Tal vegada aquesta esperada crida de la pedagogia curricular,  que es  troba a la  tesi, vol desfer  els pols d'uns  models   organitzatius rígids i sotmesos al poder administratiu on la programació acadèmica dels objectius és legitimada "per  se"  i,  a  canvi, "construir   els curricula  educacionals  pel conjunt dels  professionals tot interactuant en    equip    a l'àmbit organitzatiu  del    centre  docent  amb  una  anarquia  permanent ",  segons  Borbonés  (1990).  Per la qual  cosa,  la qüestió ens mena  cap a la  necessitat de la innovació dins  de l'orientació educacional dels  alumnes amb  uns  guiatges  continuats  sota els  eixos  que  pretenenem  analitzar: la  dinàmica  interdiciplinareïtat entre l'organització  escolar versàtil  i el  departament específic de l'orientació vers les  formacions  permanents  dels  estudiants  i  els  oferiments   de  les  ajudes sostingudes a les   unitats familiars a fi de poder  realitzar   el   seu    rol   per   excel.lència: l'educació psico-sòcio-afectiva dels seus descendents

Un professional de  l'ensenyament expert  en el curriculum  obert sobre el ventall de l'orientació educativa dels seus  alumnes demana la realització d'un  reciclatge permanent o  un   perfeccionament actualitzat.  Recordem la preocupació  de l'insigne   pedagog   i   polític  educatiu,  Marcel.lí  Domingo, que  l'any 1931  i dins  del Pla  Professional de  Formació dels Mestres els  deia:  "Si volem tenir una bona  escola hem de disposar de  bons mestres i  això suposa que  hem  de  preocupar-nos  ben  encoratjadament  per  la seua  formació  inicial i  permanent".  Avui  només  parlem dels  professors de  l'ensenyament secundari com  els principals  orientadors dels curricula educacionals  no homogenis dels  jóvens ambs uns crèdits fonamentals,  variables i optatius  però no  hem d'oblidar que és  també  durant l'ensenyament  primari  on  es  fonamenten  els   eixos   de   la  sòcio-afectivitat, el   desenvolupament    cognitiu   així   com  també, de mica  en  mica  i a  poc  a  poc, es desenrotlla  el creixement psicosomàtic  dels  infants,  dels  púbers i  dels adolescents.

Com volem oferir uns curricula no homogenis, diversificats  o orientats,  demanen uns plantejaments institucionals que  minvin  el  fracàs  escolar d'origen  sòcio-cultural i que  actuïn davant  dels alumnes segons les  seues necessitats,  aptituds, actituds, etc. La dinàmica de la pedagogia de la  postmodernitat no només forma el nen sinó que  es preocupa  per tal  d'inserir-lo  en  el  si  de  la  societat  on li  correspon viure i actuar-hi.

Es   pensa   que   els  freqüents  desajustaments   de  la  personalitat dels jóvens, com igualment els diversos buits  formatius, els menen cap a  l'alcoholisme, la drogadicció,  etc.  ja que aquests   sorgeixen   sota  els eixos  de les  inadaptacions, primer l'educacional i després la ciutadana  o social,  bo i essent la primera la principal  eina mòbil  desencadenant. Efectivament,  es creu  que quan la persona  es troba tot interactuant  en  el   seu ambient efectua un  creixement de desitjos i d'inquietuds  de tota mena   a fi  de millorar allò que realitza; quan la tasca pedagògica es  belluga  dintre   d'uns  jóvens  sense  trobar-se conreats  culturament cal, primer que res, preparar-los i oferir-los  l'adob  escaient,  dosificat,  motivat,  adaptat, ajustat,  orientat...  En  aquells  indrets  on  els  docents  i els  alumnes   es troben engalzats en un ambient sòcio-cultural  aquest els  engresca interdinàmicament amb unes actuacions  ininterrompudes  de  millores permanents tant  seues  com  dels mateixos entorns.

Es sosté la premissa que tenir menys cultura és segurament  una conseqüència de la  inadaptació  al medi, l'haver-s'hi  arrelat inadequadament o tal vegada pot significar  que la  cultura ha près les decisions fora de marc del seu entorn.  L'home porta  una història antropològica  que cal orientar  sota els  valors  de  l'afectivitat,  la  tendresa, l'ajut  mutu, intercanvi d'idees, la cooperació, la solidaritat,el  treball  en  equip,...  En  definitiva,  la cultura és  la  possibilitat    de l'aplicació  i  de  la conjugació d'uns  sabers  teòrics amb uns aterratges  pràctics en un  aquí i  ara.  Aquest apartat potser  explica la  crisi de l'actual  poder polític-administratiu,  en general, i conseqüentment  de l'educatiu,  en particular,  ja que s'ha  aixecat sobre  una manca de les experiències de l'entorn més  immediat en  basar-se sobre uns estudis  d'unes  realitats  alienes als  nostres trets d'identitat cultural.  La nostra cultura ens  ve des d'una munió d'anys. I l'educació ha niat en mans de  la família des de l'edat mitjana,  tot passant per l'època  renaixentista, fins  arribar  la  revolució  industrial on  els  infants  comencen  a   tenir una  escola incipient  i  després,  ben aviat,  ingressen en uns  treballs situats a  l'exterior del   taller artesanal familiar.  En la present  postmodernitat   l'educació   roman   més   regladament  i  perllongada en un context institucional  on els estudiants  s'hi  preparen    per   a  la    realització  d'una  feina  sòcio-laboral   però,  ¿com   i de  quina   manera aquesta  pre-formació  incideix   en la preparació dels  jóvens per  als treballs que començaran  als 18-20-25  anys de la seua  vida?

Aquesta  tesi  es  pregunta   finalment   si   la  present  modernitat  pedagògica presenta poca cultura o es desitgen  quasi gens uns  signes de la corresponent identitat. Així,  per exemple,  els jóvens  cerquen les marques  fins  i tot  quan  es  compren la  roba  ja  que   desitgem  el  que no  tenim...   Llavors  és   convenient   que   la   tasca  de  l'orientació   educativa   institucional   desenvolupi  la  persona  vers  una  maduresa  en  el  medi  sòcio-cultural  autòcton, que  ha  fonamentat  antropològicament la nostra  existència,  on  els docents som els que  portem,  guiem i  conduïm   els educands vers aquestes fites de retrobar-nos  tots plegats   en el nostre peculiar curriculum formatiu i  cultural en el  qual  ens hi hem  d'integrar tot festejant  festivament i engrescadora,  dia rere dia, el quefer de la  motivació  orientadora  per  tal  que  aquesta engendri la  dinàmica  educacional  dintre  d'un   peculiar  ecosistema  sòciocomunitari.

Per tant, el present treball vol incitar els docents i els  alumnes a cercar   conjuntament de la mà de l'antropologia  cultural  quines  són,  per  essència,  les manifestacions  psíquiques   que   realitzem  els  éssers  humàns   i  les  orientacions educatives  cercaran  les preparacions de les  formacions de llurs  personalitats i els  desenvolupaments  de  les  aptituds  per  tal  d'assumir  aquestes  cruïlles  existencials. Si   la  cultura   significa   aprendre  uns  procediments   i   unes   tècniques,    les   metodologies  didàctiques les posaran a l'abast dels alumnes.

La cultura fins la revolució industrial fou conreada  històricament a través de l'església a les seus  episcopals i  els monestirs. Durant el Renaixement i la  Il.lustració es  valora el curriculum vers  assolir el títol  de doctor com  la  màxima  formació acadèmica.  Després de l'esmentada la  revolució   industrial  va  començar  a  generalitzar-se i  massificar-se l'escola fins l'actualitat postmoderna on el  nen, mitjançant l'educació infantil podrà ingressar-hi des  de ja els 0 anys tal com l'actual reforma educativa preveu  i es troba tot preparant. (Aclariment: Aquest document fou escrit pel gener de l'any 1990).

S'opina,  guiats per  Miravall (1990), cap del Departament  de  Cultura dels  SSTT  a Tortosa,  que  l'educació  de la  postmodernitat   atempta els   nostres   orígens   de   la  culturalitat ja que educa:
-  massivament,
-  plurilingüísticament   sense   dominar    una   llengua     base, que  nosaltres ens inclinem per l'autòctona,
-  sense  encara  crear   una   consciència  ciutadana  de     respecte mutu i de tolerància,
-  amb  una  manca   de   l'educació  psico-sòcio-afectiva     posada més a l'abast de les famílies.

Cal  reflexionar sobre les expressions fetes  a  la premsa  per Fullat (1990) quan ens indica que als anys noranta:
-  Les  institucions  públiques  esdevindran  sinònimes de     "fracàs i d'ineficàcia".
-  "La   família   perdrà    progressivament   importància     social    pel  treball extradomèstic dels  dos esposos,     disminució       del    nombre    de   fills,   recerca     individual del  plaer      immediat...seran  causes del     desprestigi familiar".
-  "L'escola  s'acararà  amb  els  problemes  qualitatius.     En lloc    d'escoles    uniformes    tindrem    escoles     diferents al    màxim".
-  "La    formació   escolar    reforçarà   els   aspectes     generals:  matemàtiques,   llengua   i  el  coneixement     d'idiomes  estrangers...Quedarà    igualment   valorada     la imaginació    creadora".
-  Els  diversos  curricula   oferts  per   les  diferents     institucions  educatives  "competiran  per  veure  quin     d'ells   proporciona    millors   metges,   professors,     arquitectes, hostelers, restauradors..."(pàg. 11).

Davant d'aquestes prospectives o possibles  auguris dintre  de l'àmbit educacional ens qüestionem:
-  ¿La institució  educativa demanarà  més  participació a     les associacions de pares sota els legalitzats consells     escolars?
-  Fullat  (1990)   ens ha ja  preguntat:  "¿L'ensenyament     en  mans  de  polítics  -Parlament  i  govern-  o  bé a     l'empenta i   a     l'embranzida  de   la  participació     social -consells    escolars-?  ¿Per ventura el polític     és més savi o  potser    més bona persona"?
-  ¿El professor  podrà  transmetre  unes  actituds    als    alumnes, mitjançant   el   seu   pensament,   quan   la     Reforma  Educativa no esdevé  encara una  eina útil per   a  la  formació continua  i  afalagada  del  docent  per     les  greus  llacunes  i algunes contradiccions  dins de     la política educativa?

En  definitiva,  si  l'administració  educativa  ve tot     actuant uniformement davant de  cada  centre docent  es     continua  bo  i  perllongant,  decididament, una societat homogènia   i  per  la  qual  cosa  sense  poder-se     fonamentar en les seues peculiaritats i  els seus trets     d'identificació sòcio-cultural,  això ens    fa vatici-     nar, sense ser massa endevins,  que les  demandes de la     comunitat  veïnal  no  es podran assumir  i conseqüent ment l'educació no romandrà   adaptada  a les diferents     identitats sòcio-geogràfiques.

L'actual  directora   general    de  Planificació Esco-     lar,  Sra.  Gil (1990), ens va dir: "L'alumne, a partir     dels  dotze  anys,  podrà triar allò que  vol estudiar.     Es  podrà evitar que   una   equivocació  sigui  fatal.     Això  per a  la  salut  mental,  per  a  la satisfacció     i la  felicitat dels nostres  alumnes com  a estudiants     és molt important.  En aquesta  línia  és important que     hi hagi  orientació  cap a l'alumne  per  tal  de veure     què pot fer després" (pàg. 12).

Aquesta tesi  ha  esdevingut  tot alçant  la hipòtesi     que  en el futur els docents, assessorats  pels  departaments   d'orientació,  realitzaran  primordialment  i     decidida unes tasques  tutorials  de  base  orientadora     per als  seus alumnes menys afavorits, sobretot, sòcio-     econòmicament, per  la  qual   cosa  aquests  mots  ens     han vingut  com l'anell al dit.

I el punt 2.3 de la Resolució de 3 de juny de 1992, que dóna les instruccions per a l'organització i el funcionament dels centres públics d'Ensenyament Secundari, assenyala les funcions de l'acció tutorial de les quals inserim, a tall d'exemple, aquesta on s'hi indica que hem d'orientar "l'alumne en l'elecció d'estudios i professions, d'acord amb els seus interessos i capacitats".