Prvincia : Lleida
Capital : Lleida
Limits :
La Noguera
Pla D'urgell
Les Garrigues
Ribera d'Ebre
Podem veure la comarca del Segrià des de tres punts de vista diferents:
Geografia Física
El nucli central, a la regio de lleida. El Segrià, sector situat al nord de la ciutat de Lleida fins al terme d'alguaire, entre la clamor de Noguerola i la Noguera Ribagorçana ( Entre aquests cursos d'aigua, discorria, davant de l'altiplà de Ratera, o Alguaire, la clamor del Segrià. La comarca actual comprén també el pla de Lleida, a banda i banda del Segre, amb altiplans d'Almacelles i d'Alguaire serra pedregossa Almenor, límit amb la llitera i la conca del cinca; el sector baix segre, a banda i banda del curs del riu fins a la seva desembocadura a l'Ebre; finalment, el sector de terrasses que constitueixen una transició amb les comarques de les Garrigues i de l'Urgell. Això no obstant, el Segrià formà un conjunt homogèni quaqsi exactament amb el territori de l'antic municipi de Lleida. Hi ha una simetria de relleu en relació amb les planes travessades pel Segre, el curs alt del qual forma recolzades. L'activitat fluvial sigué creixent, sobretot en funció de lers glaciacions quaternaries, en diversos periodes en que el riu desgastant el terreny i enduent-se els materials arrencats, els quals donaren lloc a les característiques, terrases que segueixen les bores del Segre. Aquesta disposició ha donat fesomia a les hortes de la zona de Lleida, trencada per espones i ribates que es provoquen per les secants de les garrigues. Els altiplans que separen les conques de Segre i de cinca foren una llarga superficie plana que va del cascallar (280 m) i serra pedragosa (380 m) on es domina la planta del Segrià i on el front oriental es vigorós i escarpat.
Geografia Político-Econòmica
El conrreu d'arbres fruiters continua en augment i representa un terç del conrreu de regadiu. Els fruiters es troben sobre tot a la plana del Segre. També ha augmentat considerablament el conrreu de Panís i d'afals que representen respectivament el 6,2% i el 12,2% de les terres de regadiu.
El panís es troba més sovint als termes propers al Pla d'Urgell i l'afals es a la part occidental del Pla de Lleida El blat i l'ordi tenen un sector important del regadiu, es troven en regresió, encara que a la part de ponent ocupen la meitat de la superficie conreada. Els conrreus de secà constitueixen la base productiva als termes de la zona garriguenca, on quasi el 95% de la terra cultivada es de secà. Els conreus més importants són l'ordi l'olivera i l'ametller. La cria de animals ha adquirit una gran importancia a la comarca del segria. S'ha creat grans granges especialitzades, sobretot en l'engreix, de les qual cal fer esment de les porcí i les d'aviram. També hi ha bestiar bobí, oví i cabrum. Hi ha petits jaciments de lignit i a la granja de l'Escarp, que tingueren una explotació intensa abans i després de la guerra civil 1936-39 i que actualment es troben en plena decadencia. Les primeres centrals hidroelèctriques aprofitaren els salts de les sequies: el 1914 hom construí la central de Serós amb 59.000 Kw de potencia instal·lada.
Relleu
La comarca del Segrià apareix físicament com un espai simètric traçat a la xanera central del Segre, com una mena de llibre obert sobre aquest mateix riu. Es una configuració ben visible en el relleu, que te l'origen en la geologia i que es reflecteix fins i tot en les activitats humanes.
Tota la comarca te un mateix origen geològic, que el temps ha anat modelant. A la depresió de l'Ebre, en el seu origen una terra planera, es van anar afegint estrats, fruit de la sedimentació del període oligocé. Aquests estrats on s'alteran relativament gruixudes d'argiles toves amb altres de més estretes i dures d'aremisques, han estat seccionats i dissecats per una erosió fluvialde força difusa i trajectoria erràtica i en menor grau també per l'erosió eòlica. Això ha donat com ha resultat amb més zones on els materials sedimentologics més durs han residit l'erosió formant els típics turons arrodonits segrianencs. Al NW això ha generat una serie d'elevacions d'escassa altitud que no arriben a superar els 380 m, alguns turons característics com el tossal de Coscollar de 280 m o la serra pedregosa de 380 m. Al sector SE a zona garriguenca, l'evolució ha estat similar, encara és molt més accidentat que el NW per la proximitat de l'aixecament pre-litoral. Això fa que apareguin els relleus trencats característics de les garrigues. El tossal Montnieneu, inclós dins d'aquest sector és, amb els seus 494 m el punt més alt del Segrià. Dividint aquestese dues zones, hom troba la plana aluvial, formada sobretot per l'acció alhora sedmentològica i erosina del Segre. L'activitat fluvial degué creixer, principalment en funció de les glñaciacions quaternaries, en diversos periodes que el riu anà desgastant el terreny i enduent-se els materials arrencats, donaren lloc a les esmentades plataformes o terrases que segueixen les bores del segre. Aquesta disposició geològica a donat fesomia a les hortes del pla de lleida, trencades per espones i ribates que augmenten en la zona garriguenca. Aquestes planes de terra fertil i tova de les Ribes és on s'ha desembolupat l'escencial de l'activitat humana comarcal. El pas del riu és marcat per tossals que, sorgeixen al nivell de les terrases fluvials; el riu força compactat pels materials calcaris que incorpora a ajudat a disecar aquestes elevacions. L'erosió dels grans rius pirinencs ha format un solc relativament estret de les terres aluvials fèrtils, que només s'aixampla al voltant de lleida. La plana del Segrià propiament dita n'es un altre aixamplament que aprofita els materials més tous, resultat d'una antiga orientació dels rius. A banda i banda del solc central rebent de materials quaternaris apareixen les grans planes oligocèniques, ja esmentades, profusament envaides de clapes gravoses, fruit d'arrosegalls de barrancades pre-pirinenques o barrancs erràtics locals. A la plana W augmenta la puixança dels estrats calcaris a la plataforma de la Sardenya penja cent metres per damunt del solc central.
