Ara fa mil anys, Al-Àndalus i especialment Còrdova
esdevingueren centres culturals admirats per tot l’Occident. En aquesta
ciutat hi hagué una de les biblioteques més importants del
món; comptava amb 400 mil volums. Filòsofs, metges, astrònoms,
matemàtics, botànics, poetes... Tots els camps del saber
proporcionaren grans figures.
Catalunya fou important per la projecció cultural que van exercir alguns centres monacals, com ara Ripoll, que durant els segles X i XI, fou un dels centres culturals més importants de tot l'Occident. A la seva biblioteca es traduïren al llatí tractats musulmans de matemàtiques i d'astronomia. La seva influència traspassà els Pirineus i s'escampà arreu d’Europa.
En les ciutats musulmanes es desenvolupaven activitats econòmiques, socials, polítiques, religioses o culturals. Balaguí (Balaguer) fou la ciutat més pròxima amb la frontera. Larida(Lleida) esdevingué la capital política i cultural. I Turtusaun important port comercial.
Les ciutats tenien una estructura urbanística similar: al centre es trobava la medina o nucli central -emmurallat-, on s'aixecava la mesquita (el temple musulmà), el soc (centre comercial), l'alcaiceria (centre amb activitats comercials molt complexes) i l'alhondiga (conjunt de magatzems on es conservaven diversos productes).
Al voltant de la medina i, de forma desordenada, s'anaven construint els ravals: zones d'habitatges que s'agrupaven per barris segons l'activitat. També albergaven en barris diferents els diversos grups religiosos de la ciutat.
En els carrers tortuosos i estrets -fins i tot alguns no tenien ni tan sols sortida-, s'aixecaven les cases de tàpia, de planta baixa, amb poques obertures, i un pati central en torn al qual es disposaven les habitacions. El pati refrescava la casa els dies calorosos de l'estiu i servia de lloc d'aplec.
Els banys eren recintes importants per a la cultura islàmica. A més de la funció higiènica, també tenien una funció social, de relació, i ritual, ja que els creients tenien l’obligació de fer ablucions abans de cada pregària. Els cementiris i els oratoris a l'aire lliure s'edificaven fora de la ciutat.
A més de palaus hi havia les sudes: els castells a partir dels quals es controlava el territori. És el cas de la suda de Lleida. O la de Tortosa, des d’on es vigilava el tràfic comercial de l'Ebre cap al nord.
Les muralles constituïren una part del paisatge urbà. Seguint
el model bizantí, els àrabs construïren torres albarranes
enllaçades amb muralle, que constituïen avançats punts
d’observació. A imitació dels castells, la ciutat estava
envoltada de muralles compostes dels mateixos elements que les dels castells.
Complien una funció fonamental: la defensa. Les de Balaguer en són
representatives malgrat que la major part de les actuals muralles són
posteriors a la ciutat sarraïna. Pel pas de guàrdia es donava
el tomb a tota la ciutat i servia per vigilar l’exterior.
Malgrat que a Catalunya no han quedat gaires restes arquitectòniques, la influència musulmana ha quedat palesa als monuments que posteriorment a la dominació s'hi van construir. La Seu Vella de Lleida n’és un exemple. Les arquivoltes de l’anomenada "porta dels fillols" ofereixen una decoració geomètrica variada i de gran riquesa. Els motius florals també apareixen als capitells. Aquesta és l’obra més característica de la denominada "escola de Lleida", on s’aplegaven nombrosos escultors de procedència musulmana. El portal de Sta.Maria d'Agramunt i el claustre de St.Pau del Camp a Barcelona també en són exemples.
