NACIONALISME MUSICAL

Una de les característiques del MODERNISME MUSICAL CATALÀ, va ser el NACIONALISME. Aquesta recerca de les arrels de la música tradicional catalana, va estar íntimament lligada al WAGNERISME. En les òperes de Wagner, els músics catalans hi van veure un enaltiment del sentiment, mites i llegendes alemanys, i van traslladar aquesta actitud global als orígens propis de la música catalana.

Tot i que en el cas català, el culte a la figura de Richard Wagner i el Nacionalisme s'insereixen dins dels Modernisme, tenien uns antecedents en el nacionalisme europeu, corrent compositiu dins del Romanticisme que s'estén a la segona meitat del segle XIX.

En els nacionalisme musical europeu es prescrivia la inclusió en les obres musicals d'elements del folklore (danses, cançó popular, melodies tradicionals), de manera que la música d'una nació determinada es diferenciés de la d'una altra pels elements propis que contingués.

El nacionalisme musical va tenir una especial força a Rússia amb el Grup dels Cinc: Milij Alekseevic Balakirev (1837-1910), Alexander Borodin (1833-1887), Cèsar Cui (1835-1918), Nicolai Rimsky-Korsakov (1844-1908) i Modest Mussorgsky (1839-1881).

A Bohèmia els seus representants van ser: Bedrich Smetana (1824-1884), Antonín Dvorák (1841-1904) i Leos Janácek (1854-1928).

A Hongria: Béla Bartók (1881-1945) i Zoltán Kodály (1882-1967).

A Romania: George Enescu (1881-1955).

A Polònia: Stanislaw Moniuszko (1819-1872) i Frédéric Chopin (1810-1849).

A Noruega: Edvard Grieg (1843-1907).

A Finlàndia: Jean Sibelius (1865-1957).

En grau menor, a Anglaterra: Edward Elgar (1857-1934) i Ralph Vaughan Williams (1872-1958).

A España: Manuel de Falla (1876-1946).

Als Països Catalans hi va haver, per una banda, una tendència hispanitzant amb Felip Pedrell (1841-1922), Isaac Albéniz (1861-1909) i Enric Granados (1877-1916) i per una altra, l'orientada al folklore català, entre els que es poden destacar, Enric Morera (1865-1942), Antoni Nicolau (1858-1933), Joan Lamote de Grignon (1872-1949) i Lluís Millet (1867-1941).

Enric Morera va ser, sense cap mena de dubte, el més popular dels compositors catalans de la seva època i està considerat com el capdavanter del Modernisme Musical a Catalunya.

Enric Morera (1865-1942)

L'ÈPOCA

El segle XIX neix amb la fi del Congrés de Viena (1815) i mor amb l'esclat de la I Gran Guerra (1914), en constant transformació de les constants vitals.

Europa és la protagonista de la història però els seus actes es desenvolupen més enllà de les seves fronteres. Hi ha més europeus fora que dins del propi continent.

Malgrat els interessos econòmics i les crisis socials, provocades per la revolució industrial, es viu a l'entorn de la civilització accidental lliurada, des del segle XVIII, a una cursa d'avenços tecnològics i científics.

Al costat del comerç i l'explotació de matèries primes, es consoliden les metròpolis i les polítiques imperialistes d'arribar al més petit racó del planeta.

Nous actors surten a l'escenari com els Estats Units i els països asiàtics i australs.

La postdata teatral que perllonga el segle XIX dins del XX s'anomena "Belle Époque" i en ella les arts noves i tradicionals conviuen en tensió i contradicció així com les convencions socials davant del ritme frenètic dels nous temps.

La humanitat està pendent dels esdeveniments mundials i la consciència d'estar al dia de tot és la que configura l'anomenat temps del modernisme.

Sense periodisme, fotografia, cinema i música, no haurien estat possibles els primers estats d'opinió ni els primers intercanvis i colonitzacions culturals.

Una cançó era la millor acreditació d'un país.