Els musulmans organitzaren les diferents activitats i els treballs que
foren la base del desenvolupament econòmic del país. Concretament,
les activitats artesanes i comercials a les ciutats i les feines al camp.
La vida econòmica es desenvolupà amb normalitat gràcies
a la convivència entre els diversos pobladors per mitjà de
pactes o tractats. L’Islam comptava amb una important economia monetària.
L'artesanat formava part important de les activitats en una ciutat andalusí. El taller artesà era un centre de treball que normalment es trobava al mercat. Els artesans s'especialitzaven en un determinat ofici, al qual dedicaven tota la vida i amb la pràctica del qual adquirien un gran domini de la tècnica. Tots els artesans del mateix ofici s'agrupaven per ajudar-se i millorar la seva feina.
L'activitat artesana més estesa entre els islàmics fou l'elaboració de teixits de seda, de lli, de llana i de cànem. Les catifes eren teixits gruixuts amb diversitat de dibuixos i colors. S’empraven per a la pregària i per recobrir el soler d’habitacions o com a ornamentació. També cal destacar el treball del cuir, la ceràmica, l'orfebreria, així com la fabricació d’armes, vidre, paper... Un ventall de productes al servei de les necessitats quotidianes, tant en la vida civil, com en la religiosa o en la militar.
El geni artístic dels musulmans es va fer palès en tots els
camps. La sensibilitat i el domini artesanal dels seus creadors i executors
va donar, com a resultat, un art refinat on els elements de la natura i
la geometria hi eren sempre presents. La indústria terrissaire es
presta a gran varietat de tècniques, qualitats i formes en els seus
productes. La ceràmica llisa o amb adorns rudimentaris, probablement
va seguir tradicions romanes o visigodes destinada a satisfer necessitats
de la vida domèstica. Unes peces eren llises i desproveïdes
de decoració. Altres, adornades amb motius pintats, molt senzills.
Les formes són molt variades: gerres, càntirs, plats, tasses…
La decoració pintada directament solia ser simple.
Per tal de vendre tots els productes manufacturats als tallers, calia dur a terme una activitat comercial de gran empenta. El comerç islàmic es feia tant a la mateixa ciutat com al seu entorn, o a llarga distància. El comerç a la ciutat es concentrava al soc, el centre comercial. Hi havia també un altre mercat, que es feia fora de les muralles, on es compraven i venien productes de primera necessitat, al detall, sobretot per a l'alimentació.
Aquest comerç local era complementat pel comerç a llarga
distància, per mitjà del qual s'intercanviaven els productes
de l'orient i de l'occident de la Mediterrània. A través
de
les ciutats catalanes els productes d'orient arribaven a una Europa rural
i endarrerida. Perfums, joies, espècies, sedes, metalls preciosos,
que feien el delit dels estaments privilegiats. I d'Europa sortien cap
a orient productes com ara la fusta, el lli, la llana, la mel, l'oli, el
vi... En zones portuàries com Tortosa, els musulmans activaren les
indústries navals. A les seves drassanes -les més importants
de tota la costa mediterrània peninsular- es construïren molts
vaixells per a la seva esquadra.
A diferència del món feudal, l’Islam practicava una economia de mercat. Pel que fa a l’agricultura, quan es produí la invasió, les grans propietats se les varen quedar els cabdills àrabs, mentre que les mitjanes i les petites foren distribuïdes entre els nouvinguts i els nadius. Els musulmans introduïren canvis importants en la forma d'explotar les terres i en les tècniques de conreu. Mentre que tot Europa era feudal i funcionava amb serfs, l'Islam fomentà el sistema de parceries on el pagès no estava sotmès a ningú i el lligam amb el propietari era per mitjà d'un contracte. El parcer treballava lliurament les terres d'un gran propietari i després de cada collita li'n lliurava una part.
Pel que fa a les innovacions tècniques al camp, el sistema de regadiu més generalitzat fou el de les sèquies. Quan l'aigua es trobava a certa profunditat, per extreure-la dels pous s'empraven rodes mogudes per animals. O bé sínies, màquines d’elevar aigua, especialment emprades per a treure-la de pous pocs profunds; consistien en una roda horitzontal, accionada per un animal.
Els embassaments eren un bon recurs per a les zones més àrides. Però l'obra tècnica més enginyosa va ser el canal, una conducció subterrània que aprofitava l'aigua dels diferents pous i la conduïa al lloc desitjat. Amb aquestes tècniques els musulmans aconseguiren que les produccions agrícoles augmentessin i que s'ampliés la varietat de cultius.
Els productes bàsics van ser els pròpiament mediterranis: el blat, la vinya i l’olivera. Però els islàmics també n’introduïren de desconeguts: els d'horta (com ara el pèsol, l’enciam, el nap, l’arròs, les mongetes, la canya dolça, el safrà... ), els tèxtils (com el cotó, el lli i l’espart) i les plantes i fruits: melons, síndries, taronges, llimones, figues, ametlles...
A més de l'agricultura i de l'artesania, els musulmans van estendre pels seus territoris tots aquells coneixements que anaven copiant i aglutinant dels pobles amb què entraven en contacte, de tal manera que, la ciència i la cultura musulmanes, van sintetitzar tots els coneixements de l'Antiguitat fins al moment en què es transmetien. Gràcies a l'Islam, a Europa penetrà la filosofia i la literatura dels clàssics i dels orientals; els nombres, la pólvora, la brúixola, el paper, el molí de vent, la sínia, la cúpula bizantina, l'arc de ferradura visigot...
