Consonants

• La sigma té dues formes d'escriptura: ς s'utilitza a final de mot i σ en les altres posicions. Per exemple: σοφός /sofós/.
• γ davant consonant velar (=gutural: γ, κ, χ i ξ) es pronuncia /n/: ἄγγελος /ángelos/, ἀνάγκη /anánke/, ἐγχειρεῖ /enkheiréi/, σῦριγξ /sürinks/.

Diftongs i dígrafs

La υ en diftong (o dígraf) no es pronuncia /ü/:

• αυ /au/
• ευ /eu/
• ου /u/

3. Diacrítics

3.1. Iota subscrita

La iota subscrita s'escriu sota vocal llarga en minúscula i no es pronuncia: ᾳ, ῃ, ῳ. En majúscules, en canvi, s'escriu tot seguit de la vocal llarga (adscrita) -ΑΙ, ΕΙ, ΟΙ / Αι, Ει, Οι-, però continua sent muda. Es tracta d'un arcaisme gràfic que indica un antic diftong el segon element del qual va deixar de pronunciar-se després de l'època clàssica. De tota manera és important fixar-s'hi perquè sovint és útil per distingir formes diferents (σοφία nominatiu / σοφίᾳ datiu). Exemples de iota subscrita i adscrita:

3.2. Els esperits

Els esperits són dos signes que apareixen al principi de tota paraula començada amb vocal o amb ρ. L'esperit suau (᾿) és mut, mentre que l'esperit aspre (῾) marca una aspiració inicial, com la h anglesa o alemanya. És un fonema, ja que té valor distintiu: ὥρα 'estació de l'any, hora' / ὤρα 'cura'. L'esperit aspre es transcriu en llatí amb h, que es conserva en català: hora.

• S'escriuen damunt la lletra corresponent si aquesta és minúscula i al davant quan és majúscula.

  ἀγαθός

  Ἑλλάς

• L'esperit es posa sempre en la vocal inicial d'un mot, excepte en cas de diftong, en què es col·loca sobre la segona vocal.

  ἁρμονία

  οὐ

• La ρ inicial també porta esperit aspre i el dígraf ρρ intervocàlic pot dur-ne opcionalment.

  ῥυθμός

  ἄρῥυθμος

Nota: no s'ha de confondre l'esperit amb l'accent, malgrat que tots dos poden anar sobre la mateixa lletra. Els esperits s'escriuen amb un traç corb vertical, de manera semblant a una coma elevada (invertida l'aspre), mentre que els accents són rectes (agut i greu) o horitzontals (el circumflex).

De manera simplificada es pot explicar així:

• L'accent grec no indica la intensitat sinó una elevació (i descens) del to.
• L'accent agut marca una pujada del to. Pot anar sobre una vocal breu, llarga o diftong situada en una de les tres darreres síl·labes de la paraula. Per exemple: ἄνθρωπος, ἡμήρα, καλοί.
• L'accent greu és en realitat una variant de l'agut que s'utilitza només en l'última síl·laba quan la paraula següent és tònica per assenyalar que l'accent agut ha estat neutralitzat. Per exemple: καλός ἐστιν però καλὸς καὶ ἀγαθός ἐστιν.
• L'accent circumflex indica una elevació seguida d'una davallada del to. Es posa tan sols sobre una vocal llarga o diftong situada en una de les dues darreres síl·labes de la paraula. Per exemple: δῆμος, Ἀθηνᾶ.

Pel que fa a la seva posició s'ha de tenir en compte:

• S'escriuen damunt la vocal de la síl·laba tònica si és minúscula i al davant quan és majúscula.

  πόλις

  Ἄρτεμις

• En cas de diftong l'accent va sobre la segona vocal.

  Ἀχιλλεύς

• Si coincideix amb l'esperit a la mateixa vocal cal tenir en compte que l'accent agut es posa rere l'esperit i el circumflex al damunt.

  Ἕκτωρ

  οἶκος

3.4. Apòstrof

L'apòstrof (') indica una vocal elidida al final o a l'inici d'un mot a causa del contacte amb la vocal inicial o final respectivament d'un altre mot. En general s'elideixen les vocals breus (α, ε, ι, ο). Per exemple: τοῦτ' ἐστιν (= τοῦτο ἐστιν).

3.5. Signes de puntuació

Alguns dels signes de puntuació utilitzats en grec són els mateixos que en l'afabet llatí (. ,), altres són diferents (·) o tenen un valor distint (;).