 WAGNERISME
Wagnerisme va ser el nom donat al corrent dramaticomusical que s'estengué per Europa i Amèrica cap al darrer quart del segle XIX i que imposà l'obra de Richard Wagner, fins aleshores poc acceptada en els cercles musicals i entre els sectors més conservadors del públic. Capdavanters
d'aquest moviment foren: Al Regne Unit, Houston Stewart Chamberlain, David Irvine i sobretot Bernard Shaw. Però també va trobar detractors com en el cas del compositor Gustav Holst. Als Països Baixos, Hendrik Viotta, fundador de la Wagner-Vereniging d'Amsterdam. A França,
on l'obra de Wagner topà amb una fortíssima resistència,
van impulsar l'obra de Wagner, Antoine Lascoux, fundador de la societat
Le Petit Bayreuth, a més de compositors com Camille Saint-Saëns
i el grup de músics francobelgues encapçalat per Vicent
d'Indy i Ernest Chausson, així com Ernest Reyer, Emmanuel Chabrier,
Henri Duparc, entre d'altres. A Itàlia
també era forta l'oposició a Wagner, però Bolonya
fou la ciutat capdavantera en l'interès per la seva música,
i Giuseppe Martucci hi fundà una Società Wagneriana. A la Península
Ibèrica la penetració fou lenta, i restà reduïda
pràcticament a Barcelona, amb l'Associació Wagneriana (1901).
L'hostilitat suscitada envers Alemanya a la Primera Guerra Mundial féu disminuir considerablement la força del wagnerisme als països aliats, fet que es repetí amb motiu de la Segona Guerra Mundial, amb més força. Amb tot, es manté d'una manera considerable en molts països. EL
WAGNERISME A CASA NOSTRA Aquest corrent, iniciat pel metge barceloní Josep de Letamendi i impulsat decisivament per Joaquim Marsillach i Lleonart, tingué aviat ressò en el món de la crítica musical i en tots els camps culturals catalans, on resultà atractiu des d'un punt de vista filosòfic, però, sobretot, per una identificació, potser excessiva, amb el moviment catalanista pel que representava de nacionalisme musical (una de les característiques del Modernisme Musical Català), dut a les darreres conseqüències i pel prestigi que tenia entre els modernistes catalans el món germànic.
Aquesta entitat promogué conferències i concerts per a l'estudi seriós de l'obra de Wagner i d'autors vinculats a l'estètica wagneriana i traduí, per mà de Xavier Viura, Antoni Ribera, Jeroni Zanné i, sobretot, Joaquim Pena, les òperes de Wagner des de Die Feen (La Fada) fins a Parsifal entre el 1901 i el 1910, mentre que, d'altra banda, Joan Maragall i Antoni Ribera publicaven Tristany i Isolda (1904) i Josep Lleonart (nebot de Joan Maragall) i Antoni Ribera publicaven a Palma de Mallorca la primera versió catalana de Lohengrin (1905). Alhora,
l'Associació Wagneriana publicà obres estrangeres
sobre la música de Wagner, com El drama wagnerià,
de Houston Steward Chamberlain (casat amb una filla de Wagner), L'art
de Ricard Wagner, d'A.Ernst i obres teòriques del mateix Wagner.
El compositor Jaume Pahissa, va estrenar amb èxit al Liceu les seves òperes, amb clara influència wagneriana: La princesa Margarida, Marianela, La morisca i Gal·la Placídia. En una de les seves primeres crítiques el van batejar com "el Wagner català". Enric Morera, el més popular dels compositors catalans de la seva època i capdavanter del MODERNISME MUSICAL a Catalunya, també va composar obres wagnerianes com La fada (amb el mateix títol d'una de les òperes de Wagner). Els anys 1923-29 Joaquim Pena emprengué una nova sèrie de traduccions dels drames wagnerians al català, però aquests anys el wagnerisme retrocedí davant la importància creixent de l'òpera russa. Una nova
revitalització fou la propugnada per l'actitud progermànica
adoptada pel règim de Franco, des del 1939: l'amistat amb l'Alemanya
nazi permeté la visita propagandística de grans companyies
alemanyes que representaren el repertori wagnerià habitual (Tetralogia
completa Les representacions wagnerianes de qualitat continuaren, però, després del 1945, i motivaren un darrer ressorgiment del wagnerisme, centrat especialment entorn de Núria Sagnier i Costa, que, amb el pseudònim d'Anna d'Ax, publicà Wagner vist per mi (1951) i traduccions catalanes de totes les òperes habituals de Wagner (1955-61), moviment que coincidí amb la darrera gran manifestació wagneriana a Barcelona: la visita del Festival de Bayreuth al Gran Teatre del Liceu (abril-maig del 1955). A València, el moviment wagnerià, iniciat arran de l'estrena de Lohengrin al Teatre Principal (1888), ha tingut una vitalitat molt menor. El seu principal representant fou Eduard López-Chávarri. Isaac
Albéniz va estrenar a Barcelona, el 18 de desembre de 1950, la
seva òpera Merlín, BIBLIOGRAFIA - Enciclopèdia Catalana - INFIESTA, Maria: El Wagnerisme a Catalunya, Ed.Infiesta, Col. Terra Nostra nº42, Barcelona, 2001 |
Així,
doncs, si bé les primeres traduccions dels texts wagnerians més
importants són encara en castellà, la difusió dels
texts wagnerians, llevat d'alguna excepció esporàdica, es
féu sempre en català, especialment arran de l'aparició
de l'Associació Wagneriana de Barcelona. 
