El mal govern de la Dictadura desembocà el 1931 en el triomf electoral dels qui reclamaven la república.

Per a Catalunya suposà el restabliment del govern de la Generalitat, sota la presidència d'en Macià -líder d'ERC i persona sensible al tema d'una Catalunya socialment més pròspera i justa-, i l'aprovació d'un Estatut d'Autonomia. L'adveniment de la II República permeté en una mesura fins llavors no assolida un desenvolupament del moviment obrer. Com mai, la seva pressió, tant social com política, fou decisiva.

La lentitud i la feblesa amb què la República aplicava les seves reformes feren augmentar la impaciència i la desconfiança d'obrers i camperols. La CNT es radicalitzà davant del malestar social i adoptà una actitud antiparlamentària i revolucionària que predicava el grup de la FAI -o Federació Anarquista Ibèrica-, format per Durruti, Ascaso i García Oliver, en contra del sindicalisme pactista dels trentistes, format per Peiró i Pestaña.

A mitjan de 1932, la CNT dirigí un intent insurreccional de la conca minera de l'Alt Llobregat, que va ser ofegat per l'exèrcit. Al camp, el problema principal era el dels rabassaires. ERC proposà redactar una llei que donés més estabilitat als arrendaments i la possibilitat als pagesos d'adquirir la propietat de la terra en certes condicions.

L'octubre de 1934, davant la possibilitat que guanyés un govern pro feixista, es declarà a Espanya una vaga general. A Catalunya, però, la vaga fracassà, perquè la CNT, que no acceptava el nacionalisme del president Companys -antic advocat laboralista-, no hi intervení i perquè l'Aliança Obrera, que incloïa altres sindicats i partits obrers minoritaris, no demostrà gaire força organitzadora.

El 1935 es creà el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), antiestalinista.

El febrer de 1936 el Front d'Esquerres de Catalunya guanyà les eleccions generals. El moviment obrer català procurà sintetitzar antifeixisme i autonomia, encara que els seus representants no estaven gaire d'acord pel que fa a col.laborar amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La CNT i el POUM volien fugir de qualsevol dependència dels partits burgesos. La CNT va caure sota la influència de la FAI. El juliol es crea el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), comunista.

El 18 de juliol de 1936, una part de l'exèrcit es revolta contra el govern legítim de la República, amb el suport dels sectors privilegiats i reaccionaris d'Espanya. La Guerra Civil ha començat. El moviment obrer hi tindrà un paper destacat des de la reraguarda o en el front. L'endemà del fracàs del cop d'estat militar a Barcelona, la Generalitat reconeixia el domini del carrer per part de les forces obreristes.

Comença una repressió indiscriminada i violenta contra els sectors colpistes o simplement conservadors. Molts obrers, quan tornen a la feina, es troben les fàbriques sense direcció, ja que aquesta havia fugit. S'enceta un procés de col.lectivització de l'empresa per mitjà de consells d'empresa o comitès de control obrers. Però a l'hora de la veritat el control de la situació econòmica funcionà malament i la major part d'indústries acabaren patint greus dificultats en la producció.

En guanyar la guerra el general Franco, i instaurar una altra Dictadura, el moviment obrer restà trencat...per a molts anys.

Empresonaments, afusellaments, exili, repressió... Tant de l'esquerra com del nacionalisme.

Malgrat tot, l'oposició actuava des de la clandestinitat dins d'un esperit de resistència.

Són anys d'especulació amb la fam, d'estraperlo, d'autarquia, de malalties, de dificultats i de misèria.

Els preus es disparen, el consum disminueix. Hi ha una dramàtica falta de matèries primeres i d'aliments.

Les condicions laborals dels obrers de la postguerra pateixen un greu deteriorament: les hores de treball creixen fora de mida mentre que els sous resten baixos.

En lloc dels sindicats històrics, el nou règim implanta la CNS -la Central Nacional Sindicalista-, un sindicat vertical en el qual empresaris i treballadors queden enquadrats obligatòriament, agrupats per sectors d'activitat, i dirigit per la Falange, el partit únic.

Amb aquest tipus de sindicalisme es busca acabar amb la lluita de classes, prohibir les vagues i que l'Estat fixi el sou.

Els sindicalistes democràtics es reorganitzen a les presons, formant petits nuclis de resistència aïllada, però res no poden fer contra el control policial del règim.