PLATÒNICS I ARISTOTÈLICS AL
RENAIXEMENT
N. Abbagnano.
El platonisme i l’aristotelisme, que havien estat les dues corrents
fonamentals de l’escolàstica, es tornen a trobar també al Renaixement,
però se les fa tornar un altre cop a les seves fonts originàries i se
les pren, en la seva autenticitat històrica, com a mitjans de renovació
de l’ésser humà i del seu món.
Les disputes al voltant de la superioritat d’una o altra orientació
pressuposen l’exigència comú de restaurar el seu significat històric
originari, traient-li les deformacions i les incrustacions que havien
sofert per obra de l’escolàstica.
L’antagonisme entre platònics i aristotèlics és, durant el Renaixement,
l’antagonisme de dues inquietuds espirituals distintes:
- PLATÒNICS són els que posen en primer pla l’exigència del
renéixer religiós, i, per tant, veuen la volta al platonisme, considerat
com a síntesi de tot el pensament religió de l’antiguitat, com la
condició d’aquest renaixement.
- ARISTOTÈLICS són els que es dirigeixen principalment al
renaixement de l’activitat especulativa i, especialment, de la filosofia
natural; els aristotèlics, en el retorn a la genuïna ciència d’Aristòtil,
veuen la condició del renaixement d’una investigació natural lliure i
rigorosa.
RENAIXEMENT I PLATONISME
Nicolàs de Cusa (1401 – 1464). Trèveris (Alemanya).
L’ésser humà pot acostar-se indefinidament a la veritat per graus
successius de coneixement; però com aquests graus seran sempre finits i
la veritat és l’ésser en el seu grau infinit, la veritat escaparà
necessàriament a tot esforç tendent a comprendre-la..
Cusano ha renovat el platonisme precisament en la seva tesi fonamental,
que estableix el principi que la realitat i el coneixement mai no
s’abastaran.
La doctrina de l’ésser humà.
L’individu no pot llançar-se al coneixement de Déu sense tenir en compte
els límits de la seva subjectivitat. L’humà, si vol, pot pertànyer-se a
si mateix, i sols si ell és de si mateix, Déu serà seu. Reconèixer-se en
la pròpia limitació, a acceptar-la i realitzar-la fins el final. Tan
sols si no es nega a si mateix, sols si accepta lliurement ser el que
és, l’individu se situa en l’autentica relació amb Déu, i Déu és seu com
ell és de si mateix. Sols d’aquesta manera assoleix en certa manera a
reproduir la infinitud de Déu.
Platonisme italià.
1400 aprox. Concili de Florència.
Pletó (1355 – 1450). Constantinopla.
Partidari d’una unificació total de les creences religioses sobre la
base del platonisme. Veia en Plató l’home en el nom del qual la
humanitat podia tornar a trobar la seva unitat religiosa i, per tant, la
pau.Besarió.
La superioritat de Plató davant Aristòtil rau segons Besarió, en el fet
de que, més que Aristòtil, Plató s’ha costat a la veritat revelada del
cristianisme, per bé que sense abastar-la de ple. Però Besarió vol
explícitament situar les doctrines, tant de Plató com d’Aristòtil, al
seu significat genuí; i aquest objectiu és també el de les seves
nombroses traduccions.
Marcili Ficino (1433 – 1499).
- Unitat intrínseca entre filosofia i religió.
- La teologia medieval no té més objecte que Déu; però la teologia, tal
com l’entén Ficino, té vertaderament per objecte l’home, atès que la
única finalitt de l’especulació religiosa, o de la religió filosòfica,
és la renovació de l’ésser humà.
Pico de la Mirandola (1463 – 1494).
Totes les obres de Pico pretenen realitzar el projecte d’una pau
filosòfica.
Patrizzi (1529 Dalmàcia – Roma 1597).
La filosofia aristotèlica és enemiga de la religió perquè nega
l’omnipotència divina i el govern diví del món; i afirma que els
escolàstics no són vertaders filòsofs perquè no han fet més que retocar
la filosofia aristotèlica sense preocupar-se de conèixer les coses tal
com són.
Objectiu: Renovar i defensar la religió cristiana amb un retorn a
doctrines prearistotèliques (sobretot a les creences orientals,
pitagòriques i platòniques).
RENAIXEMENT I ARISTOTELISME
Per bé que platònics i aristotèlics del Renaixement vagin units en
l’esforç per tornar a les doctrines genuïnes de Plató i Aristòtil,
lluiten entre si defensant interessos contraposats: Els platònics, la
religió; els aristotèlics, la investigació natural.
El retorn a l’aristotelisme originari fou iniciat a Itàlia per aquells
grecs doctes que participaren al Concili de Florència, per a la unió de
les dues Esglésies, o bé es refugiaren a Itàlia després de la caiguda de
Constantinopla en mans dels turcs (1453).
|
Divisió
Aristotelisme |
|
Alexandrins
|
Averroistes |
|
Comentaris
d’Alexandre d’Afrodisia |
Comentaris
d’Averrois |
|
Intel•ligència és
mortal |
Intel•ligència és
única en tots els individus |
|
Ànima mortal |
Ànima
corruptible, mortal. |
|
Transcendència de
Déu respecte al món |
Tendeixen al
panteisme, perquè consideren la intel·igència única i idèntica
amb la intel•ligència divina. |
Ambdues corrents:
- Neguen la immortalitat individual.
- Afirmen l’ordre necessari del món, i, per tant, neguen el miracle i,
en general, la intervenció directa de Déu en els assumptes del món.
- Concepció del món fundada en un ordre immutable i necessari, i amb
això posa el fonament d’una pura investigació natural.
- Doctrina de la doble veritat (aristotèlics del Renaixement):
o Oposició entre les conclusions de la filosofia i les creences de la
fe; no creuen que aquesta reconciliació es pugui dur a terme.
Per contra, Averrois no deia el mateix. Per Averrois la religió tenia
per objecte la mateixa veritat de la raó, però que la revestia d’una
forma que la feia més apropiada a la guia i la salvació de les
multitutds.
L’aristotelisme del Renaixement ha contribuït poderosament, amb el
retorn a la investigació científica d’Aritòtil, al renaixement de la
investigació naturalista. A més, ha elaborat el fonament necessari de
tal investigació; és a dir, el concepte d’ordre natural del món. Però el
naturalisme canalitzat amb tanta força no podia ja restar estancat en el
sistema de l’aristotelisme; calia intentar sostraure’s a tal sistema i
iniciar nous camins: la màgia, per un costat, el naturalisme de Tel•lesi
per un altre, assenyalaven aquests camins.
|
|