LA DEMOCRÀCIA D'ATENES EN PERSPECTIVA

La imatge desfavorable de la democràcia atenesa com sistema de govern sotmès a l'arbitrarietat d'un poble radical, capriciós, mesquí i ignorant deriva directament de les mateixes fonts contemporànies. Raons com la desfeta de la guerra del Peloponnès o la condemna de Sòcrates, així com la procedència social de la majoria dels autors de l'època expliquen la seva actitud crítica i el seu interès per ressaltar els defectes de la democràcia. Aristòfanes veu en la radicalització del démos un atac als valors tradicionals, Tucídides salva només la democràcia dirigida per Pèricles, i Aristòtil defensa un règim mixt governat per les classes mitjanes, mentre que Plató i Xenofont estan encisats pel miratge espartà. Solament els oradors, com Lísias i Demòstenes, fan una apologia del sistema democràtic.

Des del punt de vista polític Atenes era una societat oberta, una democràcia participativa que feia el ciutadà responsable del seu destí. La democràcia atenesa tenia sistemes de control perquè el govern restés en mans dels ciutadans i no esdevingués monopoli d'una classe de polítics allunyada dels interessos de la col·lectivitat com passa sovint en les nostres democràcies representatives. D'aquí la participació directa dels ciutadans a l'assemblea i a l'Heliea, l'anualitat de les magistratures, els torns tan breus en la pritania, l'impediment de repetir en la gran majoria dels càrrecs i els misthoí. També el sistema de sorteig, que Plató troba irresponsable però que es compensa per la col·legialitat de tots els càrrecs, afavoreix la presència a les institucions de tots els ciutadans, mentre que l'elecció era vista com un sistema avantatjós per als notables. El complex procediment de sorteig dels tribunals i la seva nombrosa composició servien també per evitar el suborn dels més poderosos. Aquesta preocupació pel possible desvirtuament de les institucions democràtiques també es palesa en la rotació dels prítanis, la qual cosa evita la corrupció freqüent abans i ara en els governs ocupats durant molt temps pels mateixos polítics. De tota manera el sistema no estava completament salvat de la cobdícia d'alguns personatges i de la corrupció.

No hi ha dubte que la democràcia va ser un règim innovador, malgrat les limitacions i contradiccions que hi poguem trobar vint-i-cinc segles després. És cert que la ciutadania era força restringida: d'una població atenesa estimada vers el 432 a.C. entre 215.000 i 300.000 persones, solament uns 40.000 eren ciutadans, i, per tant, gaudien de plens drets polítics. Eren exclosos del démos les dones, els metecs (estrangers residents) i els esclaus. A més, la mateixa possessió d'esclaus donava a molts ciutadans lleure per dedicar a la política. Una altra base per a la democràcia va ser la possessió d'un imperi, que va proporcionar a Atenes bona part dels recursos necessaris. L'hegemonia d'Atenes sobre gran part del món hel·lènic va fer que durant els segles V i IV a.C. el règim democràtic s'estengués a moltes de les polis gregues.