LA QÜESTIÓ HOMÈRICA

A l'antiguitat no hi havia cap dubte que la Ilíada i l'Odissea havien estat escrites per un poeta anomenat Homer, de la vida del qual circulaven diferents versions, en molts aspectes contradictòries. Al segle XVIII es va començar a dubtar fins i tot de la seva existència, ja que un seguit de contradiccions, inconseqüències i repeticions feien pensar que els poemes homèrics no eren obres unitàries amb un sol autor:

  • contradiccions:
    • de llengua: Homer fa servir formes de diversos dialectes,
    • d'estil: es donen diferències d'estil massa grans per a un mateix autor,
    • de la cultura material: en Homer apareixen elements d'èpoques diverses; per exemple hi trobem armes de bronze i de ferro, enterrament per inhumació i per cremació,
    • de l'argument: un cas extrem és el de Pilèmenes, un guerrer de la Ilíada que mor i que més endavant reapareix viu.
  • repeticions: sovint es repeteixen molts versos i expressions al llarg del poema, de vegades fins i tot escenes senceres, per exemple en descriure el sacrifici d'un animal o com un guerrer es prepara per al combat.
  • defectes de composició: en ocasions el poeta sembla oblidar-se del pla que ha estat anunciat o del que ha passat abans. Així, en el primer cant de la Ilíada Zeus decideix deixar guanyar els troians perquè els grecs s'adonin com els perjudica la retirada d'Aquil·les, però fins al VIII els grecs segueixen vencent. Es dóna una altra incoherència quan a la Ilíada un dia es dina dos cops.

Les teories que, basant-se en aquestes inconseqüències, negaven, sobretot durant el segle XIX i principis del XX, la unitat dels poemes homèrics, es poden aplegar en dos grups:

  • Les teories d'ampliació defensaven la idea que a un poema original, d'extensió reduïda, altres poetes hi havien anat afegint noves parts.
  • Les teories de compilació sostenien que la Ilíada i l'Odissea havien nascut amb la unió de petits poemes independents. Això creien els romàntics, que els veien com una mostra de poesia popular.