LA DEMOCRÀCIA D'ATENES EN PERSPECTIVA
La imatge desfavorable de la democràcia atenesa
com sistema de govern sotmès a l'arbitrarietat d'un poble radical,
capriciós, mesquí i ignorant deriva directament de les mateixes
fonts contemporànies. Raons com la desfeta de la guerra del Peloponnès
o la condemna de Sòcrates, així com la procedència
social de la majoria dels autors de l'època expliquen la seva actitud
crítica i el seu interès per ressaltar els defectes de la
democràcia. Aristòfanes veu en la radicalització
del démos un atac als valors tradicionals, Tucídides salva
només la democràcia dirigida per Pèricles, i Aristòtil
defensa un règim mixt governat per les classes mitjanes, mentre
que Plató i Xenofont estan encisats pel miratge espartà.
Solament els oradors, com Lísias i Demòstenes, fan una apologia
del sistema democràtic.
Des del punt de vista polític Atenes era una societat
oberta, una democràcia participativa que feia el ciutadà
responsable del seu destí. La democràcia atenesa tenia sistemes
de control perquè el govern restés en mans dels ciutadans
i no esdevingués monopoli d'una classe de polítics allunyada
dels interessos de la col·lectivitat com passa sovint en les nostres
democràcies representatives. D'aquí la participació
directa dels ciutadans a l'assemblea i a l'Heliea, l'anualitat de les
magistratures, els torns tan breus en la pritania, l'impediment de repetir
en la gran majoria dels càrrecs i els misthoí. També
el sistema de sorteig, que Plató troba irresponsable però
que es compensa per la col·legialitat de tots els càrrecs,
afavoreix la presència a les institucions de tots els ciutadans,
mentre que l'elecció era vista com un sistema avantatjós
per als notables. El complex procediment de sorteig dels tribunals i la
seva nombrosa composició servien també per evitar el suborn
dels més poderosos. Aquesta preocupació pel possible desvirtuament
de les institucions democràtiques també es palesa en la
rotació dels prítanis, la qual cosa evita la corrupció
freqüent abans i ara en els governs ocupats durant molt temps pels
mateixos polítics. De tota manera el sistema no estava completament
salvat de la cobdícia d'alguns personatges i de la corrupció.
No hi ha dubte que la democràcia va ser un règim
innovador, malgrat les limitacions i contradiccions que hi poguem trobar
vint-i-cinc segles després. És cert que la ciutadania era
força restringida: d'una població atenesa estimada vers
el 432 a.C. entre 215.000 i 300.000 persones, solament uns 40.000 eren
ciutadans, i, per tant, gaudien de plens drets polítics. Eren exclosos
del démos les dones, els metecs (estrangers residents) i
els esclaus. A més, la mateixa possessió d'esclaus donava
a molts ciutadans lleure per dedicar a la política. Una altra base
per a la democràcia va ser la possessió d'un imperi, que
va proporcionar a Atenes bona part dels recursos necessaris. L'hegemonia
d'Atenes sobre gran part del món hel·lènic va fer
que durant els segles V i IV a.C. el règim democràtic s'estengués
a moltes de les polis gregues.
|