Els grups socials continuen sent els mateixos protagonistes que els de la Revolució industrial: El grup més poderós, la burgesia, està format per l'alta burgesia, els terratinents i la petita burgesia. La burgesia comptava amb força instruments socials organitzats i forts, com ara cambres agrícoles, de comerç, indústria o propietat, i cercles mercantils i industrials. La classe mitjana estava formada per una part de la petita burgesia, els pagesos, els menestrals, els funcionaris i els dependents mercantils. La classe mitjana concretà els seus interessos en un seguit d'institucions relacionades amb el camp formatiu, esportiu i excursionista de la joventut; i en el camp social, institucions com ara el CADCI, l'Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria, i la Caixa de Pensions, amb la seva obra social. Al llarg de la dècada, la població treballadora augmentà considerablement, especialment a Barcelona i la seva comarca. La seva vida associativa s'articulava a través de les cooperatives, les societats de socors mutus, les societats instructives i recreatives i els sindicats, entre els quals destacà la Confederació Nacional del Treball. En aquestes organitzacions els obrers recolzaren els seus esforços en la lluita tenaç per viure cada cop una mica menys malament. Així, van anar conseguint millores relativament importants, no sense haver posat en pràctica accions radicals a causa de l'aferrissada intransigència de la burgesia i de les autoritats. El camp també coneix l'agitació social a causa de les males condicions de vida i de treball dels pagesos no propietaris, sempre sotmesos a contractes que afavorien als amos. Amb tot, aquest període veurà el desvetllament dels camperols i la seva irrupció en una actitud de protesta i reivindicació col.lectives. Al mateix temps que el moviment cooperatiu rep una empenta, el 1922, es constituïa la Unió de Rabassaires i altres Conreadors del Camp de Catalunya. L'any següent ja celebrava el seu primer congrés, sota la presidència de Lluís Companys -un dels impulsors d'aquest nou sindicat-, i acollia prop de 20 mil pagesos afiliats. A Catalunya creix l'agitació social. El moviment vaguista arribà a organitzar 72 vagues, en què s'implicaren més de 65.000 obrers. L'actitud del govern central es tornà a decantar, com en les anteriors ocasions, per la repressió del moviment sindical. La resposta fou l'augment de la violència anarquista. La patronal va respondre amb més terrorisme.

Dues víctimes a mans dels pistolers de la patronal foren l'advocat laboralista Francesc Layret i el dirigent sindicalista Salvador Seguí, el "Noi del Sucre", que s'havia interessat per menar la lluita obrera a través d'una madura organització sindical i crear un partit polític obrer d'àmbit català, evitant-hi de recórrer a la violència. Tot i haver amassat grans fortunes durant els anys de la Guerra europea, la burgesia catalana restà insensible als problemes socials i tombà l'esquena al dolor d'una classe que treballava sense descans i en unes condicions de vida extremament precàries. Més encara: va fer tots els possibles per trencar la seva força reivindicativa i per anul.lar-ne els caps. A partir del 1922 apareixen noves formacions polítiques, tant des del camp de l'esquerra com del nacionalisme, els impulsors de les quals foren homes com Alomar, Campalans i Macià. El setembre del 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, proclamava la Dictadura. El cop d'Estat fou donat amb l'assentiment de la monarquia, l'exèrcit i la Lliga Regionalista, el partit de la burgesia catalana. El nou govern disposà la clausura de la CNT i encetà una dura repressió que posà fi al radicalisme obrer. Malgrat que els burgesos catalans li havien ofert al dictador el seu suport moral en canvi de la promesa de donar-los l'autonomia regional, el catalanisme fou oprimit: el 1924, la Mancomunitat de Catalunya fou dissolta, la llengua catalana prohibida a les escoles i en reunions públiques i anuncis, la senyera i la sardana també foren prohibides. Fins i tot foren partides les plaques que duien els noms dels carrers en català i en castellà.