PRECEDENTS DE LA NOVEL·LA LLATINA
La novel·la, entesa actualment com una obra escrita de ficció, en forma de relat, predominantment en prosa i d'una certa extensió, no va ser mai un gènere de categoria literària reconegut i codificat pels antics, de manera que el grec i el llatí manquen fins i tot d'un mot específic per designar la novel·la. Tanmateix sobreviuen algunes obres gregues i llatines que entren perfectament dins la definició moderna de novel·la.
La majoria dels antecedents de la novel·la llatina són d'origen grec:
- La novel·la grega, que presenta un argument amb poques variacions: un noi i una noia, molt bells i rics, s'enamoren, però són forçats a separar-se. Recorren regions llunyanes i exòtiques i passen moltes aventures perilloses, en les quals la seva castedat i el seu amor són provats, fins que es retroben per viure sempre més feliços. La novel·la va ser un gènere molt tardà dins la literatura grega i, de fet, els exemples que se'n coneixen avui són contemporanis a la llatina (des del segle I d.C. al III). La més antiga és Quèreas i Cal·lírroe de Caritó i la més original Dafnis i Cloe de Longus, perquè la seva acció no es mou de l'ambient pastoril de l'illa de Lesbos.
- Les faules milèsies, gènere nascut al s. III aC. a la Jònia, consistents en narracions breus caracteritades per l'obscenitat i la picaresca.
- La sàtira menipea: prenent com a model el cínic grec Menip de Gàdara, Varró, escriptor romà del s. I aC., va crear un nou gènere satíric caracteritzat per la barreja de prosa i vers. De tota manera, Varró, i amb ell la novel·la llatina, enllaça també amb tota la tradició romana de sàtira, gènere poètic que fa una crítica irònica o sarcàstica a una persona o a la societat, als costums i a la moral de l'època i que va ser conreada en la seva més alta expressió per Horaci i Marcial.
 |
 |
