Al
1608 , Pèricles va ser registrat en el Stationers' Register però no
es va publicar en quart
fins1609 en un text molt pobre i ple d'errors que sembla haver-se escrit de
memòria i sense consultar cap manuscrit. L'obra va tenir molt èxit i va ser
editada en diverses edicions subseqüents de quarts. Hemingues i Condell no
van incloure Pèricles en l'edició del Primer
Foli del 1623 pel que se suposa, a part d'altres evidències estructurals,
que Pèricles no va ser escrit en la seva totalitat per Shakespeare. Pèricles
apareix per primera vegada en el Tercer Foli de 1663
George
Wilkins va publicar al 1607 una novel·la anomenada Les doloroses
aventures de Pèricles Príncep de Tir d'idèntic argument. Gran part de
la crítica shakespeareana creu que Wilkisns és coautor de Pèricles.
La font més remota de Pèricles es troba en la història clàssica grega
de Apoloni de Tir però Shakespeare va utilitzar la versió en llatí de
John Gower, escriptor anglès del S XIV que recontà la història de Apoloni de
Tir en el llibre VIII del seu Confessio amantis. El nom de " Pèricles"
està inspirat en "Pyrocles" de la Arcadia de Philip Sidney
L'esperit de Gower presenta l'obra i ens mostra al rei de
Antioquia que exigeix que qualsevol pretenent de la seva filla degui resoldre
un enigma i, si no, perdre la vida. Pèricles aconsegueix desxifrar l'enigma en
el qual es confessa el incest entre Antíoc i la princesa. Evitant la ira del
Rei, Pèricles fuig i deixa el govern de Tir al seu fidel Helicà. Pèricles es
dirigeix cap a Tars amb aliments per a pal·liar la fam que sofreix el país,
però li arriben notícies que Antíoco ha descobert el seu parador. Novament en
el mar, els navilis de Pèricles sofreixen un naufragi i l'heroi arriba a les
costes de Pentàpolis desproveït de qualsevol riquesa. Allí participa en els
torneigs celebrats en honor de Taïsa, filla del Rei Simònides i després de vèncer-los
es casa amb la princesa. Assabentat de la mort de Antioc, Pèricles decideix
tornar a Tir. Durant el viatge, Taisa dóna a llum i, donada per morta, és llançada
al mar en un taüt. La caixa arriba A Efes on el savi Cerimón la recull i
percep que Taïsa no ha perdut la vida, recuperada de la seva malaltia, Taïsa
entra en el temple de Diana com sacerdotessa. Mentrestant, Pèricles ha posat el
nom de Marina a la nena nascuda al mar i l'ha duta a Tars per a ser cuitada per
Dionisia, esposa del governador Cleonte. Marina creix en anys, talent i
bellesa i Dionisia, gelosa que Marina sobrepassi els encants de la seva pròpia
filla, vol acabar amb la vida de Marina. Però Marina no mor, sinó que és
venuda a un bordell on aconsegueix preservar la virginitat gràcies a la
seva extraordinària virtut i a la seva gran habilitat com brodadora i cantora.
Quan Pèricles acudeix a Tars a la recerca de la seva filla i s'assabenta de la
mort d'aquesta, cau en una profunda depressió, per a alleujar-li li duen davant
la dolç Marina el cant de la qual té fama d'alleujar tots els mals i en la
conversa descobreixen que són pare i filla. A Pèricles se li apareix aleshores
la deessa Diana que li indica que acudeixi al seu temple d'Efes, allí es
reuneix amb Dionisia, l'esposa que creia morta i l'obra té un final feliç amb
discurs moralitzador per part de Gower com colofó.
Estructuralment, l'obra es divideix en dues parts: les primeres
9 escenes i les finals 13. Les dues divisions tenen un clímax quan Pèricles és
víctima de la mala fortuna i un desenllaç afortunat. En aquest duplicat s'ha
vist un reflex de la doble autoria de l'obra.
El gros del text està en pentàmetres iàmbics de
vers blanc. Les introduccions de Gower i l'oracle de Diana són apariats
octosil.làbics. El llenguatge és arcaïtzant a imitació del S XIV.
Pèricles té més de rondalla que d'obra dramàtica.
Està presentat per Gower que té el paper de cor i introdueix els fets de forma
episòdica sense que s'entrellacin en forma de subarguments com a d'altres
obres de Shakespeare.
El personatge de Pèricles ha pres del Ulisses homèric el periple marítim i
del bíblic Job, la paciència que al final és recompensada pels déus, però Pèricles
no és un heroi, els seus únics assoliments consisteixen en encertar un enigma i
dur aliment a un poble necessitat.
El tema de Pèricles està en la virtut recompensada. Marina és
el màxim exponent d'heroïna que lluita amb tots el seu mitjans per a
mantenir la seva castedat, com a contrapunt, Pèricles és l'en l'única
obra de Shakespeare on s'introdueixen directament temes tan escabrosos com l'incest i la prostitució. El refugi de l'esposa en el convent és un motiu
recurrent en Shakespeare que ja veiem en obres tan primerenques com La
Comèdia dels Errors. Al final de l'obra, Gower enalteix les
figures de Helica per la seva leataldat i la de Cerimón
que posa el seu "art" al servei de la curació. Es tracta d'uns valors
cristians col·locats en un món pagà.
Pèricles es pot interpretar com un prototip de les dues obres
posteriors, Conte d'Hivern i La Tempestat. El tema de la pèrdua i
recuperació de la filla és un dels fils narratius de l'obra, la diferència
entre Pèricles i el Conte d'Hivern és que Pèricles perd Marina per accident, mentre que Leontes és culpable de la pèrdua
de Perdita. La figura de Cerimón, igual que la d' Oberó a Somni d'una nit
d'Estiu són clars precedents de Pròsper, el magistral protagonista
de La Tempesta. La principal imaginaria dramàtica està al mar, les tempestes
i els naufragis i en el llenguatge arcaïtzant amb el qual Gower va contant els
canvis escènics mentre els personatges passegen silenciosos per l'escenari.
