| El 1900 es promulgaren les
primeres lleis laborals sobre accidents laborals i sobre la feina de les
dones i dels nens, però els fabricants catalans protestaren i fins
al 1907 no es van complir aquestes lleis. La vida dels obrers continuava
sent miserable. El 75% dels ingressos eren dedicats a l'alimentació,
escassa, i les famílies obreres, que habitaven els suburbis, patien
les xacres de l'analfabetisme, l'alcoholisme, la tuberculosi i el tifus.
Hi havia, doncs, molts obrers que només veien una sortida en la
violència, en el terrorisme o en l'organització com a classe
explotada. El 1908 es creà Solidaritat Catalana.
A principis del segle XX, fan aparició noves tendències populars. El Lerrouxisme fou un moviment social de caire demagògic, anticlerical i anticatalanista, inspirat per Alejandro Lerroux, fundador del Partit Republicà Radical, que utilitzava els obrers -bàsicament immigrants- per als seus interessos però sense comptar en realitat amb ells. Malgrat la implantació que assolí, els obrers van anar decantant-se cap a altres corrents ja existents, com l'anarco-sindicalisme que defensava la no participació política, l'acció directa, la vaga general i l'assoliment d'una societat sense classes. Dins de l'anarquisme català destacaren Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna -que cercava alliberar els fills dels obrers per mitjà de l'educació-, i Salvador Seguí, més conegut com a "el noi del sucre", gran defensor dels interessos dels treballadors. El 1902 esclatà a Barcelona una vaga general reivindicant la jornada de vuit hores per ajudar a amortir l'atur i per forçar el canvi social. Els patrons van rebutjar les reivindicacions i demanaren ajut a la força pública, fet que desembocà en enfrontaments. L'agreujament dels fets provocà l'estat d'excepció i la intervenció militar. El fracàs de la vaga va fer que, el 1904, aquells sectors interessats per les millores socials busquessin una alternativa al marge de la política per aconseguir que els patrons almenys respectessin les lleis laborals vigents, ja que fins a aleshores no ho havien fet. El 1907 es fundà Solidaritat Obrera, reagrupament de bona part dels sindicats obrers existents a Barcelona, amb els objectius d'aconseguir el compliment de les lleis laborals i fundar un setmanari de formació i d'informació obrera, i a la llarga fins i tot de crear una universitat obrera. Però totes les il.lusions aviat es veieren estroncades pels fets de l'anomenada Setmana Tràgica del juliol de 1909. L'error del govern de cridar els reservistes catalans per anar a la guerra colonial del Marroc acabà en un moviment revolucionari a l'origen del qual hi havia barrejats el radicalisme demagògic, l'anticlericalisme i l'antimaurisme. Els sindicats donaren l'ordre de vaga general a Barcelona i els anarquistes es van fer amos de la ciutat durant uns quants dies. Morts, incendis i saquejos. Però a causa de la manca de liderat i d'organització, la vaga fracassà. La repressió estatal no es va fer esperar: centenars de morts, ferits, exiliats, censura i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia acusat de ser el dirigent dels avalots. Com una evolució natural de Solidaritat Obrera, el 1910 es fundà la Confederació Regional del Treball de Catalunya, i el 1911 la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat anarquista d'àmbit estatal, que en pocs anys esdevingué la primera força sindical d'Espanya i especialment a Catalunya. El període 1914-23 és el del seu predomini i decadència. Els dos punts bàsics de la nova orientació sindical serien el sindicat únic i l'acció directa. Dins de la CNT es començaren a diferenciar ben aviat dues tendències: la estrictament sindicalista, pactista, liderada per Seguí i Pestaña; i la revolucionària. El malestar obrer per l'encariment de la vida i l'estancament dels salaris durant el període de la Guerra Europea, desembocà en la vaga general revolucionària de l'agost de 1917 que s'entengué per bona part de l'Estat i a Catalunya, amb la finalitat de reclamar un canvi en el sistema polític. La revolució russa suposà una empenta a les posicions revolucionàries. Però no tots els participants en la vaga tenien els mateixos objectius i estratègies. El govern va treure les tropes al carrer que ofegaren l'intent de revolta armada i, seguidament, desencadenaren una forta repressió especialment envers els membres del comitè de vaga. Els fets enfortiren la CNT. El 1919, al llarg de la vaga de "La Canadenca", el sindicat únic acorralà la patronal i el govern, i aconseguí les seves reivindicacions. Encetada la dècada
dels anys 20, la crisi econòmica es va fer sentir amb molta força
al sector industrial català i endurí la patronal. El sector
més radical de la CNT, que perseguia la revolució social,
començà a atemptar contra els amos de les fàbriques.
La patronal creà aleshores un grup de pistolers, provinents d'un
nou sindicat, el Sindicat Lliure, fundat per enfrontar-se amb la CNT.
El govern aplicà una forta repressió contra la CNT. Tot plegat, juntament amb el tancament de fàbriques, afeblí molt el sindicat únic. |
   
 |
