WAGNERISME
Wagnerisme
va ser el nom donat al corrent dramaticomusical que s'estengué
per Europa i Amèrica cap al darrer quart del segle XIX i que imposà
l'obra de Richard Wagner, fins aleshores poc acceptada en els cercles
musicals i entre els sectors més conservadors del públic.
Capdavanters
d'aquest moviment foren: A
Alemanya, Franz Liszt i diversos músics de renom, com Hans von
Bülow.
Al Regne
Unit, Houston Stewart Chamberlain, David Irvine i sobretot Bernard Shaw.
Però també va trobar detractors com en el cas del compositor
Gustav Holst.
Als Països
Baixos, Hendrik Viotta, fundador de la Wagner-Vereniging d'Amsterdam.
A França,
on l'obra de Wagner topà amb una fortíssima resistència,
van impulsar l'obra de Wagner, Antoine Lascoux, fundador de la societat
Le Petit Bayreuth, a més de compositors com Camille Saint-Saëns
i el grup de músics francobelgues encapçalat per Vicent
d'Indy i Ernest Chausson, així com Ernest Reyer, Emmanuel Chabrier,
Henri Duparc, entre d'altres.
El 1885 aparegué una "Revue Wagnérienne"
fundada per Édouard Dujardin.
A Itàlia
també era forta l'oposició a Wagner, però Bolonya
fou la ciutat capdavantera en l'interès per la seva música,
i Giuseppe Martucci hi fundà una Società Wagneriana.
Aquest clima penetrà gradualment també a Milà.
A la Península
Ibèrica la penetració fou lenta, i restà reduïda
pràcticament a Barcelona, amb l'Associació Wagneriana (1901).
Una associació de nom semblant, fundada a Madrid el 1911, existí
només fins el 1914.
També en foren fundades a Buenos Aires, Nova York i algunes altres
ciutats nord-americanes.
L'hostilitat
suscitada envers Alemanya a la Primera Guerra Mundial féu disminuir
considerablement la força del wagnerisme als països aliats,
fet que es repetí amb motiu de la Segona Guerra Mundial, amb més
força. Amb tot, es manté d'una manera considerable en molts
països.
EL
WAGNERISME A CASA NOSTRA
Als Països Catalans, el wagnerisme arrelà amb un cert retard
respecte a d'altres països europeus, però, un cop consolidat,
assolí una importància extraordinària, sobretot a
Barcelona.
Aquest
corrent, iniciat pel metge barceloní Josep de Letamendi i impulsat
decisivament per Joaquim Marsillach i Lleonart, tingué aviat ressò
en el món de la crítica musical i en tots els camps culturals
catalans, on resultà atractiu des d'un punt de vista filosòfic,
però, sobretot, per una identificació, potser excessiva,
amb el moviment catalanista pel que representava de nacionalisme musical
(una de les característiques del Modernisme Musical Català),
dut a les darreres conseqüències i pel prestigi que tenia
entre els modernistes catalans el món germànic.
Així,
doncs, si bé les primeres traduccions dels texts wagnerians més
importants són encara en castellà, la difusió dels
texts wagnerians, llevat d'alguna excepció esporàdica, es
féu sempre en català, especialment arran de l'aparició
de l'Associació Wagneriana de Barcelona.
Aquesta
entitat promogué conferències i concerts per a l'estudi
seriós de l'obra de Wagner i d'autors vinculats a l'estètica
wagneriana i traduí, per mà de Xavier Viura, Antoni Ribera,
Jeroni Zanné i, sobretot, Joaquim Pena, les òperes de Wagner
des de Die Feen (La Fada) fins a Parsifal entre el 1901
i el 1910, mentre que, d'altra banda, Joan Maragall i Antoni Ribera publicaven
Tristany i Isolda (1904) i Josep Lleonart (nebot de Joan Maragall)
i Antoni Ribera publicaven a Palma de Mallorca la primera versió
catalana de Lohengrin (1905).
Alhora,
l'Associació Wagneriana publicà obres estrangeres
sobre la música de Wagner, com El drama wagnerià,
de Houston Steward Chamberlain (casat amb una filla de Wagner), L'art
de Ricard Wagner, d'A.Ernst i obres teòriques del mateix Wagner.
Diversos autors catalans publicaren també anàlisis de l'obra
wagneriana, com Ramon Salvat i Ciurana, Música del presente,
Miquel Domènech i Espanyol Parsifal, de Wagner, traduït
al francès, entre d'altres.
El compositor
Jaume Pahissa, va estrenar amb èxit al Liceu les seves òperes,
amb clara influència wagneriana: La princesa Margarida,
Marianela, La morisca i Gal·la Placídia.
En una de les seves primeres crítiques el van batejar com "el
Wagner català".
Enric
Morera, el més popular dels compositors catalans de la seva època
i capdavanter del MODERNISME MUSICAL a Catalunya, també va composar
obres wagnerianes com La fada (amb el mateix títol d'una
de les òperes de Wagner).
Els anys
1923-29 Joaquim Pena emprengué una nova sèrie de traduccions
dels drames wagnerians al català, però aquests anys el wagnerisme
retrocedí davant la importància creixent de l'òpera
russa.
Una nova
revitalització fou la propugnada per l'actitud progermànica
adoptada pel règim de Franco, des del 1939: l'amistat amb l'Alemanya
nazi permeté la visita propagandística de grans companyies
alemanyes que representaren el repertori wagnerià habitual (Tetralogia
completa
, 1941 i 1943), bé que l'Associació Wagneriana (que
s'extingí el 1942) i tota vinculació catalanista en restaren
totalment al marge.
Les representacions
wagnerianes de qualitat continuaren, però, després del 1945,
i motivaren un darrer ressorgiment del wagnerisme, centrat especialment
entorn de Núria Sagnier i Costa, que, amb el pseudònim d'Anna
d'Ax, publicà Wagner vist per mi (1951) i traduccions catalanes
de totes les òperes habituals de Wagner (1955-61), moviment que
coincidí amb la darrera gran manifestació wagneriana a Barcelona:
la visita del Festival de Bayreuth al Gran Teatre del Liceu (abril-maig
del 1955).
A València,
el moviment wagnerià, iniciat arran de l'estrena de Lohengrin
al Teatre Principal (1888), ha tingut una vitalitat molt menor. El seu
principal representant fou Eduard López-Chávarri.
Isaac
Albéniz va estrenar a Barcelona, el 18 de desembre de 1950, la
seva òpera Merlín, amb sonoritats clarament wagnerianes, enregistrada recentment per Plácido
Domingo.
BIBLIOGRAFIA
- Enciclopèdia Catalana
- INFIESTA, Maria: El Wagnerisme a Catalunya, Ed.Infiesta, Col. Terra Nostra
nº42, Barcelona, 2001
|