L'arpa és un instrument de corda pinçada. Per tant la fem sonar pinçant les cordes amb els dits. Amb l'arpa es poden tocar diferents notes alhora, igual que amb el piano. L'arpa de concert té quaranta-set cordes i set pedals. Per les seves qualitats tècniques i tímbriques l'arpa és un instrument de gran expressivitat en els arpegis i molt especialment en les glissandos . La seva sonoritat etèria s'associa fàcilment amb tot allò que és màgic.
És un dels instruments més antics de què tenim notícies, 3000 anys abans de la nostra era ja existia.

La celesta és un instrument que s'acciona mitjançant un teclat. La seva forma recorda la del piano vertical. Dins la caixa de ressonància hi ha unes làmines de metall i cadascuna té a sota una petita caixa de ressonància. El teclat acciona uns martellets folrats de feltre que colpegen les làmines. El so resultant és molt suau i vellutat.

El clarinet és un instrument de vent de fusta. Té una embocadura de llengüeta senzilla de canya. Sona quan l'instrumentista bufa fent vibrar la llengüeta de canya contra el bec enviant les vibracions cap al tub de l'instrument.
El clarinet es va inventar cap al 1700. Al començament disposaven de 2 a 6 claus que no permetien tocar totes les notes alterades, motiu pel qual s'havien de construir diferents models en diferents tonalitats . Aquest nombre de claus posteriorment es va ampliar a 13.

El contrabaixés l'instrument de la família de les cordes més greu de tots. Fa aproximadament 1,85 m. i el tipus més utilitzat en l'actualitat disposa de quatre cordes, que s'afinen per quartes , en ordre invers a les del violí. Té un timbre gruixut i apagat, greu i amb molt de cos.
L'arquet del contrabaix és més curt i pesant que el dels altres instruments de la família, això fa que en general no sigui tan apropiat per aconseguir uns cops d'arc tan àgils i de sonoritat brillant com els del violoncel.

El fagot és un instrument de vent de fusta. És considerat l'instrument greu dins el grup d'instruments de vent de fusta amb embocadura de llengüeta de doble canya. El seu tub està constituït per dos cossos paral·lels que en total representen una llargada de 2,60 m.
Sembla que els orígens del fagot se situen en el segle XVI quan algú va unir i comunicar dues bombardes, instruments de doble canya precursors dels oboès.
El fagot va ser adoptat com a baix dels instruments de vent-fusta. Per la seva sonoritat ha esdevingut imprescindible en el si de l'orquestra.

Les flautes travesseres són instruments de perforació cilíndrica i disposen d'un tub dividit en tres parts. Tot i ser normalment de metall (alpaca o argent) es classifiquen dins la família d'instruments de vent-fusta ja que, pràcticament fins al segle XIX estaven construïdes d'aquest material.
L'embocadura de la flauta travessera consisteix en un forat que actua de bisell tallant el filet d'aire produït pel buf del músic. Aquest filet d'aire en topar amb aquest bisell fa que tota la columna d'aire que hi ha dins de l'instrument vibri i d'aquesta manera es produeixi el so. Quan totes les claus de l'instrument estan tancades el tub va de cap a peu i el so per tant és més greu. A mida que es destapen els forats el tub s'escurça i el so es fa cada vegada més agut.

El grup d'instruments de percussió és molt nombrós, ja que aquests instruments són presents en totes les cultures del món. També són els instruments més antics, si tenim en compte que els humans de la prehistòria ja van aprendre a construir instruments amb elements de la natura.
Tots els instruments de percussió tenen en comú que sonen quan es percudeixen entre si o bé amb l'ajut d'una eina auxiliar.

Els primers instruments de percussió que es van incorporar a l'orquestra van ser les timbales, ara fa uns 300 anys. Consisteix en una caixa oval de coure, amb una membrana de pell estesa a la part superior que és percudida amb diferents tipus de baquetes (normalment de feltre), segons l'efecte desitjat. Un mateix intèrpret sol tocar dos, tres o més timbals

La caixa és un instrument format per dues membranes d'uns 35 cm de diàmetre. A la membrana inferior hi reposen un grup d'espirals de metall. Es poden acoblar i desacoblar mitjançant unes palanquetes.
Els plats estan formats per dues planxes de metall que sonen quan entrexoquen l'una amb l'altra.






La pandereta és un instrument amb una sola pell i sonalles dobles en forma de disc, situades a intervals regulars al voltant d'un arc de fusta. Pot ser sacsejada per a produir un so continu d'entrexoc, fregat amb el polze, cosa que fa que les sonalles s'entrexoquen més suaument, o colpejada amb els dits per a produir un so semblant al del tambor. El seu origen és molt antic i està estesa arreu del món. S'utilitza per a crear els característics efectes rítmics propis de la música espanyola o turca.

La trompa és un instrument de vent de metall amb un tub cònic llarg (de més de 3m.), que s'enrotlla diverses vegades sobre si mateix i la part final s'eixampla en un pavelló en forma de campana. Algunes notes es fan sonar només amb la pressió dels llavis, mentre que la resta de notes sonen amb l'ajuda de tres pistons, igual com la trompeta. El trompista introdueix la mà dreta dins el pavelló per poder ajustar l'afinació de les notes.
La sonoritat de la trompa permet una àmplia varietat expressiva de colors i timbres diferents, des de les sonoritats amples i obertes a les sonoritats tapades, passant pels colors metàl·lics, vellutats, amb sordina...

La trompeta és un instrument de vent de metall. Té una embocadura de broquet. El seu so és agut i brillat. El broquet o embocadura té una perforació interior en forma de copa petita en "U". Sona quan l'instrumentista bufa i fa vibrar els llavis, que es recolzen al broquet..
Perquè els instruments de vent amb broquet sonin bé cal:
- Col·locar bé els llavis i controlar la intensitat de la bufada.
- Prémer els pistons. D'aquesta manera s'accionen les vàlvules, que allarguen o escurcen el recorregut de l'aire en el tub.


La sordina és un dispositiu que es col·loca dins o sobre el pavelló per tal de reduir el volum del so. Tots els instruments de vent de metall poden utilitzar sordina.

El trombó és un instrument de vent de metall amb el tub cilíndric com el de la trompeta, però sense pistons. Les diferents notes sonen per l'allargament progressiu del tub per on passa l'aire. Com més llarg és, més greu sona, de manera semblant a com ho fa una flauta d'èmbol. Les vares permeten al trombonista de fer lliscar el so d'una sola nota cap al d'una altra, per tal de produir el so característic d'aquest instrument. El trombó té un timbre ple i vibrant en el registre mig i agut, amb una sonoritat plena tant en els forts com en els pianos. En els greus el seu so resulta particularment gruixut.
El trombó és un instrument molt habitual en les agrupacions de música de jazz.

El violí és un instrument de corda fregada amb arc. Dins d'aquesta família és el més agut i per tant el que normalment fa la melodia o bé l'acompanya quan aquesta la toquen altres instruments. Té quatre cordes de diferents gruixos que són les que quan vibren produeixen el so. El so és amplificat per la caixa de ressonància que actua d'altaveu.
Amb l'arquet es poden fer notes molt llargues. A vegades, l'arquet no s'utilitza i es pincen les cordes amb els dits; se'n diu "pizzicato". El violí té unes 70 peces diferents.
L'arquet està fet de pèls de crinera de cavall.