La llavor sembrada per les societats corals i el mestratge d'il·lustres compositors romàntics va crear un planter de figures que posaren en els llavis dels nostres avantpassats uns sentiments paral·lels als fets històrics que Catalunya anava vivint.

Himnes com El Cant de la Senyera o La Balanguera, sardanes com La Santa Espina o Per tu ploro, cançons com La Mare de Déu o Les Flors de Maig, eren i són un exemple de vitalitat i creativitat úniques d'aquell país dels somnis que es va posar en marxa amb Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba i tants altres homes i dones de cultura.

El temps del Modernisme no només va ser el moment dels arquitectes, dels polítics, dels artistes plàstics i dels poetes. Va ser l'instant irrepetible en què unes quantes bones persones, creatives i polifacètiques es varen llançar a fer més feliç la vida dels altres.

Cadascú des de la seva visió, va aportar el que li va sortir del cor, tot engrescant el país.

I aquella Catalunya, que volia ser moderna, amb tot l'esclat de l'electricitat i dels enginys més avançats com el telèfon i el cinema, es va posar a cantar i ballar, en la seva llengua.

VIDA i OBRA DELS COMPOSITORS MÉS SIGNIFICATIUS DEL MODERNISME MUSICAL CATALÀ

Isaac Albéniz i Pascual (1860-1909)

Isaac Albéniz juntament amb Enric Granados, van ser els dos màxims beneficiaris del treball de recerca del patrimoni musical autòcton, de Felip Pedrell. Van excel·lir sobretot en el piano, un piano elucubrant, harmònicament viu i tècnicament complex, però contínuament espurnat de tonades i d'idees completament ibèriques, que sovint tenen títols evocadors d'indrets específics com Triana i El Albaicín. Entre les seves obres més importants cal destacar Iberia (piano), Catalonia (orquestra) i la seva òpera, amb clares influències wagnerianes, Merlín , enregistrada recentment per Plácido Domingo.

Josep Anselm Clavé i Camps (1824-1874)

Músic i polític republicà, amic de Narcís Monturiol i Valentí Almirall. Va culturitzar els obrers en aplegar-los en societats corals. El primer cor va ser L'Aurora, que va cantar pel Carnestoltes de Barcelona del 1846 i que des del 1857 va passar a anomenar-se Euterpe.
Les Flors de Maig (1858) i Lo Pom de Flors (1859) són composicions romàntiques i populars. Pioner del wagnerisme a Catalunya, va estrenar el 1862 la marxa de Tannhäuser.

Enric Granados i Campiña (1867-1916)

Cantaire de l'escolania de la Mercè, va estudiar amb Jumet, Pujol, Pedrell i Viñes i el 1890 va debutar
com a pianista. Amic de Pau Casals i
Joaquim Malats, va fer obra lírica com L'aucell Profeta. Va presentar a Barcelona el 1911 l'òpera Goyescas i, en retornar de la seva estrena escènica a l'Òpera de Nova York, el 1916, va morir a alta mar quan un submarí alemany va enfonsar el vaixell en el que viatjava.

Joan Lamote de Grignon i Bocquet (1872-1949)

Fundador de l'Orquestra Simfònica de Barcelona (1911) va dirigir la Banda Municipal (1914) i el Conservatori del Liceu (1917).
Els concerts dominicals al Palau de Belles Arts apropaven els clàssics al poble. Va instrumentar obres de Strauss i Beethoven, va composar poemes simfònics, un oratori, una missa eucarística i peces per a piano i cant. Els lieder Endreça i És juny! pertanyen al cicle de Les Violetes d'Apel·les Mestres, dedicat a Filomena Miralbell.

Antoni Laporta i Astort (1885-1957)
Deixeble d'Arthur de Greef a Bèlgica, pianista i compositor, va crear ballets, cicles de cançons i un scherzzo per a dos pianos.
Els concerts celebrats al domicili particular (proper al Mercat de Santa Caterina, al Barri Gòtic) eren el millor complement a la seva tasca pedagògica. Durant la II República va ser professor titular del col·legi Collasso i Gil, als infants del qual va ensenyar diversos poemes musicats per ell com Ginesta! de Joan Maragall.

Frederic Longàs i Torres (1895-1968)
Va estudiar música amb Malats i Granados esdevenint un pianista reconegut internacionalment a través de les seves gires artístiques. A partir del 1940, es va establir als Estats Units. La seva obra inclou diferents peces per a piano, un concert per a piano i orquestra i un reguitzell de peces populars com la Cançó de Traginers , amb lletra de Josep Maria de Sagarra, i on palesa el mestratge i coneixement dels clàssics catalans.

Antoni Massana i Bertran
(1890-1966)

Deixeble de Granados, Marshall, Gibert, Morera i Pedrell, va ser un compositor original influenciat, a voltes, per Wagner.
Sacerdot jesuïta i llicenciat en música gregoriana a Roma, la seva obra aplega òperes com Canigó, composta el 1934, sobre el text adaptat per Josep Carner de l'original de Jacint Verdaguer, i que es va estrenar al Liceu de Barcelona el 1953; oratoris, simfonies, cantates per a violí, concerts i peces per a piano que glossen musicalment poesies. Canticel és un bon exemple, de senzillesa melòdica i de subtil harmonia, inspirat en uns versos, també, de Josep Carner.

Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936)

Polifacètic artista modernista, d'arrels prerrafaelites, que va conrear amb encert la literatura, el dibuix i la música. El 1875 va escriure el primer llibre de poemes Avant i va fer la biografia de Clavé.
Va ser traductor, jardiner, dramaturg i compositor. El 1879 va presentar les Cançons il·lustrades, a les quals en van seguir moltes més com Cançó de Taverna (1918) i d'altres que va dictar a amics com Granados i Morera que li feien els acompanyaments.

Lluís Millet i Pagès
(1867-1941)

Alumne de Rodoreda, Pedrell i Vidiella, va fundar amb Amadeu Vives l'Orfeó Català (1891). Va dedicar la seva vida a la música des de la càtedra de l'Escola Municipal de Música de Barcelona (1896), la Capella de Sant Felip Neri (1897) i l'escolania de la Basílica de la Mercè (1906). Va impulsar la polifonia religiosa renaixentista i va composar l'himne El Cant de la Senyera , amb lletra de Joan Maragall, en ocasió de la benedicció de la senyera l'11 d'octubre de 1896 pel bisbe de Vic.

Enric Morera i Viura (1865-1942)

Deixeble de Vidiella i Pedrell, va ser amic d'Albéniz, Rusiñol i Maragall i va participar en les festes modernistes de Sitges. Va estrenar la Dansa dels gnoms (1893) i l'òpera La Fada (1897). La seva obra, prolífica, abraça cuplets, poemes simfònics, sardanes, música coral, lírica i una Missa de Rèquiem. La Santa Espina data del 1907 i La Font, de les Cançons de carrer, del 1933, quan la II República el recupera pel seu talent i creativitat.

Antoni Nicolau i Parera
(1858-1933)

Alumne de Pujol i Balart, va ampliar estudis a París i esdevingué famós com a director simfònic del Liceu (va estrenar Athalia el 1876) i de la Societat Catalana de Concerts. El 1900 va dirigir per primera vegada les nou simfonies de Beethoven així com obres d'autors contemporanis. Va ser també compositor de música coral i n'escriví per a poemes de Jacint Verdaguer. La popular Mare de Déu va ser composta amb la lletra simbolista d'Adrià Gual.

Jaume Pahissa i Jo (1880-1969)

Va estudiar piano amb Laporta i composició amb Morera i va ser un compositor de simfonies i música de cambra. Als vint anys va escriure l'obertura El Combat (1900) i de l'etapa modernista cal citar la comèdia lírica La presó de Lleida (1906) amb text d'Adrià Gual. Amic de molts poetes, musicà versos com Per un bes (1908), de Josep Lleonart. Va escriure, també, articles en revistes com Pèl & Ploma, Revista de Catalunya i Mirador.

Felip Pedrell i Sabaté
(1841-1922)

La font del nacionalisme a Espanya és Felip Pedrell, autor que va començar escrivint melodrames plens d'influències alemanyes i italianes, però aviat va començar a rebuscar en el patrimoni musical autòcton. Va remenar per biblioteques i monestirs, va viatjar pels pobles petits, i de seguida es va veure envoltat de molts joves adeptes. Un cop publicats els seus estudis musicològics, va voler passar al terreny creatiu per compondre en un estil "espanyol". L'esperit compositiu dels grans innovadors no acostuma a ser esplèndid, però Pedrell va ser el gran llaurador del terreny nacionalista espanyol perquè uns altres compositors, deslliurats de llaurar, es poguessin dedicar a sembrar i recollir. Va escriure lieder com La Primavera que a estimar convida o Cada vegada que et veig, ambdues del cicle Primavera de Francesc Matheu.

Josep Ribas i Gabriel (1882/83-1934)
Compositor de música escènica com Fígaro, Gall de Ripoll i Primavera. El 21 de desembre de 1922 va estrenar al Teatre Tívoli de Barcelona Pel teu amor "sainet líric en dos actes, 2 quadres i 11 números" amb lletra de l'escriptor Miquel Poal i Aregall i fent-se famós el romàntic tema Rosó. Aquesta poesia va néixer al restaurant "El Canari" de la Garriga durant un sopar amb el pintor Ramon Casas i el tenor Emili Vendrell.

Joaquim Serra i Corominas (1907-1957)
Deixeble del seu pare, el mestre Serra Bonal i de Millet i Morera va ser un compositor prolífic en el terreny de la sardana. Autor de poemes simfònics i de variacions per a orquestra i piano, va ser director artístic de "Ràdio Associació" (1934) i va publicar el 1957 un Tractat d'instrumentació per a cobla. La primera sardana és del 1923 i en va escriure prop de cinquanta. Aura d'Abril va ser guanyadora del Premi S'Agaró el 1954.

Eduard Toldrà i Soler
(1895-1962)

Deixeble de Millet i Nicolau, va debutar com a violinista a l'Ateneu de Barcelona el 1912 i va formar un quartet tot viatjant per Europa. De la seva obra cal destacar la Suite en Mi Major (1919), el quartet Vistes al Mar (1920), Empúries, sardana de concert (1926), l'òpera còmica El giravolt de maig (1928) i la suite La filla del marxant (1934). La tendra cançó Romanç de Santa Llúcia, data del 1924 i la lletra és de Josep Maria de Sagarra.

Josep Maria Ventura i Casas
(1817-1875)

Més conegut per Pep Ventura, va ser un intuïtiu autodidacte en el camp de la interpretació i composició musicals i el responsable d'innovar el so de la tenora i el model de cobla així com de fixar els compassos de la sardana. Una de les més famoses és L'Enamorada, més coneguda pel renom "Per tu ploro", estrenada a Barcelona el 1872 amb una cobla de 21 músics. En temps del modernisme Joan Maragall li va posar lletra.

Amadeu Vives i Roig
(1871-1932)

Mestre de Capella al col·legi Nostra Senyora de Loreto, va fundar amb Lluís Millet, l'Orfeó Català. Va fer música coral com L'Emigrant el 1890 amb lletra de Jacint Verdaguer. La Balanguera el 1910 amb lletra de Joan Alcover, peces líriques teatrals, sarsueles com Bohemios (1903), Maruxa (1914), Doña Francisquita (1923), òperes com Euda d'Uriach (1900) basada en una obra d'Àngel Guimerà i lieder com les Canciones epigramáticas de 1915-16.

[HOME] [ÍNDEX]