Enllaços

TREBALL D’INVESTIGACIÓ



Ha succeït un fenomen estrany, desconegut. Cal investigar del que es tracta. Tenim, però, algunes pistes: noms, dates i conceptes. S’ha de fer una composició dels fets, una reconstrucció, amb aquests pocs elements.

La informació la podreu trobar en enciclopèdies generals, de la ciència o del pensament. Aneu a totes les biblioteques que pugueu.

Cal treballar en grup i un portaveu del mateix exposarà a la classe les conclusions a les que s’han arribat.


Pistes:

Karl Von Linné (1707-1778)
James Hutton (1776-1797)
William Smith (1769-1839)
George Cuvier (1789-1832)
Charles Lyell (1797-1875)
Erasmus Darwin
Jean Baptiste Monet (Lamarck)
Herbert Spencer (1820-1903)
Charles Darwin (1809-1882)
Thomas Malthus (1766-1834)
Gregor Mendel (1822-1884)
Alfred R. Wallace (1823-1913)
Ernst Haeckel (1834-1919)
Georges L. Leclercq de Buffon (1707-88)

Geologia
Biologia
Genètica
Darwinisme
Variació
Canvi

Pistes suplementàries o “arqueològiques”

Anaxímenes (550-480 aC)
Empèdocles (s. V aC)


Resposta de J.S., del 1CD, curs 2005-06
La teoria de l'evolució

Partint del fixisme
Tot i que el vell Anaximandre de Milet (segle V a.C) havia ja intuït la idea d'evolució dels éssers vius, el pensament occidental ha defensat, fins a passat mig segle XIX, una concepció fixista de la vida. Segons el fixisme, tant la naturalesa com les espècies vives són una realitat definitiva i acabada: els éssers vius són formes inalterables, sent avui tal com van ser dissenyades des del seu començament. Òbviament, el fixisme anava apariat al creacionisme. Fins i tot el gran botànic suec, Carl von Linné (1707-1778), autor de la cèlebre classificació o ordenació de tots els éssers vius en gèneres i espècies, atenent semblances i proximitats entre formes de vida, mai va escriure sobre la possibilitat d'un origen comú de les espècies semblants. Les espècies havien estat creades d'una manera separada i independent.

La paleontologia i l'anatomia comparada, ciències nascudes al començament del segle XIX, van proporcionar dades que qüestionaven la concepció fixista. Tant els fòssils d'animals mai vistos, més estranys i increïbles com més antics eren els estrats geològics, com les semblances i correlacions entre els diferents organismes, incloses les formes extingides, feien que els científics del moment es trobessin en una situació inquietant i conflictiva. George Cuvier (1769-1832), el fixista fundador de l'anatomia comparada, va intentar solucionar el conflicte suggerint que la Terra havia sofert freqüents cataclismes o catàstrofes, com el diluvi universal de la Bíblia, que van provocar l'extinció de totes les espècies i que, posteriorment, noves formes havien estat creades.

Però les mateixes dades de la paleontologia i de l'anatomia comparada van ser interpretats de manera diferent per Jean Baptiste de Lamarck (1744-1829). Va ser ell qui va proposar la primera teoria coherent de l'evolució o, millor dita, de la transformació dels éssers vius. Però la falta de proves d'un transformisme segons el qual l'allargament del coll de les girafes era un caràcter adquirit que s'explicava pels persistents esforços adaptatius, va facilitar que la teoria de les catàstrofes de Cuvier, agressiu adversari de Lamarck, acabés imposant-se. Així, cap al 1840, el debat sobre fixisme i evolucionisme estava resolt: semblava que el fixisme havia guanyat la batalla.

La teoria de l'evolució de Darwin

Un dels llibres que el jove Charles Darwin (1809-1882) havia escollit de companyia en el seu viatge era “Principis de Geologia”, l'autor del que era el seu amic Charles Lyell (1797-1875). Lyell explicava els canvis del passat en la superfície de la terra per l'acció gradual de les mateixes causes observables que en el present actuen, és a dir, defensava que el funcionament geològic no havia canviat i que anava amb extrema lentitud. Darwin va assumir aquest plantejament de Lyell: els canvis biològics en el passat s'expliquen per les mateixes causes que actuen en el present.

És conegut que, independentment de Darwin, el naturalista anglès Alfred Wallace (1823/1913), després de viatjar per la Amazònia i altres llocs, va arribar a les mateixes conclusions en els mateixos anys. L'elevada qualitat personal d’ambdós naturalistes va evitar polèmiques sobre qui va ser el primer a establir les idees claus de la teoria de l'evolució. Va ser el mateix Wallace qui va començar a utilitzar l'expressió darwinisme per a designar aquest comú conjunt d'idees.


La teoria evolutiva o darwinisme es concreta en els següents punts o postulats:
1 . Les formes de vida no són estàtiques sinó que evolucionen; les espècies canvien contínuament, unes s'originen i uns altres s'extingeixen.
2 . El procés de l'evolució és gradual, lent i continu, sense salts discontinus o canvis sobtats.
3 . Els organismes semblants es troben emparentats i descendeixen d'un avantpassat comú. Tots els organismes vivents poden remuntar-se a un origen únic de la vida.
4 . La selecció natural és la clau, en dues fases, que explica tot el sistema.
Charles Darwin, en el seu llibre de 1871 titulat L'origen de l'home i sobre la selecció en relació amb el sexe, aplica directament al homo sapiens les anteriors idees evolucionistes. Òbviament, les teories evolucionistes van desencadenar polèmiques i violents crítiques; per a molta gent constituïa un insult intolerable a la raça humana. Amb el darwinisme, l'ésser humà ja no era un ésser especial i diferenciat, sinó, com la resta dels éssers vius, resultat d'un mateix procés vital.

El naixement d'una nova ciència, la genètica, va donar motiu a una reactivació del fixisme. Les lleis de Gregor Mendel, redescobertes al començament del segle XX, semblaven un cop fatal al evolucionisme. Lleis de Mendel i cromosomes semblaven obeir més a un principi de constància i regularitat que a un principi de canvi.



Resposta corresponent als alumnes 1BD (B.C., D.M., H.R. i A.T.) set. 2004


Si, realment en el s.XVIII i principis del s.XIX succeeix en el món científic un fenomen que revoluciona tot el pensament filosòfic sobre l’origen de l’home.
Fins el moment s’explicava l’origen de l’home segons la tradició bíblica amb la teoria creacionista que era l’interpretació literal del Gènesi que explica la creació de totes les espècies vives i la creació de l’home per Deu, a imatge i semblança seva.
Tots aquests personatges tenen en comú que han contribuït, tots des de la seva branca científica a perfeccionar els coneixements que tenim sobre l’evolució.
L’evolució està marcada per dues teories generals, (Lamarckisme) formulada per Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de Monet i (Darwinisme) formulada per Charles Darwin.
Les dues estan basades en un mecanisme evolutiu diferent.
A més d’aquestes teories, se n’han formulat moltes d’altres.
Moltes d’aquestes, anomenades vitalistes, admeten una “força vital” com a motor de l’evolució.
Aquestes teories parteixen d’un punt de vista mes filosòfic que científic.
Curiosament després de molts segles ja hi havia precursors de la teoria evolucionista, a l’època clàssica. Hom troba concepcions evolutives ja en alguns filòsofs grecs com per exemple Anaxímens i Empèdocles. El primer que cercava un principi originari de totes les coses que expliques la seva unitat i creia que aquest era l’aire mentre que per Empèdocles aquests principis eren la terra, el foc, l’aigua i l’aire.

..................................................................................................

Contribueixen en aquesta nova concepció del món diversos científics de diferents àmbits:

Karl Von Linné (1707-1778)
Naturalista suec, considerat el precursor de la botànica moderna. Linné va ser un gran sistematic, ideà la nomenclatura binària amb el què posà ordre en el caos taxonòmic imperant fins llavors. Va classificar les plantes basant-se en els caràcters sexuals, i intentà d’establir una sistemàtica natural dels éssers vivents.
• GEÒLEGS

James Hutton (Edimburg 1726 – 1797)
Geòleg i naturalista escocès. Defensà la teoria del plutonisme, la qual assegurava que les roques eren el producte solidificat del magma interior de la Terra. L'any 1785 publicà Theory of the Earth, on introduí el concepte que dècades després Charles Lyell anomenà uniformitarisme, que consisteix en què la història de la Terra pot ser interpretada a partir dels processos bàsics observats tots els dies pels geòlegs moderns.
William Smith (1769-1839
Geòleg anglès. Establí el criteri paleontològic per a la determinació de l’edat de les roques, fet per el qual és considerat el pare de la paleontologia estratigràfica.
Charles Lyell (Kinnordy 1797 - Londres 1875)
Geòleg escocès. Segons les seves teories (actualisme, teoria de les causes actuals), contràries al catastrofisme, les causes operants actualment són idèntiques a les d'abans, és a dir, suficients per a una explicació científica de la història geològica de la Terra.

• BIÒLEGS
Georges Léopold Chrétien Frédéric Dagobert Cuvier (Montbéliard 1769 - París 1832)
Naturalista francès, baró de Cuvier. Cuvier és considerat el pare de l'anatomia comparada i de la paleontologia. La seva teoria principal és la llei de la correlació dels òrgans, basada en el fet que alguns caràcters van necessàriament lligats, mentre que uns altres s'exclouen per definició. Cuvier creia en la invariabilitat de les espècies i en la generació espontània. Desenvolupà la teoria de les catàstrofes per explicar l'exterminació dels animals, la qual retardà molt l'acceptació de la teoria de l'evolució.
Erasmus Darwin (Elton 1731 - Derby 1802)
Biòleg anglès, avi de Charles Darwin i de Francis Galton. En el llibre Zoonomia (1794-96) s'anticipà, en les teories sobre l'origen dels éssers vius, a Lamarck i Charles Darwin, i a Pavlov en les relatives a la intel•ligència i a l'emoció.
Jean Baptiste Monet / Lamarck (1744-1829)
Lamarck es el nom amb el qual és conegut Jean-Baptiste-Pierre Antonie de Monet, naturalisat francès.

Les idees fonamentals que desenvolupà són dues:

1.El paper dels òrgans durant el desenvolupament individual (atès que la necessitat crea l’òrgan) i la fixació dels canvis aconseguits. Segons Lamarck, la natura ha produit per generació espontània els éssers vius més simples, i tots els altres s’han format succesivament a partir d’ells, fins arribà als d’organització més complexa.

2.Herencia dels caracters adquirits. Segons aquesta llei, tot allò que la natura a fet adquirir o perdre als individus per la influencia de les circumstàncies en què resten exposats de fa temps i per la influència de l’ús predominant o de la manca d’ús constant d’un òrgan o d’una part d’ell, has conserva a traves de la generació en els nous individus, sempre que els canvis adquirits siguin comuns a ambdós sexes.
Charles Robert Darwin (Shrewsbury 1809 - Downe, Kent 1882)
Naturalista anglès. El 1831 viatjà com a naturalista cartogràfic a l'Amèrica del Sud i a les Índies Orientals. La volta al món durà cinc anys i canvià profundament el pensament de Darwin. Les observacions sobre la distribució geogràfica dels fòssils de l'est de l'Amèrica del Sud i la fauna de les illes Galápagos, principalment, el convenceren que els éssers de la natura no podien ésser explicats per creació separada, sinó que llur origen demanava una teoria evolucionista.

Podem sintetitzar la teoria evolucionista de Darwin en tres tesis fonamentals:
- Les espècies s’esdevenen per transformacions continuades. Totes les espècies, tant botàniques com zoològiques provenen d’unes altres d’anteriors per mitjà de canvis graduals.
- La selecció natural és el principi explicatiu de l’evolució. D’aquesta manera, d’entre els molts canvis que espontàniament es produeixen en les espècies només perduren i es transmeten els que resulten més eficaços en la lluita per la vida. Els individus més ben dotats, els que millor s’ajusten al medi, sobreviuen i transmeten hereditàriament llurs característiques.
- L’ésser humà descendeix d’antics primats. Igual que la resta d’animals, precedeix per evolució d’espècies anteriors ja extingides.

Gregor Johann Mendel (1822-1884)
Naturalista i monjo agustí austríac, Al jardí del monestir dugué a terme durant vuit anys experiments sobre l’herència de les plantes, i arribà a la conclusió que hi havia factors que es transmetien sense barrejar-se.
L’Èxit de Mendel es basà en tres aspectes:
1. Va saber escollir el material experimental adequat;
2. Es fixà en caràcters discontinus, de fàcil observació, encreuant plantes que diferien en un sol caràcter,
3. Emprà el mètode estadístic per comparar els resultats.
Lleis de Mendel:
1. Llei de la uniformitat de la primera generació filial
2. Llei de la segregació dels caràcters a la segona generació filial. Per arribar a aquesta formulació, Mendel emprà diverses varietats del pèsol, i basà els seus experiments en quatre aspectes que son, encara ara, tinguts en compte en experiments d’aquest tipus:
a) Estudià la trnsmissió de caràcters aïllats;
b) Comptà el nombre de descendents a cada tipus per tan de tenir una base quantitativa de l’herència;
c) Creà races pures
d) Controlà l’origen dels gàmetes de la planta estudiada

Alfred Russel Wallace (Usk 1823 - Broadstone 1913)
Naturalista anglès, decidí d'explorar terres llunyanes, i des d'una illa de Malàisia, l'any 1858, envià a Londres una breu memòria en què casualment exposava les mateixes idees sobre l'evolució de les espècies per selecció natural que Darwin elaborava, ja iniciada la redacció de la seva obra mestra. Aquesta memòria, donà lloc més endavant a una obra més extensa, Contributions to the Theory of Natural Selection (1870), que serví per a reforçar els punts de vista darwinians.

Ernest Haeckel (Potsdam 1834- Jena 1919)
Biòleg alemany. Defensor de Darwin, féu una interpretació monista de l’univers i explicà fenòmens naturals per les lleis de l’evolució. Fou un dels primers a indicar que l’ontogènesi reprodueix la filogènesi.

Georges L.Leclercq de Bufón (Montbard, Borgonya 1707- París 1788)
Nom amb què és conegut el naturalista francès Georges-Louis Leclerc.
La formació humanística i els coneixements en ciències exactes que posseïa l’ajudaren no solament a descriure, sinó també a interpretar els fenòmens naturals i a sintetitzar els coneixements adquirits.
Influït per Leibniz i pel seu principi de continuïtat i per Newton, considerà la natura, orgànica o inorgànica, com un tot ben lligat.
No concebé, però, la transformació biològica com una progressió de l’organisme simple vers el més complex, sinó com una degeneració dels complexos, i per això, bé que transformista, hom no el pot pas considerar evolucionista.
Coherent amb els seus principis, s’oposà enèrgicament a la classificació biològica del seu coetani Linné. Força agosarat en les seves teories, cometé errades tan greus com defensar la generació espontània de grans organismes o menysprear els invertebrats, i tingué encerts tan notables com negar solucions de continuïtat entre els regnes animal i vegetal, o proposar un origen del món diferent al descrit al Gènesi.

• FILÒSOF
Herbert Spencer (Derby 1820 - Brighton 1903)
Filòsof anglès. Creador del positivisme evolucionista.
La idea central del seu sistema: es cert que només els fenòmens —objecte de les ciències positives— són cognostibles, però la filosofía els veu com la manifestació dinàmica de la realitat radical —"l'Absolut", "l'Incognoscible"—, la qual es regeix per la fonamental "llei de l'evolució", entesa com el "pas de l'homogeni a l'heterogeni" i constatable, segons ell, tant en el terreny astronòmic com en el biològic. Exponent del liberalisme, creu que en el futur el comportament humà serà espontàniament bo, just i feliç. I no considera incompatibles la ciència, la filosofia i la religió.


• SOCIÒLEG
Malthus, Thomas Robert (1766-1834)
Economista i demògraf britànic, Malthus enuncià la llei de la població en tres proposicions:
a) Els mitjans de subsistència limiten necessàriament la població.
b) La població creix quan augmenten els mitjans de subsistència, llevat que ho impedeixin alguns obstacles poderosos i evidents.
c) Aquests obstacles (que mantenen la població al mateix nivell que els mitjans de subsistència) es resolen en: contenció moral, vici i misèria.
Dues classes de frens poden evitar l’excés de població:
a) Positius (els que augmenten el coeficient de moralitat: guerres, fams, etc.).
b) Preventius (els que disminueixen el coeficient de natalitat: vici i contenció moral).


BIBLIOGRAFÍA

FILOSOFIA. Ed.Edebé Baxillerat
http://www.grec.net/cgibin/HECENTRA.pgm?USUARI=EDU&SESSIO=0003109794 (En linea 21/09/04)
GRAN ENCICLOPEDIA CATALANA
ENCICLOPEDIA SALVAT
DICCIONARIO DE LA EVOLUCIÓN. La humanidad a búsqueda de sus origienes. Autor, Richard Milner. Prólogo de Stephen Jay Gould. Editorial BIBLIOGRAF / VOX