A partir del 1923, sota la Dictadura, la indústria del cinema es desplaça a Madrid i València, i a Catalunya cau en la dispersió i la manca de recursos. Alguns cineastes catalans es veuen obligats a treballar a Madrid. Els darrers anys de la dècada dels 20 són de decadència per al cinema català. No obstant això, l'afecció catalana pel cinema continua mantenint-se i apareixen revistes de cinema que organitzen les primeres sessions de cine-club d'Espanya. La gent s'estima d'anar al cinema. A Barcelona es construeixen noves sales cinematogràfiques l'estètica de les quals recorda més els teatres del segle anterior que no als temps que corren. El novembre de 1924 començava a emetre l'emissora Ràdio Barcelona, la primera d'Espanya i una de les primeres del món. Dos anys després eren inaugurades les grans antenes del Tibidabo, que donaven a l'estació una major potència. Aquest període és testimoni d'una ràpida evolució dels costums i les formes de vida tradicionals. El vestit n'és un dels aspectes més visibles: evoluciona cap a una major simplicitat, que sovint escandalitza les persones grans. A Barcelona, el Paral.lel era el centre de la vida nocturna i de la bohèmia de la ciutat. Hi havia un gran nombre de cafès, teatres i musics-halls. Hi ha una atracció per part de la gent envers les atraccions, els actes festius, els espectacles en general i la natura. Es produeix un grans impuls en la renovació pedagògica del país. Algunes escoles apliquen els mètodes educatius dels nous corrents europeus. A Barcelona, s'aplica el Pla General dels edificis escolars i se'n construeixen uns quants. El 1921, fou fundada l'Escola del Mar. El 1924, Alexandre Galí -juntament amb un grup de mestres i alumnes de l'antiga escola Montessori- fundà l'Escola Blanquerna on assumiren alhora les innovacions pedagògiques i l'ensenyament en català. L'educador Artur Martorell impulsa les colònies escolars, on es maldava perquè els infants gaudissin d'un ambient sa i higiènic lluny dels barris humils i poc saludables. L'any 1922, el govern espanyol decidí reorganitzar a fons el moviment d'Exploradores de España, que ja havia ingressat a l'Oficina Internacional dels Boy-Scouts, creada dos anys abans. Però aquesta reorganització prengué un signe marcadament centralista i governamental. El moviment prenia un cert esperit militarista, ja que la "promesa" es convertia en "promesa de la bandera", acte calcat de la jura militar i, en arribar als 18 anys, els nois podien optar entre continuar com a exploradors o passar a un grup d'instrucció militar, un esperit del tot contrari al de l'escoltisme català. Cap a l'any 1928,ssota la iniciativa de Josep Maria Batista i Roca i a redós dels centres excursionistes, sorgeix un nou moviment: els Guies i Minyons de Muntanya. Batista fou l'autor també del Manual d'Excursionisme on afirma que l'esport no ha de ser mai un espectacle, sinó una activitat formativa. Posteriorment, es crearen les noies-guies. L'esport en general ja gaudia d'una gran popularitat. El 1922 s'inaugura el camp de Les Corts. L'atonia de la vida social i política d'aquells anys de dictadura es traduïa en afecció al futbol, que arribà a ser l'esport més popular. Era l'època dels Zamora, Samitier, Alcántara i altres grans figures, i ja arrossegava grans multituds.

El 1929 és triat l'any per a celebrar la segona Exposició Internacional de Barcelona, a Montjuïc. Per aquest motiu, a la ciutat s'enceten obres d'infraestructura força importants. S'hi aixecaren milers de pisos i es realitzaren importants obres de pavimentació, clavegueram i electrificació. Es construeix la nova estació de França. El 1924 començà a funcionar el primer tram del metro. S'acabà d'urbanitzar la plaça de Catalunya i el port de Barcelona adquirí l'estructura actual. S'aixecà l'Aeròdrom del Prat de Llobregat. La construcció i la metal.lúrgia prosperaren a causa de les grans obres públiques. Durant aquesta dècada, es produeix l'accelerada modernització de Barcelona, que esdevé el millor reclam turístic d'una ciutat presentada en qualitat de veritable metròpoli. L'Exposició Universal de Barcelona del 1929 es construí a l'entorn d'una gran avinguda que, des del centre de la plaça d'Espanya, serveix d'accés a la muntanya de Montjuïc. Per primera vegada, un terreny que feia pendent allotjava una exposició d'aquest tipus. A Catalunya li faltava poc per iniciar una nova dècada, una època que havia de portar esperances... però també llàgrimes.