|
Índex
Tornar
Des d'Epicur
Guió
Ren. filosòfic
Platònics, aristotèlics
| |
| |
Enllaços |
EL RENAIXEMENT FILOSOFIC
1. EL RENAIXEMENT: LA VIA CAP A LA MODERNITAT, SENTIT I CONTEXT.
El Renaixement presenta unes característiques molt variades, però totes
elles tenen els seus orígens en l'Edat Mitjana. Per això, alguns
sostenen una visió continuista entre Edat Mitjana i Renaixement;
d'altres, en canvi, hi veuen un trencament o ruptura.
La primera característica legítima del període renaixentista és el canvi
de concepció de la vida. Aquesta, era considerada com un trànsit, un
camí cap a la vertadera vida; la beatitud eterna en el món transcendent
de la Divinitat; i per a aconseguir-la, l’Església oferia a més d'uns
mitjans filosòfico-teològics indiscutibles, un ferm principi d'autoritat
que era acceptat sense reserves. El Concili de Laterà (1215) és la
manifestació del triomf del papat que aspira al dominium mundi:
emperadors i reis estan subjectes per "raó de pecat" al papa, jutge que
fa i desfà a la terra per concessió de Crist. Però el recolliment de la
vida en una interioritat apartada per a una Humanitat juvenil i plena
d'ímpetu. La temporalitat mundana, terra, és el centre de gravetat de la
vida quotidiana social, política i religiosa. El "més enllà", la vida
ultramundana, roman com el retorn últim de l'home, però entesa sota un
concepte molt més amable i humà.
Fonamentalment, el factor decisiu que motivà la bona disposició de
l'home de l'Europa Occidental cap a noves formes de vida sorgeix de la
recuperació del sentit de la seva seguretat personal i social. Es a dir,
de la mateixa manera que la inseguretat que seguí a les grans invasions
bàrbares creà l'ambient propi del feudalisme, el renaixement de la pau i
de la confiança, juntament amb el desenvolupament de l'economia, pogué
donar al món occidental una plataforma de seguretat per a dur a terme
les seves empreses immediates. L'ampli procés que impulsà de forma
definitiva aquest home medieval a cercar una nova definició del seu
ésser, una nova forma de pensar, de treballar, contemplar la natura,
buscar la bellesa i expressar els seus sentiments pot fonamentar-se
bàsicament en aquestes causes:
a) El moviment demogràfic del segle XIII.
b) El desenvolupament de l'economia, que condueix a l'establiment d'un
pre-capitalisme.
c) L'establiment i consolidació de les monarquies autoritàries en el
poder.
El Renaixement, com a fenomen polític, social i cultural, és bàsicament
el fruit de la poderosa i transformant evolució de la cultura urbana de
la Baixa Edat Mitjana, que en un primer estadi, típicament corporatiu,
va desembocar en una forta actitud individualista, en una autonomia del
propi ésser originada pels creixents estímuls derivats de la revolució
comercial, propulsora així mateix del poder de les ciutats. Les minories
capaces i intel•ligents que van saber endegar aquest esperit nou i que
tingueren la maduresa d'autodefinir-se com a renovadores, a començaments
del segle XV, van sorgir de la gran creació de l'Europa baix-medieval:
la ciutat.
D'altra banda, aquest individualisme dinàmic origina el concepte de
"homo universalis", o el que és el mateix, el cosmopolitisme. Intel•lectuals
i mercaders, artistes i cortesans se senten "ciutadans del món", "fills
d'una mateixa cultura". Amb això que hem dit queden dibuixades les grans
aspiracions o ideals renaixentistes;
a) el desig que es produeixi el reconeixement de la tolerància.
b) la fe en el progrés i en la ciència
c) la creença en els drets inalienables de l'home.
Es el triomf d'allò singular sobre allò col•lectiu. Això que no ès sinó
el principi de l'emancipació de la raó comporta l'esperit crític i
l'esperit laic: no s'accepten autoritats. El racionalisme que s'entreveu
ja en algunes figures de l'Edat Mitjana apareixerà amb força el segle
XVII com a conseqüència de la tasca transmutadora del Renaixement.
2. LA MUNDANITZACIO DE LA RELIGIO.
Amb el Renaixement, l'home, sense deslligar-se de la Religió, vol viure
amb intensitat la vida terrenal; en ella vol triomfar; en ella vol la
glòria i l'eternitat. Però aquest desplaçament es va verificar lentament
i no com a resultat d'un xoc violent. La Religió no es rebutjada ni
combatuda, però sí que perd aquella severitat i altaneria medieval. Al
contrari, s'acosta a la vida immediata: religió i cosmovisió convergiran
i s'identificaran en una unitat metafísica.
No obstant això, no ha d'entendre's la interpretació de l'Humanisme i
del Renaixement sobre la base d'una antítesi entre "l'home medieval" i "l'home
renaixentista". Més aviat, en el Renaixement no hi manquen, sinó que
abunden motius netament religiosos, afirmacions enèrgiques de la
transcendència, acceptació d'elements místics i dogmàtics, i moltes
vegades aquests elements i aquests motius són enllaçats amb elements i
motius oposats, en formes complexes de les quals resulta difícil
determinar el significat total. Però el tret més comú és la recerca de
la unió completa entre el Cristianisme i l'Antiguitat. En aquesta
empresa hom fonamentarà les cosmovisions metafísiques renaixentistes.
Els humanistes estaran convençuts de la identitat existent entre
Filosofia i Religió i de la unitat de totes les religions. Llavors cal
l'abolició de tota intolerància. Així hom explica el desig de "pau" en
Pico della Mirandola: renunciar a les oposicions irremeiables, que son
l'origen de l'odi teològic, tan tristament fecund en el devenir de la
història humana.
3. RENAIXEMENT, HUMANISME I HISTORICISME.
Els estudis filològics han confirmat l'origen religiós de la paraula i
del concepte del Renaixement. "Renaixement" és el segon naixement. Es el
renovar-se l'home en els seus poders humans, en relació amb els altres
homes, amb el món, amb Déu. Però no és el renéixer de l'home a una vida
super-humana com ho seria el naixement de "l'home nou" o espiritual del
qual parla l'Evangeli de Sant Joan i les Epístoles de Sant Pau, sinó el
néixer a una vida vertaderament humana, perquè es funda en allò que
l'home posseeix com a més propi: les arts, les ciències, la
investigació..., que fan d'ell un ésser diferent a tots els altres
éssers de la Natura i a semblança de Déu, tornant-lo a la condició des
d'on havia caigut. Es el significat d'un renéixer religiós i mundà que
s'identifiquen.
L'instrument fonamental d'aquest "Renaixement" és el retorn als antics,
el retorn a l'origen del començament; com la tornada a allò que dóna
vida i força a cada cosa i del qual depèn la conservació i el
perfeccionament de tot ésser. El retorn a l'origen del començament ès
una de les constants del neoplatonisme renaixentista (Marsilio Ficino,
Pico della Mirandola) però també és defensat pels naturalistes (Giordano
Bruno, Tomasso Campanella... i per Maquiavel en la seva teorització de
la vida social i política).
En el neoplatonisme antic, el retorn al principi era un concepte
religiós: el principi és Déu i el retorn a Déu és el compliment del
veritable destí de les coses i de l'home (Natura que es desplega i
s'integra; aquesta és la tradició de Plotí, Procle i Escot Eriúgena).
Els neoplatònics renaixentistes fan propi aquest concepte. Però aquest
retornar als principis adquireix un significat humà i històric: el
principi al qual s'ha de retornar no és Déu, sinó l'origen terrenal de
l'home i del món humà. Es un retornar a allò que ha estat l'home; als
orígens del seu passat, a la seva història. El món clàssic expressa
madurament i perfectament l'exercici d'aquells poders que des dels
orígens (l'eterna saviesa) han assegurat a l'home un lloc privilegiat en
el món.
Aquest és el sentit de la historicitat, expressió típica de l'Humanisme.
Amb el retorn a l'antiguitat clàssica es realitza la conquesta de la
personalitat humana. Aquesta conquesta està condicionada per la
consciència de la pròpia originalitat respecte als altres, respecte al
món, respecte a Déu. Aquesta és la conseqüència del descobriment de la
historicitat i la investigació filològica.
D'altra banda, la confirmació de la transcendència divina, confirmació
per la qual el Renaixement s'uneix directament amb l'especulació
cristiana de l'Edat Mitjana, accentuant la separació entre l'home i Déu,
destaca encara més el caràcter original de l'home: la irreductibilitat
de la seva situació a la de qualsevol altre ser. Aquest és el sentit que
hom atribueix a l'home com a funció mitjancera, "còpula del món", nus de
la creació, en la qual troben la unitat i l'equilibri els diferents
aspectes de la mateixa creació. Hom afirma una altra vegada la
consciència de la individualitat i de la llibertat creadora. En això es
fundarà el reconeixement de l'origen humà dels Estats, fruit de
l'habilitat i de la sagacitat dels polítics. Maquiavel , en "El
Príncep", considera que la sort és l'àrbitre de la meitat de les accions
humanes, però l'acció humana pot i ha d'eliminar els tombs arbitraris
del destí i reduir el risc a una possibilitat decisiva d'èxit. L'home
només pot dominar la fortuna prenent una actitud històrica, referint-se
al passat i relacionant aquest amb l'avenir.
El moviment humanista és bàsicament el descobriment d'aquesta
historicitat, de la vinculació de l'home a les formes històriques que el
defineixen. L'Humanisme, no és només l'amor i l'estudi de la saviesa
clàssica, la concordança amb la veritat cristiana, sinó que és la
voluntat de renovar aquesta saviesa en la seva forma autèntica i
entendre-la en la seva realitat històrica (Montaigne). El caràcter de
reconèixer la dimensió històrica és una exigència pròpiament humanista.
L'Edat Mitjana no havia accentuat aquesta exigència. Utilitzava la
cultura clàssica, però assimilant-la a ella mateixa. Si bé es cert que
Sant Agustí havia fet un intent, però com a justificació de la doctrina
de salvació. L'Humanisme renaixentista realitza per primera vegada
l'actitud de la perspectiva històrica.
Els platònics i aristotèlics renaixentistes polemitzen, però llur
interès comú és el descobriment del veritable Plató o del veritable
Aristòtil, l'exigència filològica no és un aspecte accidental de
l'Humanisme, sinó quelcom constitutiu d'aquest: la necessitat de
descobrir els textos i restaurar-los en la seva forma autèntica. Així
mateix, l’estoïcisme és ressuscitat per Just Lipsius, l'epicureisme per
Lorenzo Valla; l'eclecticisme ciceronià per molts humanistes;
l'escepticisme amb sentit no tan radical com en l'Antiguitat per
Montaigne i Charro.
El naturalisme.
L'Humanisme és també el descobriment de l'home i la seva natura
(Naturalisme). En efecte, descobrir el "valor de l'home" significa que
hom li ha reconegut valor com a ésser terrestre o mundà en la
temporalitat. L'home, inserit en la Natura i en la Història, és capaç de
crear el seu destí propi. Aquest home és un ésser racional finit, la
dependència del qual de la Natura i de la societat és una expressió de
llibertat, formació pròpia i obtenció de felicitat.
L'home, des del segle XII, exigeix una autonomia de la raó. En
l'Humanisme aquesta autonomia és més radical: és la facultat de l'home
que projecta la pròpia existència singular associada a la Natura i a la
Història. El Naturalisme ha d'entendre's així: l'home és radicat a la
Natura i a la societat i només d'aquests dos camps pot obtenir els
instruments de la seva realització. En aquest sentit neix:
a) El reconeixement de la unió de l'home amb la comunitat humana; és el
tema dels humanistes florentins que participen activament de la vida
política de la seva ciutat. La missió de l'home s'expressa en la fórmula
"obrar i comprendre" que signifiquen "saber i poder governar, regir el
món que fou construït per a l'home.
b) Així mateix, hom estableix la premissa fonamental de la investigació
experimental moderna. Telesio afirma la perfecta autonomia de la Natura
i l'exigència d'explicar-la amb la mateixa Natura. No obstant això,
aquesta no és l'única condició general que determina el naixement de la
ciència moderna. El retorn a l'Antiguitat produí el reviscolament de
doctrines i textos que havien estat descurats durant segles, entre elles
les doctrina heliocèntriques dels pitagòrics, les obres d'Arquímedes,
dels geògrafs i metges de l'antiguitat,. Els textos antics facilitaren
la inspiració per a nous descobriments com succeí amb el descobriment
d'Arquímedes, en qui tan sovint s'inspirà Galileu. D'altra banda, el
renovat èmfasi sobre la tradició matemàtica de Pitàgores i Plató fa que
hom subratlli la concepció de l'estructura numèrica del món, que a més
d’ésser l'eix de l'especulació científica, ho és així mateix en la
teoria i pràctica de l'arquitectura renaixentista. Sorgeix l'estudi de
la proporció, de les relacions numèriques. La proporció o llei constant
entre parts i estructures es presenta com un ideal que garanteix la
perfecció. La visió de l'estructura numèrica va conferir a l'home nous
poders sobre l'ambient que el rodejava. D'aquesta manera acabava
assemblant-se a Déu, el suprem matemàtic, en la tradició pitagòrica. En
aquesta tradició no hi havia oposició entre el treball de l'artista i el
de l'investigador científic. Tant l'un com l'altre buscaven la veritat,
l'essència de la qual hom captava a partir dels números. En aquest afany
es constitueix la gran empresa i l'assoliment de les hipòtesis generals
i de les lleis universals. Per això, Leonarda fa seu l'autèntic esperit
de Plató i el lema que es trobava escrit a l'entrada de l'Acadèmia: "No
em llegeixi qui no sigui matemàtic".
D'altra banda, l'aristotelisme renaixentista, alhora que fomentava una
lectura nova i més lliure d'Aristòtil, elaborava amb tota eficàcia, en
controvèrsia amb les concepcions teològiques i miraculoses, el concepte
d'un ordre natural immutable i necessari, fonamentat en la cadena causal
dels esdeveniments. Aquest concepte va constituir l'esquema general de
la investigació científica.
I, finalment, la màgia posada a primer pla pel Renaixement, amb la
corresponent acceptació i difusió, contribuí a determinar el caràcter
actiu i operatiu de la ciència moderna, que consisteix a dominar i
sotmetre les forces naturals per a profit de l'home
En resum, aquests factors: platonisme-pitagorisme, aristotelisme renovat
i màgia condicionen els inicis de la ciència experimental de l'Europa
renaixentista.
El reconeixement de la naturalitat de l'home i dels seus mitjans de
coneixement constituí la condició indispensable en la investigació
experimental de la natura. En definitiva, només la rebel•lió humanista
pogué realitzar el canvi radical de perspectiva del qual nasqué la
investigació científica i la nova concepció del món. Aquesta concepció a
la qual van contribuir per igual platònics com Nicolàs de Cusa i Ficino,
filòsofs naturalistes com Telesio i Bruno, científics com Copèrnic i
Galileu és l'antítesi exacta de l'aristotelisme originari. El món no és
una totalitat finita i acabada, sinó un Tot infinit i obert en totes les
direccions. El seu ordre intern no és finalista, sinó causal: No
consisteix en la perfecció del tot i de les parts, sinó en la
concatenació necessària dels esdeveniments. L'home no és l’ésser en què
desemboca la teologia, la finalitat de l'Univers i el destí del qual és
confiat a aquesta teologia; sinó que és un ésser natural entre tots els
altres però capaç de projectar i realitzar el seu propi destí.
El coneixement humà del món no és un sistema fix i acabat, sinó el
resultat de temptatives sempre renovades que contínuament han d’ésser
sotmeses a control. L'instrument d'aquest coneixement no és una raó
supramundana i infal•lible, sinó un conjunt de poders naturals, fal•libles
i corregibles. Evidentment aquests són els trets de la concepció
següent, la Modernitat, i que encara es mantenen en el fons de la nostra
ciència i de la nostra civilització.
4. LA RESTAURACIO DELS ANTICS SISTEMES FILOSOFICS.
El pensament renaixentista parteix d'una especial concepció de la vida i
de l'home que podem anomenar naturalisme, humanisme i individualisme i
que es concreta en una proliferació d'assaigs i tempteigs vers la
construcció de nous sistemes. La imatge del món adquireix la necessitat
d'una gran connexió.
La natura i la vida interior tant temps separades són cercades de nou.
La natura cobra l'espiritualització que l'Antiguitat li havia conferit (intel•ligibilitat
i harmonia còsmiques); i així mateix, l'Antiguitat també es renova. Però
entre el Renaixement i l'antiguitat clàssica hi ha una diferència
essencial; allò que en l'antiguitat formava l'àmbit general de
l'individu, i, per tant, adquiria sense cap esforç (viure segons la
natura) ara havia de conquerir-s'ho cadascú, ser per a la consciència,
ser per a ell. No es pot viure segons la natura, això s'ha trencat. Amb
l'afirmació de la individualitat neix la dimensió de la subjectivitat
humana: el món ha d’ésser per al subjecte. A partir d'aquí s'iniciarà la
recerca d'un nou ordre racional, però que recolzarà bàsicament en la
tradició platònica i aristotèlica. Platonisme i aristotelisme es
renoven; en això consisteix la ruptura amb la tradició.
4.1. Platonisme renaixentista i Natura
La filosofia que més entusiasme suscita en el moment és la de Plató. No
es tracta ja del platonisme agustinià ni del misticisme neoplatonitzant
de l'Edat Mitjana, sinó del Plató conegut directament en els textos
grecs que va portar de Constantinoble Ambrosio Traversaris l'any 1423.
Amb ocasió del Concili de Florència (1439), on s'havia de tractar de la
unió de les Esglésies llatina i cismàtica grega, arribaren a Itàlia
alguns intel•lectuals bizantins que portaren l'entusiasme i l'afany de
l'obra de Plató. El més destacat de tots ells fou Georgios Gemisthos "Plethon",
que romangué a Florència i animà Cosme de Mèdicis a fundar "L'Acadèmia
Platònica" recordant i com a restauració de l'antiga. Aquesta Acadèmia,
que va culminar en temps de Lorenzo il Magnífico, va agrupar insignes
intel•lectuals de l'època i tingué com a president Marsilio Ficino, el
traductor de Plató i de Plotí. Tambè van pertànyer a l'Acadèmia entre
altres Besarion i Pico della Mirandola.
4.2. Aristotelisme renaixentista i ciència natural.
Aristòtil tingué nombrosos impugnadors en l'època renaixentista, uns el
combatien per la física, que havia estat, segons ells, una rèmora per al
coneixement científic de la Natura; altres per la lògica deductiva i
formal, que no era considerada apta per a aconseguir el desitjat progrés
científic. Les crítiques que els escolàstics del segle XIV (Buridan,
Albert de Saxònia, Nicolau d'Oresme) havien formulat deriven de
l'orientació empírica que Guillem d'Ockham va fer predominar en l'última
escolàstica: quan, per reconeguda impossibilitat de la tasca
d'interpretació i defensa de les veritats teològiques, la filosofia
havia quedat disponible per a altres objectius i interessos. Aquestes
crítiques constitueixen aquella rebel•lió de l'aristotelisme que, en la
segona meitat d'aquell segle i al llarg del segle següent varen conduir
a l'Humanisme. No obstant els crítics, Aristòtil va tenir molts
defensors i partidaris insignes. Deixant de banda la pervivència de
l'aristotelisme tomista, que conegué també un renaixement a principis
del segle XVI, brollà a la Universitat de Pàdua l'aristotelisme
averroista que havia aparegut a París durant el segle XIII i que malgrat
les condemnes, no arribà a desaparèixer del tot. El principal
representant d'aquesta direcció fou Agustí de Nifo. Al mateix temps,
sorgí a la Universitat de Bolònia un altre corrent en un pretès
aristotelisme pur, que en realitat era el d'un Aristòtil vist per mitjà
del seu comentador Alexandre d'Afrodísia. El màxim representant fou
Pietro Pomponazzi.
El camp dels aristotèlics, segons Marsilio Ficino, es dividia en
aquestes dues rectes: l'alexandrina i l'averroista.
Els averroistes afirmaven que el nous (ment general que assistia l'obra
del pensament) era immaterial i immortal i que l'ànima, en canvi, com a
unitat numèrica era mortal. També Alexandre d'Afrodísia assegurava que
l'ànima era mortal. Ambdues doctrines foren combatudes el 1513 sota el
Pontificat de LLeó X en el Concili de Benevento. En general, hom pot dir
que els averroistes tendeixen al panteisme, mentre que els alexandrins
mantenen la transcendència de Déu respecte del món. Però tots intenten
afirmar un ordre necessari que justifica el desenvolupament del món.
I així com els platònics renaixentistes veuen en el platonisme la
síntesi del pensament religiós de l'Antiguitat, els aristotèlics veuen
en l'aristotelisme el model de la ciència natural i en el retorn a
l'aristotelisme; el renaixement de la investigació directa de la natura
(investigació naturalista) està basat fonamentalment en el concepte
d'ordre natural del món). Tot l'interès de Pomponazzi recau a salvar a
tot preu aquest ordre racional. Per això opta pel determinisme estoic.
La investigació natural suposa l'ordre necessari del món. Però aquest
naturalisme, canalitzat amb la força que els temps reclamaven, no podia
ja restar estancat en el sistema de l'aristotelisme; havia d'intentar
sostreure's a tal sistema i iniciar uns nous camins: la màgia de
Reuchlin, Paracels i Cardano per un costat i el naturalisme de Telesi
per l'altre assenyalaven aquests camins. L'eternitat de la matèria,
l'homogeneïtat de la substància celeste amb la sublunar, la identitat de
Dèu amb la força que regeix el món i la força natural dels èssers seran
els seus temes. A partir d'ells hom constituirà la ciència. La tesi de
l'animació universal de la natura, que és el pressupòsit de la màgia,
deixa el lloc, al concepte de natura, entesa com una totalitat vivent
que es regeix per principis propis. El descobriment d'aquests principis,
base de la concepció materialista de Telesi es converteix en l'objectiu
de la filosofia natural, que pretén interpretar la natura amb la natura,
prescindint d'hipòtesis i doctrines fictícies. D'aquesta manera s'obre
el camí a la veritable i pròpia investigació científica. La ciència serà
el darrer i més madur resultat de la filosofia natural renaixentista.
La reducció naturalista serà duta a les darreres conseqüències; la
natura no tindrà res a veure amb l'home, ni amb l'ànima, ni amb la vida,
ho entendrà com un conjunt d'entitats que es mouen mecànicament; i les
lleis que regulen aquest mecanisme seran les lleis matemàtiques. La
ciència reduirà la natura a una pura objectivitat mesurable, la separarà
de l'home alienant-la de la seva constitució i interessos i solament
així l'obrirà veritablement al seu domini i en farà el "regnum hominis".
|
|
|