exemple, s'utilitza com a antimicrobià la N-triclorometiltio-4-ciclohexè-1,2-dicarboximida.

Si vols saber com es fa l'anàlisi d'aquests additius, clica aquí.

Índex plàstics

Pàgina principal