Voldria ta ciència,
Arbre, per al meu cor,
Tu que en el temps geliu ets paciència
I en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blancs
Amb un sospir de pau en cada floc,
El moviment dels núvols agermanes
Amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:
L'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
El bedoll s'enamora de la lluna,
en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
Quan apaivaga el dia,
Tot lent, un vel ombriu;
I quan, de matinada, la boira s'esgarria,
Són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.

Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.
Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.
L'om crida el flabiol per a la dansa.
El faig és una església. El roure és un palau.

Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;
Li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.
Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,
I d'altres són com una nit.

Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;
ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;
i un de davant la meva finestra, fa que encar
no em dolgui prou de viure.

És en el llibre de consol que un dia
El Fill de l'home un orb guarí,
I aquell tornat de tenebror s'esfereïa
En descobrint els vianants en el matí.
-- Veig arbres que caminen- agenollat va dir.

Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;
Arbres que mena a vagareig,
En lloc del pur misteri de la saba,
La sang en sotragueig.

--¿On vas?- les fulles diuen amb llur fidel frisança.
La branca puja sense cap pensament de mal.
Arbre frenat en una fèrtil esperança,
Atura'm tu, si cal.

Aquest és el 1er poema del llibre "Arbres". És una mena de poema introductori, on es parla dels arbres en general, de la relació que té l'autor amb ells, i també descriu diferents tipus d'arbres, realçant les diferents qualitats de cadascun.

I L'arbre a l'hivern espera i a l'estiu treu els fruits.
II Els arbres són com un pont que uneix la terra amb el cel. La terra és immòbil, el cel es mou. Per tant, els arbres són immòbils i mòbils a la vegada.
III L'auró és de colors càlids, el bedoll és un arbre molt alt, com si volgués arribar a la lluna, de fusta clara, també com la lluna que és d'un color pàlid. El pi és com si estigués moldejat pel vent de ponent.
V El vern li recorda somnis a l'autor. L'om té forma harmònica, el faig té forma gran i complexa, el roure és també gran i de presència impresionant.
VI Parla de la relació entre l'home i l'arbre. L'home li fa de consol espiritual.
VII L'autor queda encantat pels arbres, davant d'ells se sent com davant de la natura.
VIII El cec en recuperar la vista va pensar que els homes eren arbres que caminaven.
IX Els arbres que caminen són els homes, que van amunt i avall, que perden el nord, i enlloc de tenir saba tenen sang.
X L'arbre es dirigeix a l'home. Li pregunta a on va en la seva vida i l'arbre li recorda la pressa inútil que a vegades tenim. L'home li demana que l'ajudi a ser més calmat, més pacient.

Les dues primeres estrofes són una introducció.
La 4ª i 5ª expliquen les característiques diferencials de cada arbre.
A l'estrofa 6 parla en general de l'home i l'arbre.
A la 7ª parla d'ell en particular, i del que li transmeten els arbres.
En les tres últimes estrofes explica que l'arbre és una lliçó de paciència per l'autor.

És un poema de 10 estrofes, totes de 4 versos, excepte el 4at i el 8è, cada vers té un número de síl.labes diferents, i apareixen alexandrins; és un poema d'art menor i major. I la rima és consonant (abab).