SOLUCIONARI

Primera avaluació
Primera part
Segona part

Segona avaluació


 

PRIMERA AVALUACIÓ. 1ª part

1. Explica per què la filosofia neix a Grècia i no pas en un altre lloc. La filosofia va néixer a Grècia perquè els grecs vivien majoritàriament del comerç. Això comportava que haguessin de fer molts viatges i coneguessin diferents cultures. Llavors es van començar a preguntar si l’única creença sobre els déus certa era la seva, i van necessitar arguments més lògics i regulars per explicar el comportament de la naturalesa.
Cal afegir també la inexistència de llibres sagrats, inexistència d'una casta sacerdotal que custodiés la tradició i la inexistència d'un sistema educatiu organitzat. Tot plegat va possibilitar la crítica a les explicacions tradicionals i que els déus no fossin vistos de forma sagrada ni intocable sinó amb defectes i virtuts (com els humans, etc..). Per tant: més llibertat de crítica i més capacitat de innovació.
2. Què és el mite ? Assenyala les característiques principals. El mite és un conjunt de relats que intenta interpretar i explicar el món. A més, pels pobles clàssics també servia per ensenyar-los a comportar-se correctament, perquè sinó els déus els castigarien.
Els mites intenten donar resposta a les preguntes mes transcendentals de l’ésser humà. Tenen un caràcter sistemàtic; expliquen la totalitat de la realitat (tots els fets i esdeveniments que es produeixen en el món). Són relats tradicionals; sovint no estan escrits i es transmeten oralment, de generació en generació o mitjançant poetes.
Les característiques més importants són: els seus personatges eren llegendaris, la naturalesa està personificada i divinitzada. Aquests personatges divins actuen arbitràriament, sense una pauta fixa i regular. Per damunt d’aquests personatges divins se situa la moira (o destí), força no personificada sinó abstracta, que té un comportament (a diferència de les divinitats) inexorable, immodificable.

3. Tria entre els mites de Prometeu, Persèfone, Èdip i Orfeu. Digues què pretenen explicar? Almenys un. Mite de Prometeu: pretén explicar els problemes que se'n deriven del progrés, els perills del progrés, els riscos del progrés i de la tecnologia, doncs trenca l'equilibri existent. Mite de Persèfone: Pretén donar explicació als canvis d'estació. Mite d'Èdip: pretén demostrar el poder inexorable del destí.
3. Explica la diferència principal entre el creacionisme fixista i l’evolucionisme. El creacionisme fixista és el pensament que predominava a la societat abans que Darwin exposés la seva teoria. Creacionisme significa que la terra, l’univers i la vida van ser creats en pocs dies per una força sobrenatural (Déu, segons els cristians) i fixisme és la idea que les espècies existents no havien patit alteracions mai (sempre havien romàs igual).
L’evolucionisme és la teoria científica que consisteix en afirmar que en l’evolució de les espècies, degut a mutacions genètiques que satisfan millor les necessitats i fan que aquella espècie en qüestió pugui sobreviure i reproduir-se.

Teories preevolucionistes.
Els pensadors que es van preguntar sobre l’origen de l’ésser humà, creien en la interpretació literal de la Bíblia, que explicava l’origen a través de la creació: Déu va c4rear tots els éssers vius de manera separada i definitiva. Va fer els humans a imatge i semblança seva, etc. Aquesta suposició tenia un principi fixista (els éssers no evolucionen al llarg del temps).
A partir del segle XVIII, Cuvier i Mendel, van fer grans descobriments que serien de profit pels evolucionistes posteriors, però tot i això continuaven defensant el creacionisme fixista ja que creien que Déu era el responsable dels éssers vius.

5. Explica breument les conclusions a les que arriba Carl Sagan (pàg. 47) sobre l’evolució del cervell humà. Intenta dir-nos que allò que diferencia els humans de la resta dels animals és l'escorça del cervell perquè regula la nostra vida conscient. És el que distingeix la nostra espècie, la seu de la nostra humanitat perquè allí hi ha la seu de les idees, dels conceptes. Segons Sagan, la civilització és un producte de l'escorça cerebral.
6. Defineix el concepte de cultura. Quina diferència es dóna entre cultura en general i la cultura humana. La cultura és el conjunt de coneixements que es transmeten d'una generació a una altra per aprenentatge social. Tots aquells coneixements apresos es poden considerar cultura. Tot i que tant la cultura animal com la humana es basen en l'aprenentatge. La cultura animal generalment arriba als altres individus per imitació, mentre que la cultura humana es basa en el simbolisme; amb el llenguatge es pot representar qualsevol realitat. Aquest tret és el que diferencia la cultura humana de l'animal.
7. Saps distingir entre aculturació i enculturació? Aculturació: imposició per la força i/o la coacció de trets d'una cultura sobre l'altra. Enculturació suposa una acceptació de terminats trets culturals d'una altra cultura. Això suposa un enriquiment cultural
8. Sabries explicar què són els símbols? Per què diem que són “convencionals”? Quins són els seus elements? Els símbols són signes que usem els humans per a identificar i substituir o re-presentar, mitjançant el llenguatge, les coses i les accions. Això possibilita la comunicació. Els símbols consten de dos elements: el significat (el contingut, el la idea o concepte) i els significant, que és el so, gràfic o gestual, que utilitzem per identificar l'objecte en concret.
9. Explica breument a què ens referim quan parlem de monisme i dualisme. El monisme defensa que cos i ànima són una sola cosa i que quan el cos mor l'ànima també ho fa. Considera que l'ésser humà és únicament terrenal. En canvi, el dualisme afirma que l'ésser humà és cos i ànima i que ambdós són realitats diferents independents l'una de l'altra. Hi ha dos tipus de dualisme, el platònic i el cartesià. El cartesià afirma que l'ànima és la substància immaterial i pensant mentre que el cos és la part de l'ésser humà que està exposada a les lleis de la matèria. El platònic, en canvi, considera que el cos priva a l'ànima d'obtenir un coneixement certer i veritable i que, per tant, el cos és un destorb per a l'home.
10. Explica breument “etnocentrisme”, “racisme”, “xenofòbia”, relativisme cultural”, “interculturalisme” Etnocentrisme: Actitud que tenen els qui jutgen i valoren la cultura d'altres grups des de criteris o creences de la pròpia cultura. En els darrers segles, la cultura occidental ha considerat que tenia el deure d'imposar la seva forma de vida a cultures considerades més primitives (imperialisme, colonització). Aquesta actitud pot degenerar en posicions més radicals, com el racisme o la xenofòbia. Racisme: Creença o actitud, conducta que es basa en la consideració que hi unes races superiors a unes altres. El racisme es manifesta en qualsevol comportament que fomenti o permeti la marginació o l'aïllament d'un grup o persona en funció de la seva raça. Xenofòbia Actitud de menyspreu i rebuig envers el que és estranger, diferent o estrany. Sovint és una actitud emocional causada per la por i la ingorància. Relativisme cultural: posició que considera que és impossible comparar o avaluar les característiques de les diferents cultures. Es basa en la creença que qualsevol cultura té valor en ella mateixa, ja que tots els elements que la formen es comprenen i s'expliquen per mitjà d'una lògica interna que a l'observador extern li és difícil de captar. El risc o inconvenient d'aquesta posició és que acostuma a servir com a excusa per a la passivitat i la inacció davant d'actes injustos i inhumnans. Interculturalisme i diàleg: Aquesta posició neix del reconeixement de la pluralitat cultural com un fet enriquidor, ja que ens pot ajudar a entendre millor elmóni a nosaltres mateixos. Es basa, a més, en la consideració que és possible i desitjable la convivència pacífica i harmoniosa de diferents formes de vida.

11. Cultura i biologia. Assenyala amb una (X) si és Cultura (C) o Biologia (B). Breument, justifica la resposta.
 

Segons el professor Jesús Mosterín, el riure també és instintiu i no pas cultural. D'altres especialistes consideren que el riure és cultural.

3. En què consisteix el que s’anomena Lógos (explicació racional)?
Lógos consisteix en el coneixement racional; és a dir, en intentar conèixer el comportament de la naturalesa mitjançant l’observació de la realitat.

4. Fes una descripció esquemàtica de la història de la filosofia en el seu procés d’especialització fins al segle XX.

A partir del segle III aC, la filosofia va començar el seu camí per esdevenir ciències més especialitzades (Museu d’Alexandria). Aquest procés va quedar estancat durant tota l’època feudal (Edat Mitjana). Durant el Renaixement, amb el descobriment de nous territoris fins aleshores desconeguts, nova fauna i flora, es va iniciar un procés imparable per a l’especialització i separació de les diferents ciències: física, biologia, química, ... Uns segles més tard, i a partir de la filosofia (que fins aleshores incloïa la psicologia, la història, el dret, l’economia...) es va anar segmentant i les seves diferents parcel•les es van anar independentitzant entre si. Al final del segle XIX, la filosofia deixa de ser aquell conjunt de sabers per dedicar-se més aviat a inspeccionar allò que fan les altres disciplines que segles abans havien format part d’ella, i així es dedicarà a fer-ne la crítica de... Així sorgiran la filosofia de la ciència, la filosofia de la història, la filosofia del dret, filosofia del llenguatge, etc...

5. És l’ésser humà el centre de l’univers? Esmenta els diversos criteris que hem comentat a classe.

Sobre aquest tema hem estudiat el criteri de dos pensadors:
T. de Chardin. Segons ell, l’ésser humà és el centre de l’univers perquè és l’animal més complex, i això demostra que la finalitat de la naturalesa és acollir, la “llar” per aquest ésser. Per tant la naturalesa té una finalitat, està dirigida, està programada per a aquest objectiu.
Segons Jacques Monod no som el centre de l’univers perquè ell creu que existim per atzar, i la naturalesa no està dissenyada per cap intel•ligència per a complir cap funció.

7. És l’ésser humà un ésser racional? (Esmenta els diversos criteris que hem comentat a classe).
- La idea d’”animal racional” prové dels antics grecs. Es considerava llavors que el més important era assolir el lógos, l’ordre, de les coses, la raó. Per això molts pensadors comparen a l’ésser humà a un ésser racional. Per exemple, Aristòtil, qui creu que els éssers tenen s’exercita i s’entrena mitjançant la pràctica rutinària, i que ha nascut amb unes predisposicions innates (la naturalesa). Aquest dos aspectes també ho poden tenir en major o menor grau els animals. Però els humans s’hi diferencien perquè tenen raó: és l’únic ésser que posseeix aquesta capacitat de pensar.
Un altre pensador, com ara Pascal, afirmava que tota la naturalesa està per sobre dels humans. Davant la immensitat de l’univers l’ésser humà és molt petita cosa, però que la seva grandesa rau precisament en el coneixement de si mateix, de ser-ne conscient de la seva dimensió, cosa que no saben la resta dels animals, i això ens fa superiors. Precisament per aquest motiu, el posseir raó.

9. En què consisteix l’experimentació científica? En què es diferencia de l’observació científica?
- L’experimentació és el seguiment del desenvolupament d’un fenomen on l’individu intervé activament, controla una o vàries variables del fenòmen. Es produeix en les ciència com ara la medicina... El seguiment és actiu: hi ha intervenció per part de la persona que investiga.
- L’observació és el seguiment del funcionament del fenomen on no intervé l’investigador, o només ho pot percebre amb els sentits. Un exemple seria un eclipsi, només ho podem observar i podem recrear-ho amb alguna simulació, però mai podrem provocar un eclipsi. En l’observació és seguiment és passiu; no hi ha intervenció directa per part de la persona que investiga.

13. Quin és el mètode científic per excel•lència i anomena’n les diverses etapes.
El mètode científic, també anomenat, hipotètico-deductiu consisteix en:
- Primer pas: formulació de la hipòtesi. (sovint inductiu mitjançant l’acumulació d’observacions)
- Segon pas (deductiu): Esmentar les afirmacions que deriven de la formulació de la hipòtesi.
- Tercer pas: Comprovació de les afirmacions fetes en la pràctica.


16. Enumera els principals canvis que va comportar l’hominització i que van ser decisius en la constitució de l’espècie humana.
- L’hominització va suposar canvis com:
-posició erecta: permetia caminar només amb les dues extremitats inferiors i, per tant, està drets i poder observar i vigilar més territori i possibles enemics... A més, això va provocar canvis molt positius, com per exemple, en la llargària del coll, l’esquena...
- Alliberament de les extremitats superiors: les extremitats superiors van passar de ser potes a ser mans, i per tant podien agafar tot tipus d’objectes, crear més instruments i eines, poder-se defensar, augment de la massa cerebral.
. Creixement de la capacitat cranial. El volum del cervell va créixer molt i l’ésser humà va poder pensar molt més en com fer certes coses. Gràcies a això va sorgir l’autoconsciència (sentiment de que els humans són diferents)

Què distingia els humans de la resta d’animals?

- Capacitat cranial: és la triple que la de la resta dels primats. També és més complex i evolucionat. Això li permet crear una forma de comunicació, crear i fer servir eines...
- Poca capacitat instintiva: Tot i que els humans neixen amb uns instints i emocions bàsics, es van adaptant a les regles i normes de la societat, ja que tenim capacitat d’aprenentatge i això ens permet adquirir coneixements. En suma, tenim molta més plasticitat i capacitat d’adaptació malgrat néixer amb poques “estructures instintives”, si ens comparem amb la resta d’éssers animals.
- Juvenilització: Tot i que l’ésser humà és el que més capacitat d’aprenentatge, també és el que triga més a madurar i valer-se per si mateix.

17. Explica l’avantatge i els inconvenients de la globalització cultural.
Avantatges: Si els aspectes que es prenen d’una altra cultura són més eficaços en l’adaptació al medi, això suposa un avenç per aquella cultura.
Inconvenients: Pot suposar un retrocés si el element copiats d’una cultura diferent són menys eficaços en l’adaptació al medi que els elements propis.
Si es perden tots els trets propis d’una cultura es produirà un empobriment cultural.

19. Assenyala les diferències que existeixen entre els arguments inductius i els arguments deductius.
- Els arguments inductius són fruit de noves dades a partir de les quals després s’ha fet una generalització. Aquesta generalització comporta un risc d’equivocació (en el mètode inductiu) Els deductius són fruit d’ordenar d’una altra manera la informació que ja es tenia. En no aportar més informació ni fer cap aportació nova, no comporta cap risc d’error, però tampoc aporta nou coneixement (deductiu).

20. Explica amb les teves pròpies paraules els següents termes: a) aculturació; b) cultura; c) llenguatge
- Aculturació: és la imposició d’una cultura a un individu o a una societat.
- Cultura: Podem entendre per cultura el saber per tirar endavant la vida. O també es pot dir que és el conjunt d’informacions que s’aprenen socialment i adquirides per l’aprenentatge. La diferència entre “cultura” genèricament i “cultura humana” és que en la cultura humana l’adquisició de les informacions es transmeten mitjançant el llenguatge.
- Llenguatge: és la manera simbòlica de comunicació en la cultura humana. Consisteix en produir sons a través de les cordes vocals i un ampli sistema que les acompanyen. En treure aire pels pulmons, les cordes vocals vibren i produeixen els sons que nosaltres vulguem emprant la boca, la llengua, el nas, les dents... El llenguatge també es pot expressar per escrit mitjançant símbols. La seva característica principal és que ha propiciat que els humans es diferenciïn de la resta de les espècies. La funció del llenguatge és transmetre la cultura humana. A això s’anomena també comunicació.

24. Compara les diverses concepcions evolucionistes de Lamarck, Darwin i Wallace.
- Lamarck, Darwin i Wallace són pioners en exposar les teories evolucionistes. Lamarck i Darwin coincideixen en que la transmissió dels caràcters és gradual i continuada. Però Lamarck considera que l’evolució segueix línies independents i, en canvi, Darwin, creu que tenen un origen comú i que l’evolució és deguda a la selecció natural, provocada per l’atzar. Lamarck, per contra, creu en una evolució dirigida a l’adaptació. Wallace és partidari de l’hiperseleccionisme, és a dir, hi ha una intel•ligència en el món que fa que les espècies prenguin un camí per a la supervivència. Introdueix en les seves teories, doncs, un Déu que guia la naturalesa.

Wartofsky, M. diu que el mite no s’ha d’interpretar com a símptoma de la ignorància. De què, doncs? (pàg. 105)

S’ha d’interpretar com l’intent d’entendre i governar la natura

En què consisteix la mitificació? I la desmitificació (pàg. 106).

Mitificació: consisteix en la creació de mites, és a dir, en la idealització d’aquells fets o personatges que són valorats per aquesta cultura.
Desmitificació: és la destrucció de mites, és a dir, el rebuig d’aquests fets o personatges que havien estat mitificats, perquè els valors que representen ja no interessen..

Intenta construir una petita redacció sobre el mite on figurin les paraules i/o expressions següents (pàg. 106):
Magnificació, ideal, resposta, component cultural, personatges llegendaris, fantàstics, regles de comportament, funció educativa.

Resposta Arantxa.R.:
La humanitat, des de sempre, tendeix cap a la magnificació dels fets o fins i tot personatges. Moltes vegades aquests fets fantàstics o personatges llegendaris són només la resposta a una qüestió de la qual no coneixem la resposta exacta, i aquests mites tenen una funció educativa, ja que intenten explicar aquest dubte. Per això, podem dir que les llegendes, mites o contes, la majoria de vegades, tenen un gran component cultural, perquè ajuden a la formació personal. De vegades fan referència a regles de comportament, i d’altres a coneixements diversos (científics generalment). Per tant, podem dir que els ideals d’una persona poden variar segons el que li hagin ensenyat.

Resposta Anna G.:

El mite és un producte natural de la MAGNIFICACIÓ d’uns fets, etc. Que la societat considera els IDEALS d’allò que es vol arribar a ser, tenir o assolir.
La paraula mite té també un altre significat: el de relat imaginari o FANTÀSTIC, constituït per intentar donar una RESPOSTA a aquelles preguntes que s’ha fet la humanitat des de sempre (com ara el problema de la mort, o dels nostres orígens...) a través de PERSONATGES LLEGENDARIS com ara els déus o herois de l’Olimp.
A més d’això, a algunes cultures, aquests mites (els seus) els donen identitat i pertinença enfront d’altres cultures amb déus i mites diferents, constituint llavors un COMPONENT CULTURAL important.
De fet, per a algunes societats tradicionals o primitives, els mites tenen encara una forta FUNCIÓ EDUCATIVA, ja que resumeixen tot el coneixement social. La diferència, doncs, entre mites i religió, és que els primers no s’han d’entendre al peu de la lletra; en canvi, la religió constitueix unes creences i REGLES DE COMPORTAMENT que ajuden al creient a “relacionar-se” amb la divinitat.

- Llegeix el mite de Persèfone i indica què pretén explicar? Què és el que t’ha agradat més d’aquest relat? (pàg. 108).

Resposta de Giorgio Queixal:
Pretén explicar el perquè de les estacions i quins són les bones èpoques per a la sembra i la collita. M’ha sorprès l’ús de la magrana com a element que justifica el retorn de Persèfone als inferns.

Resposta A. R.:
El mite de Persèfone explica com a través dels canvis d’estat d’ànim de Demèter (deessa de la terra, el conreu), a causa de l’absència de la seva filla, sorgeixen les diferents estacions. El que més em va agradar va ser la forma tan “peculiar” d’explicar-ho, i la seva semblança amb el relat bíblic d’Adam i Eva.

Resposta de N.G.: (Afegit):
El que m’ha agradat més és que Hades rapta a Persèfone, “sin más”, i ningú no diu res.

Resposta d’A.G.:
Intenta explicar l’arribada de les estacions. Quan arriba Persèfone, de nou, a l’Olimp, “la natura” ho comença a celebrar, i els camps comencen a “florir”. Quan arriba l’estiu, la celebració és encara més gran i comencen (els camps) a donar fruit. Amb l’arribada de la tardor, Persèfone se’n va altre cop amb Hades, i “la natura” s’entristeix, caient les fulles dels arbres... Amb l’arribada de l’hivern, que fou quan aquesta va ser raptada, la tristesa és tan gran que tot comença a gelar-se i a morir...

El que més m’agrada més, és la manera en què tenen d’explicar els fenòmens naturals. Em fa molta gràcia: és força entretingut.

- Llegeix el mite de Prometeu i compara’l amb el de Persèfone i indica els trets que tenen en comú i els trets que els diferencien (pàgina 108).

Les semblances entre aquests dos mites són que Zeus fa de moderador en tots dos casos, i que en el relat de Persèfone apareixen les estacions i en el de Prometeu el dia i la nit.. Però en el cas de Persèfone, els humans no intervenen; en canvi en el de Prometeu, els responsables són, en certa manera, els humans.

Afegit de G.Q.: Diferencies: En el mite de Persèfone, Zeus vol ajudar els humans i, en canvi, en el mite de Prometeu, els vol castigar.





PRIMERA AVALUACIÓ. 2ª part

1. Explica la diferència principal entre el creacionisme fixista i l’evolucionisme. La diferència principal entre el creacionisme fixista i l'evolucionsme, és que el primer defensa que totes les espècies que existeixen ara han existit sempre tal i com les coneixem actualment. En canvi, l'evolucionisme diu que les espècies actuals provenen d'altres espècies que existien abans i que han patit una sèrie de canvis. L'evolucionisme afirma que les espècies actuals provenen d'avantpassats llunyans i comuns, entre els quals s'hi engloba l'ésser humà com a un animal més, rebutjant així la idea sobre la qual es basava el creacionisme (els textos bíblics). L'adaptació dels animals segons els creacionistes es deu a un disseny intel·ligent sorgit de la mà de Déu, mentre que per a Darwin no hi ha cap dissenyador intel·ligent, sinó que són les mutacions que per atzar i herència resulten beneficiades en la lluita per l'existència davant la escassetat de recursos.

2. Per què creus que la teoria de Darwin va produir tant d’impacte en la societat del moment? Explica-ho. Influències en el pensament polític (tant en les esquerres com en els conservadors) La teoria de Darwin va causar un gran impacte a causa del gran pes, influència i poder que en la societat de mitjans del segle XIX tenien les institucions religioses, que basaven la seva visió del món en els textos sagrats (La Bíblia). Aquesta visió del món era fixista i creacionista. Per contra, Darwin deia que les espècies deriven unes de les altres. I sobretot, va ser motiu d'escàndol l'afirmació que l'espècie humana procedia de l'evolució d'antics primats, oposant-se així a la visió religiosa cristiana segons la qual Déu va crear els humans a imatge seva. El pensament conservador utiltiza el darwinisme de forma esbiaixada per tal de justificar que l'Estat no ha d'ajudar els pobres (darwinisme social). Així, la societat millorarà en conjunt tot desfent-se d'aquells que destorbin: pobres, marginats, aturats, etc... El pensament progressista adopta el punt de vista lamarckià (l'esforç continuat durant anys es tradueix en 'millores biològiqques': millors condicions socials de forma continuada, és a dir, millor educació, sanitat, etc.., a la llarga, portaran a una millora de l'espècie (més pacífica i més intel·ligent).

3. Enumera els principals canvis que va comportar l’hominització i que van ser decisius en la constitució de l’espècie humana.  Els principals canvis foren:
- La posició erecta: aquesta posició obligà i alhora permeté a la columna vertebral adoptar una postura vertical i alliberà les mans de la tasca de caminar, permetent així el desenvolupament d'eines.
- L'alliberament de les mans. Amb la posició erecta, l'homínid tingué les mans lliures per a poder fabricar eines i estris, fet que contribuí a l'augment de la cavitat cranial. Alhora, degut a aquesta posició, mans i peus començaren a diferenciar-se cada cop més fins al model actual.
- Augment de la cavitat cranial. L'alliberament de les mans permeté el desenvolupament del cervell en haver de fabricar armes i eines. Amb un cervell més avançat milloraren els treballs, fet que inicià una cadena que ens ha portat fins als 1.400 cm3 de capacitat cranial actual. Això ens ha dut a l'autoconsciència i a l'aparició de la cultura.

4.A més de la gran difusió dels mitjans de comunicació, esmenta algun altre factor que afavoreixi la globalització cultural.  La globalització cultural també l'afavoreix la possibilitat de viatjar a qualsevol país (el turisme és més barat que abans i és a l'abast de més gent), gràcies a l'avanç dels transports; la immigració. També el fet de que a l'escola també t'ensenyen coses d'altres cultures. El comerç també és un factor a tenir en compte, paral·lel a l'abaratiment dels costos dels transports, afavoreixen les exportacions i importacions de productes de tota mena: des dels espectacles musicals  als aliments.

5. Explica amb paraules teves les característiques i funcions del llenguatge humà. El llenguatge humà és un conjunt de símbols i normes compartit per un col·lectiu, ètnic o societat.. Aquests símbols i signes ocupen el lloc de les coses en el discurs. Així, el llenguatge és un dels trets que més ens caracteritza com a espècie. La cultura i aprenentatge humans es basen en el llenguatge. La seva funció és representar, mitjançant aquest símbols, una realitat no present. El llenguatge, amb el temps i l'especialització ha arribat a moltes formes i àmbits: l'escriptura, l'art, la religió, etc...

6. Fes una descripció esquemàtica de la història de la filosofia en el seu procés d’especialització fins al segle XX.  Al seus inicis, la filosofia i la ciència són el mateix (Lógos), que se separen de la visió del món tradicional i critiquen aquesta (mite). De mica en mica aquest saber total o amor a la saviesa (filosofia) ha patit un procés d'especialització que es dóna sobretot a partir del Renaixement i després amb la revolució científica. Les primeres ciències que guanyen un estatus de ciència són la física i la química. A partir del segle XIX, la biologia. I, finalment, a partir del segle XVIII i XIX les ciències anomenades humanes. I, fins i tot, la psicologia, també es va independitzar de la filosofia als inicis del segle XX. Amb tot, la filosofia també s'ha reconvertit. Ja no aspira a abastar tot el saber, però sí a ser l'auditora, la imspectora, la que critica i avalua les altres ciències o àmbits del saber. Així, a partir del segle XX sorgeixen la filosofia de la ciència, la filosofia del dret, la filosofia de la història, la filosofia del llenguatge.

7. És l’ésser humà el centre de l’univers ? Esmenta els diversos criteris que hem comentat a classe. Alguns filòsofs creients, com Teilhard de Chardin, consideren que si no es considera la Terra el centre de l'Univers, sí que podem considerar l'ésser humà la meta o fi de l'evolució, en estar l'ésser humà dotat de raó. L'ésser humà seria l'objectiu assolit per l'evolució guiada per Déu, com allò més complez químicament i fruit d'un llarg procés evolutiu volgut pel Creador.
D'altres pensadors, no deterministes, consideren que l'existència humana en la Terra i en l'univers no obeeix a cap intencionalitat divina ni cap intel·ligència còsmica, sinó que ha estat fruit de l'atzar.

8. És l’ésser humà un ésser sociable ? Esmenta els diversos criteris... (ídem). Segons les diferents èpoques de la nostra cultura han hagut diverses versions de l'assumpte. Així, a l'època antiga, a la Grècia clàssica, el savi Aristòtil pensava que l'ésser humà és per damunt de tot un ésser racional, és a dir, que pensa i que té llenguatge per comunicar-se amb els altres, i així viure en comunitat per tal d'obtenir béns materials i comoditats que li fan la vida millor i més plaentera. Més tard, al segle XVII, Thomas Hobbes, ens diu que l'ésser humà, a diferència d'Aristòtil,  no és instintivament sociable, sinó que és agressiu i possessiu per naturalesa. I si es torna sociable és per por a una guerra de tots contra tots on ell surti perdent. Per tant, Hobbes afirma que si l'ésser humà és sociable no és pas per naturalesa sinó per càlcul, per accident, per tal de no perdre la vida. A canvi de la llibertat accepta viure sota unes normes i un poder, per tal d'evitar una mort violenta quan no hi ha una autoritat forta que ens atemoreixi a tots. Al segle XX, aquesta visió sobre la sociabilitat de l'ésser humà ha canviat: Actualment els pensadors més importants són més partidaris de veure en l'ésser humà les dues cares: és capaç de ser molt tendre i molt cruel alhora; com si fos capaç del millor i del pitjor: de ser molt pacífic i molt violent. Perquè així la història humana ho ha demostrat.
 

9. És l’ésser humà un ésser racional ‘ (Esmenta els diversos criteris... (ïdem). Els antics creien que l'ésser humà és distingeix de la resta d'espècies per la seva capacitat de pensar, de calcular. Fins i tot a elaborar un sentit del deure on el pensament dominés els instints agressius i egoistes a favor d'un bé col·lectiu o d'ideals de generositat i altruistes (la raó estava per damunt dels instints naturals). Actualment, però, aquesta posició també ha canviat. Avui l'ésser humà s'entén entre els pensadors i filòsofs com un ésser que no només pensa sinó que també té sentiments; que pot ser racional però també molt irracional i autodestructiu. Per tant, l'ésser humà posseeix aquestes dues característiques, dues cares de la mateixa moneda: molt calculador-racional, i alhora irracional i salvatge (dement).

10. Definicions:
- l’anàlisi - l’experimentació científica - l’observació científica - hipòtesi científica
- llei científica - teoria científica

Anàlisi: L’anàlisi és el mètode que va del tot a les parts components, cercant en aquestes els elements més simples, que considera com allò essencial. Allò simple és el concepte que regeix tota la tasca de l’analista.

Experimentació científica: L’experimentació és aquell procediment en el qual l’investigador/a recrea artificialment un fenomen o, almenys controla una de les variables que intervenen en l’origen o desenvolupament del fenomen. En l’observació l’investigador/a és un espectador/a, un espectador/a actiu que enregistra i mesura, però un espectador/a; en l’experimentació l’investigador/a és un element actiu, a vegades integrant del fenomen mateix (Heisenberg).

En aquelles ciències relacionades amb l’ésser humà (medecina, biologia, psicologia, etc.) l’observació i, sobretot, l’experimentació estan sotmeses a l’imperi de les normes morals.


Observació científica: Observació és el procediment metòdic en que l’investigador/a segueix el desenvolupament d’un fenomen natural, sense intervenir en llur origen o desenvolupament per raons d’impossibilitat física o per raons morals.

En l’observació l’investigador/a pot comptar amb els seus propis sentits o auxiliar-se amb procediments tècnics. Per exemple, en l’astronomia un eclipsi sols pot ser observat amb l’auxili de telescopis. Experimentalment i en el laboratori pot recrear-se les condicions ambientals d’un eclipsi, amb objectes, llums, etc., però no es pot provocar un eclipsi “real”.


Hipòtesi científica: És una afirmació sobre l’existència d’una d’aquestes regularitats o sobre les causes de la mateixa. A vegades aquestes regularitats són patents i es troben fàcilment. Sovint, per contra, estan més amagades a l’inspecció superficial i el seu descobriment és difícil.


Llei científica: Quan una hipòtesi és suficientment general i important i ha sortit victoriosa d’un o varis processos de comprovació va sent gradualment considerada com una llei científica.


Teoria científica: Moltes lleis sovint estan emparentades, és a dir, tenen relació entre elles. Llavors, per no seguir mantenint informacions disperses, construïm sobre el material de les lleis una teoria que intenta explicar les coses d’una perspectiva més amplia. Les lleis les descobrim, però les teories les construïm. Són com uns grans models imaginaris, per això funcionem com a hipòtesis a gran escala.
 

11. Digues quin és el mètode científic per excel•lència i anomena’n les diverses etapes.

És el mètode hipotètico-deductiu.

Primer pas: Formulació d’hipòtesis
Segon pas: (deductiu). Enunciats conseqüents de la formulació d’una hipòtesi
Tercer pas: Contrastació empírica dels enunciats

Si l’experiència comprova que les conseqüències deduïdes de la hipòtesi es compleixen efectivament, la hipòtesi quedarà reforçada. Per contra, si les conseqüències no es compleixen realment, la hipòtesi haurà de ser abandonada i substituïda per una altra de la que se’n deduiran novament conseqüències a comprovar.
 

12. Assenyala les diferències que existeixen entre els arguments inductius i els arguments deductius. Després, redacta un argument de cada classe. La inducció és aquell tipus de raonament que permet d’obtenir una afirmació general o universal partint de premisses particulars. La deducció significa un descens de l’universal al particular. La inducció significa un ascens del particular a l’universal.La deducció és més segura, però la inducció compensa la manca d’exactitud amb la possibilitat d’ampliar i enriquir el coneixement humà

Exemple d'argument inductiu:
- Cada dimecres la meva mare fa verdura per dinar. Avui és dimecres. Per tant, avui a casa dinarem verdura de segon plat.

Exemple d'argument deductiu.
La Maria només surt amb nois que siguin graffiteros amb pantalons "cagats"
L'Edu no vesteix amb pantalons cagats i odia els graffitis
Per tant, la Maria no sortirà amb l'Edu.

13. Fes el mapa conceptual del següent text: (Tria un dels dos). Vegeu solucionari


“Un senyal és un fet físic relacionat amb un altre fet físic per un lligam natural o convencional: un llampec anuncia tempesta, una campana anuncia el menjar, un crit anuncia perill. L’animal percep el senyal i és capaç de reaccionar-hi adequadament (...). L’home també, com a animal, reacciona als senyals. Però utilitza, a més, el símbol que és instituït (creat, inventat, establert) per l’home. El sentit del símbol s’ha d’aprendre, s’ha d’interpretar el seu significat i no només percebre’l (...), ja que els símbols no tenen una relació natural amb el que simbolitzen. L’home inventa i comprèn símbols; l’animal no.”

E. Benveniste, “Problemes de lingüística general” (1971)

TÈCNICA: Capacitat per a modificar l’entorn en benefici propi, que es concreta en la possessió de maneres de procedir eficaces i en la possibilitat d’idear, construir i utilitzar instruments que auxiliïn l’acció. (O bé, d’una manera més senzilla, podem dir que és la capacitat per a modificar l’entorn mitjançant eines, estratègies i organització adequades).

TECNOLOGIA: És un conjunt de procediments i recursos de gran complexitat que caracteritzen la tècnica des del segle XVIII. L’aliança o fusió entre ciència i tècnica, és a dir la investigació científica ajuda a que millorin els instruments i, al seu torn, els instruments fan avançar molt el saber científic ja que progressa més la investigació.

10. Explica què significa que el treball ha passat de ser un càstig a ser un bé escàs.
Durant l’Època antiga, el sistema esclavista provocava el menyspreu del treball manual. En l’Edat mitjana es veia el treball com una condemna i una obligació penosa que Déu imposava als més pobres sobretot. En l’E. Contemporània el treball ha esdevingut un bé escàs del qual en depenen uns ingressos per a una mida més o menys còmoda (salut, habitatge, educació, consum, etc..). És per això que ara es considera un dret l’accés al treball.

11. Compara la racionalitat crítica amb la instrumental.
La raó instrumental és el criteri utilitarista per produir beneficis a curt termini. (per exemple, construir més carreteres per fer més ràpida la circulació de mercaderies i persones), però sense tenir en compte les conseqüències nocives o perverses a llarg termini per a les generacions a venir o per a la naturalesa que han d’heretar. La racionalitat crítica és doncs, aquella visió que té en compte no tan sols els mitjans més eficaços, sinó també els fins més adequats, més humans.

12.Quins aspectes del film “Daens” estan relacionats amb el tema d’aquesta lliçó: (Treball, tècnica i tecnologia)? Raona la resposta. Exemples:
El treball maquinista i alienant: Ja no controlem les màquines, sinó que són les màquines les que marquen el nostre ritme de treball.
El treball com un dret per alimentar la família.
La contaminació ambiental dels barris pobres i el deteriorament de les condicions laborals.
Millor tecnologia fa que es produeixi més i més fàcilment.
Racionalitat crítica i instrumental: ¿Val la pena des del punt de vista de benefici humà produir més i més barat si han d’empitjorar les condicions de vida dels treballadors i treballadores, d’adults i de nens que la produeixen?

13. Explica què són els factors condicionants i els factors determinants de la conducta humana.
Factors determinants. Equivalen a les causes de l’acció. El comportament humà es considera inevitable de factors que l’ésser humà no controla.
Factors condicionants. Equivalen als motius de l’acció. El comportament humà està influït per aquests factors externs, però no se’n considera el resultat.

14. Exposa les nocions bàsiques de l’existencialisme ateu de Jean Paul Sartre.
Moviment o corrent filosòfica i literària que considera que allò que caracteritza sobretot l’ésser humà és la llibertat. Això significa que si l’ésser humà és per damunt de tot lliure, cal rebutjar qualsevol altra creença sobre l’existència de Déu o d’altres nocions que guiïn o que coartin la nostra llibertat. La vida des d’aquest punt de vista, no té sentit, és un absurd, perquè el sentit o el timó de la vida sempre el portem nosaltres. Així, doncs, som absolutament responsables de les nostres accions, fins i tot en les situacions més adverses. Per tant, no podem adduir excuses per no assumir la nostra responsabilitat. Tot plegat fa que la llibertat sigui considerada com una càrrega feixuga i que ens provoqui angoixa. I també, intentar desfer-nos-en i voler trobar excuses per tal de no carregar amb el pes de les conseqüències de les nostres accions. Això és el que l’existencialisme anomena mala fe. Segons l’existencialisme cal intentar seguir el camí de l’autenticitat i assumir plenament la nostra llibertat: considerar-nos lliures al mateix temps que considerem lliures als altres, com a tresors singulars, valuosos i insubstituïbles. Aquesta consciència ens durà al respecte vers a nosaltres mateixos i als altres.