Cultura

 

 

 

Malgrat la repressió, la cultura catalana no deixà de créixer. El llegat noucentista fou la base que, a partir del 1923, va permetre el gran esclat de la cultura catalana durant la Dictadura. Les prohibicions no van ser totals i no van arribar a determinats sectors com ara la premsa, els llibres, el teatre, tot i les nombroses limitacions a què es van veure sotmesos. El cost cultural de la Dictadura va ser considerable i va paralitzar l'empenta que s'havia produït durant els anys de la Mancomunitat. I si la regressió no va ser encara més profunda fou arran de la reacció d'afermament, tossuda i cívica, que es produí a Catalunya. La forta censura als diaris imposada pel règim contrastà amb una major liberalitat respecte als llibres. En tot cas, la censura era posterior a la seva publicació. Es normalitzà un cert consum cultural-literari en català i, amb l'ampliació del mercat i l'ajut d'un mecenatge privat, l'oferta editorial es va ampliar força. Aparegueren noves editorials i s'incrementaren les traduccions i l'empenta editorial. Fins al 1925, la literatura visqué una època brillant en el camp de la narrativa curta. El noucentisme potencià exclusivament unes determinades formes narratives: les menys argumentals i, per tant, les menys novel·lesques. Entre els autors d'aquesta època destaquen: Carner, Pla, Sagarra, Folch i Torres, Puig i Ferrater, Iglesias, Corominas, Pous i Pagès, Apel.les Mestres, Junyent, Plana, Aguilar, Solé de Sojo, Riba, Garcès, Foix, López-Picó, Salvat-Papasseit, Martínez Ferrando, Bofill, Oliver, Folguera, Junoy... La cultura d'aquesta època estava presidida per tertúlies en què, a més a més del plaer pel bon xerrar, aquestes funcionaven com a grups de pressió, capaços de posar en marxa projectes d'envergadura. Respecte a l'arquitectura, un dels grans genis del modernisme, Puig i Cadafalch, no deixa de treballar en nous projectes, com aquest del 1926, sobre l'especejament de les voltes de ceràmica del claustre dels monjos del monestir de Montserrat. O el projecte per a l'Exposició Universal del 1929. El noucentisme continua donant mostres del seu estil: gust per les superfícies llises i netes, ordre, mesura, senzillesa... Rubió i Tudurí, i Duran i Reynals, en són els principals arquitectes. Un corrent noucentista, el més monumentalista, reprengué els models de les arquitectures centreuropees. N'és un exemple l'arquitectura de l'Exposició del 1929, que significà la culminació del període de l'hegemonia de l'arquitectura acadèmica, la qual arribà al seu màxim apogeu monumentalista en els edificis i en el recinte de Montjuïc. A la fi del decenni començà a esdevenir-se un canvi en l'arquitectura catalana, en forma d'arquitectura d'avantguarda. La pintura compta encara amb el polifacètic Rusiñol, ara ja envellit, l'obra figurativa del qual contrasta fortament amb la dels pintors renovadors, com ara Sandalines, Togores, Planells i Santos. Els anys 20 estan caracteritzats per la polèmica i l'enfrontament entre postures conservadores i rupturistes. El 1928 apareix el "Manifest Groc", adreçat als joves catalans, on es denunciava l'estat de "putrefacció" de la cultura i s'hi feia una defensa aferrissada de la modernitat. S'hi recollia l'herència futurista i cubista, i també elements de caire dadaista. El surrealisme conegué la seva expressió més genuïna i violenta cap al final de la dècada. Sert, Miró i Dalí foren les figures plàstiques més importants. El 1929, la Costa Brava es posà de moda, i va ser un dels llocs escollits pels artistes de l'època per fer-hi llargues estades. També formaren part d'aquesta època Apel.les Mestres, Canals, Padilla, Jaume Mercader, Junyent, Ivo Pascual, Domènec Carles, Labarta, Campmany, Lluís Mercadé, Durancamps, Massanet, Planells... La majoria dels escultors estan adscrits al noucentisme. És el cas de Clarà. Llimona continua contribuint amb la seva obra al panorama de l'art català, igual que Borrell i Nicolau, Soto, Casanovas, Hugué, Rebull, Granyer, Fenosa i Dunyac. Dins l'avantguarda, s'hi troben Juli González i Pau Gargallo. Els anys 20 foren una etapa brillant dins la història musical catalana. Tant al Palau com al Liceu, se celebraven importants concerts de gran nivell internacional. Durant aquesta època, Pau Casals s'establí a Barcelona i va crear l'orquestra Pau Casals. Preocupat perquè la música arribés a tothom, l'any 1926 creà l'Associació Obrera de Concerts, que arribà a tenir 300 mil socis. A més de Casals, hi destacaren músics com Apel.les Mestres, Amadeu Vives, Nicolau, Pujol, Alió, Pedrell, Toldrà, Pahissa, Mompou i Blancafort. Millet fou l'ànima del Palau. Garreta i Morera posaren música a sardanes, els textos d'algunes de les quals foren escrits per en Guimerà. Morera fou professor de l'Escola Municipal de Música de Barcelona. L'Orfeó Català fou el gran instrument per conrear el gust i l'afecció musical del poble. El teatre continua acollint comptant amb un públic fidel, que resta embadalit davant de les actuacions dels actors més populars del moment.

 

Menú