Els textos que podeu llegir a continuació són
només algunes de les poesies dels trobadors catalans. Hi ha una
petita mostra de cada trobador -un poema o dos-, excepte en el cas de
Guillem de Berguedà , de qui aquí només es troba
un sirventès, però s'ha inclòs suficient material
en una altra pàgina per poder
tenir una visió força àmplia de la seva producció;
també Cerverí de Girona, el trobador de qui es conserven
més poesies, té una representació més extensa.
En determinats casos podeu llegir algun comentari per tal de fer més
entenedora la composició; cal, però, tenir present que
aquest recull no intenta en cap moment ser una edició crítica
de la poesia trobadoresca, sinó tan sols facilitar el coneixement
d'aquesta literatura als lectors actuals. És amb aquesta intenció
que al costat del text original veureu la traducció el més
fidel possible -i per això mateix molt poc "poètica"
i potser no sempre del tot encertada- al català. La distància
en el temps, a més, pot suposar una pèrdua d'aquells petits
detalls de llengua, d'intenció, de circumstàncies... que
suposarien uns textos plenament comprensibles o que permetessin la complicitat
del lector; esperem que tot i així es pugui arribar a gaudir
d'uns poemes que parlen de les mateixes situacions i passions que encara
ara dominen la nostra vida: els sentiments bàsics - amor, odi,
enveja... - han canviat poc al llarg dels segles. |
A continuació teniu l'única poesia que es conserva d'aquest trobador. Es coneix amb el nom d'"Ensenhamen" a causa del contingut i temàticament es pot dividir en dues parts: en la primera (24 versos) Guillem de Cabrera retrau al joglar Cabra que no faci bé algunes activitats pròpies del seu ofici; en la segona, molt més llarga, li retrau que no conegui i transmeti determinada literatura, de manera que en aquesta part, el poema es converteix en un llistat -sense ordre cronològic- de la literatura que es coneixia a l'època, des de la més antiga, els clàssics grecs i llatins, a la més moderna, els trobadors contemporanis. La darrera estrofa retreu més carències professionals del joglar i l'acomiada. Com podeu veure, en el poema falten algunes estrofes i és difícil de poder seguir sense l'ajuda de notes; en aquest aspecte es pot consultar les obres de Ferran Gadea o de Milà i Fontanals que s'esmenten a la bibliografia; l'obra de Milà conté, a més, el poema sencer. |
La cançó que hi ha a continuació descriu la total submissió del trobador a la seva dama. Com a curiositat es pot observar que en la darrera estrofa diu que no ha volgut allargar més la composició perquè vol que la recordin bé Jaufré III del Rosselló i els seus companys, la qual cosa ens pot indicar que no només els joglars cantaven les cançons dels trobadors, sinó que es tenia la intenció que els propis cortesans les recordessin i també hi donessin publicitat. |
I S'ieu sabi'aver guiardo de chanso, si la faria, ades la comensaria cunhdeta de motz e de so; que perdut n'ai mant belh chantar per qu'eras m'en pren espavens, e si n'ai estat alques lens no m'en deu hom ochaizonar. II III IV V |
I Si jo sabés aconseguir guardó per cançó, si la fes, immediatament la començaria alegreta de mots i de so; que he perdut molts bells cantars per la qual cosa m'agafa por, i si he estat una mica lent ningú no m'ha d'acusar. II III IV V |
En aquesta cançó, Ponç de la Guàrdia, a punt d'emprendre una expedició de resultats dubtosos cap a Tolosa, s'adreça a la seva dama per recordar-li com l'estima i com la recorda, i com tot allò que podien ser petits malentesos ja no tenen cap importància. Es tracta, doncs, d'un breu testament amorós. |
Aquest sirventès contra Pere de Berga i altres poemes de Guillem de Berguedà els trobareu comentats a la pàgina sobre aquest trobador. |
I Trop ai estat sotz coa de mouton que non chantiei de ma dompna Ma Sogra, de la gensor que anc noiris en terra bocha e front et huoils clars e rizens ................................................................. E, fe qu·us dei, midonz, lo pros de Berga, et acuoil gen e coindej'et alberga. II III IV V VI |
I He estat massa sota cua de moltó sense cantar de madona ma Sogra, de la més gentil que mai nodrí en terra boca i front i ulls clars i riallers ....................................................... I, per la fe que us dec, mon senyor, la noble de Berga, i acull gentilment i complau i alberga. II III IV V VI |
En primer lloc podeu llegir una razó, traduïda al català i que fa referència a Raimon de Miraval, que ens permet entendre i situar perfectament el sirventès d'Huguet de Mataplana que hi ha després.
I [Raimon de Miraval] s'enamorà d'una dama jove i gentil d'Albigès, que s'anomenava ma senyora Aimengarda de Castras. Era bella i cortès i amable, i instruïda i parlava bé. Molt la va estimar i l'honorà i la lloà cantant i cantant, i la posà en gran mèrit entre la bona gent. I durant molt de temps li va demanar que li donés plaer en dret d'amor, i ella li va dir que no li donaria plaer a títol d'amant; però que si ell volia deixar la seva muller, ella el prendria per marit. Quan Ramon de Miraval oí que ella el volia prendre per marit, es va posar molt alegre, i se'n vingué al seu castell. I va pensar amb quina excusa podria apartar la seva muller de si, la qual s'anomenava ma senyora Caudairenga, pel pare que es deia Caudeira. Era bella i amable, i sabia trobar bé cobles i danses i en Guillem Paremon estava enamorat d'ella, que era un cavaller gentil i bo i bell. En Raimon de Miraval trobà aquesta excusa davant sa muller; que no convenien dos trobadors en una casa. I li va dir que cridés els seus pares, i que se n'anés a casa seva. I quan ella va veure la intenció del seu marit, va cridar Guillem Paremon. I ell vingué i Raimon de Miraval la hi va posar a les màns; i ell se l'endugué i la prengué per muller. I la dama de la qual en Raimon estava enamorat, ma senyora Aimengarda, prengué per marit un gentil baró d'aquelles comarques, que es deia Olivier de Saissac. Per la qual cosa Miraval tingué gran dolor i gran tristor, a causa de la dama que havia perdut i per l'esposa. Aquestes noves foren oïdes per totes aquelles comarques, lluny i prop; i en tingué coneixement un valent baró de Catalunya, que s'anomenava Huguet de Mataplana, que era molt destre i bon trobador, i molt amic de Miraval. I sobre allò va fer aquest sirventès que diu: D'un sirventes m'es pres talens .
El sirventès que podeu llegir ara respon, doncs, al que havia escrit Ramon de Miraval, i critica l'amic pels fets descrits i especialment pel comportament poc cortès d'impedir la seva esposa que desenvolupés la seva tasca de trobairitz com ho podria fer qualsevol trobador, és a dir, qualsevol home.
I D'un sirventes m'es pres talens, qe razos m'o mostra e m'o di, e qand faitz er, tendra.l cami a Miraval tot dreich correns, a.N Raimon, don ai pesanssa, car fetz tant gran malestanssa contra dompnei, don totz tems s'es vanatz; e s'anc tenc dreig viatge de drut cortes, ar camja son coratge. II III IV V VI |
I D'un sirventès m'ha vingut ganes, que la raó m'ho assenyala i m'ho dicta, i quan fet estigui, emprendrà camí a Miraval corrent directament, a Raimon, pel qual sento pena, perquè va fer tan mala acció contra la galanteria, de la qual sempre s'ha vanat; i si abans seguí recte camí d'amant cortès, ara canvia la seva intenció. II III IV V VI |
I ara una tençó que presenta l'oposició entre riquesa i pobresa, entre convenció i llibertat, encara que els matisos fan que les oposicions no siguin tan clares. |
Com que des dels enllaços proposats en la biografia del trobador podeu llegir alguns fragments de les seves composicions més llargues, ara us proposem de llegir l´única composició breu que tothom està d'acord que pertany al trobador (fixeu-vos en el magnífic primer vers). Es tracta d'una poesia de temàtica amorosa que se sol considerar una dansa, encara que té un estrofisme que no és el normal en aquest tipus de composicions. La tradució ofereix certes dificultats, de manera que s'ha triat una de les opcions que ofereix Hugh Field, tot i que potser no és la més encertada.
I Plazens plasers, tant vos amb e.us desizir, que res no.m pot plazer ses vos, ni,m platz. II III |
I Plaents plaers, tant us amo i us desitjo, que res no em pot plaure sense vós, ni em plau. II III |
Una cançó en la qual el trobador, com és freqüent en aquest gènere, es troba totalment sotmès a la dama, que sovint no respon a allò que espera d'ella. En aquest cas, a més, Ponç d'Ortafà mostra la seva discreció: no explica a ningú qui és la dama que té el seu cor presoner. |
I Si ai perdut mon saber qu'a penas sai on m'estau, ni sai d'on ven ni on vau, ni que·m fau le jorn ni·l ser; e soi d'aital captinensa que no velh ni posc dormir, ni·m plai viure ni morir, ni mal ni be no m'agensa. II III IV V VI VII |
I Tant he perdut el meu saber que a penes sé on sóc, ni sé d'on vinc ni on vaig, ni que em faig el dia i la nit; i sóc de tal manera que no vetllo ni puc dormir, ni em plau viure ni morir, ni el mal ni el bé no m'agraden. II III IV V VI VII |
En aquest cas ens trobem un enamorat en el primer estadi del seu desig amorós. És tracta d'un fenhedor (enamorat tímid) que no s'atreveix a confessar directament l'amor a la dama que estima per por que ella no li correspongui; tot i pensar que hi poden haver altres dames que li concederien el seu amor, el trobador manifesta que només pensa en ella, malgrat les poques esperances que té de ser correspost. |
I Un dolz deszirs amoros s'es e mon fin cor assis, dompna, qe·m ven devers vos, a cui sui del tot aclis, q'en pensan vei noich e dia lo vostre cors car e gen e·l bel dolz esgard plazen e vostr'avinen coindia. II III IV |
I Un dolç desig amorós ha pres possessió de mon cor lleial, senyora, que em ve de vós, a qui estic del tot obligat, que en pensament veig nit i dia el vostre cos estimat i gentl i el bell dolç esguard plaent i vostra amable condició. II III IV |
I Del joi d'amor agradiu chauzets, a lei de cortes, Pouzet, qu'ieu m'en algr'o.m pes, o.m nesfortz o.m n'omeliu, perque mos fins cors consira d'una pros dona valen c'az un don'ad autre pren. Diguatz ves qual plus se vira? II III IV V VI VII VIII |
I Del goig agradable de l'amor escolliu, amb plena cortesia, Pouzet, encara que això m'alegri o em pesi, m'esforci o m'humiliï, perquè el meu cor lleial reflexiona sobre una noble dama valenta que a un dóna i a l'altre pren. Digueu vers quin s'inclina més? II III IV V VI VII VIII |
Els dos sirventesos següents formen part d'un conjunt de cinc composicions escrites amb motiu de les lluites del rei d'Aragó amb el rei de França (més detalls en les biografies corresponents).
PERE EL GRAN (a Pere Salvatge)
I II III |
PERE EL GRAN
I II III |
PERE SALVATGE (reposta)
I |
PERE SALVATGE
I |
Cerverí de Girona és el trobador del qual es conserven més composicions i un dels més innovadors. En primer lloc podeu llegir una "viadeyra", que és una composició que es cantava en els viatges per tal d'alleugerir la monotonia i la duresa del camí. Es tracta d'una poesia de procedència popular com podeu veure fàcilment per la mètrica i pel contingut. Aquesta és l'única viadeyra que es conserva. |
VIADEYRA No'l prenatz lo fals marit, Jana delgada! I II III IV V VI |
VIADEYRA
No el prengueu el fals marit, I II III IV V VI |
I Entre Lerida e Belvis, pres d'un riu, entre dos jardis, vi ab una pastorela un pastor vestit de terlis, e jagren entre flors de lis, baysan sotz l'erba novela. E anc pastora pus bela, plus cuynda ne pus ysnela, no crey que fos, ne no m'es vis c'a mos oyls tan plazen ne vis en França ne en Castela. II III IV V VI VII VIII |
I Entre Lleida i Bellvís, prop d'un riu, entre dos jardins, vaig veure, amb una pastoreta, un pastor vestit de terliç; i jeien entre flors de lliri, besant-se sota l'herba fresca; i mai pastora més bella, més graciosa i més eixerida, no crec que existís; ni crec haver-ne vist que als meus ulls fos tan agradable ni a França ni a Castella. II III IV V VI VII VIII |
I Axi con cel c'anan erra la via que deu tener, can va ab nit escura, e te cami nal e brau, qui l'atura, e non sab loc, ne cami, on se sia, sufren mal temps ab regart de morir, soy eu, tan no pusc fer ço que desir: que vis fenir la nit, coençan l'alba. II III IV V VI VII VIII |
I Així com aquell que caminant erra el camí que ha de seguir, quan va de nit obscura, i té camí dolent i difícil, que l'atura, i no sap el lloc, ni el camí, on és, sofrint mal temps en perill de morir, estic jo, tan impotent de fer el que desitjo: que veiés acabar la nit, començar l'alba. II III IV V VI VII VIII |
Lo vers del saig e del joglar
I II III IV V VI VII VIII |
El vers del botxí i del joglar
I II III IV V VI VII VIII |
Com en el cas de la "viadeyra", de la qual només es conserva la de Cerverí de Girona, ara podeu llegir una composició que es denomina "espingadura" i que també és única i, a més, té igualment les característiques pròpies de la poesia popular. El primer que observareu és que es tracta d'una composició que porta un títol concret, cosa que no era habitual entre el trobadors ni en la poesia medieval en general, en què normalment es designava el poema amb el primer vers; també observareu que en el títol i al llarg del poema apareix el verb espingar que potser us resultarà estrany i que no hem traduït perquè existeix en el català actual amb el sentit de "sonar un instrument agut com la gralla..." Quant al contingut, fixeu-vos que d'una manera alegre, desenfadada i reiterativa -molt pròpia de la poesia popular- es parla de la preferència de les dames per l'amant en detriment del marit, que estarà sota la pluja o tancat a l'armari. Finalment, en la segona tornada, el trobador concreta aquells de qui depèn amorosament i políticament: la dama a la qual va dedicar algunes cançons i que s'amaga sota el "senhal" de "Sobrepretz" (Excés de mèrit), el vescomte de Cardona, i l'infant Pere, fill de Jaume I. |
Espingadura d'en Cerverí
A la plug'e al ven iran I II III IV |
Espingadura d'en Cerverí
A la pluja i al vent aniran I II III IV |
En els llargues hores del palau, Cerverí de Girona buscava d'entretenir els cortesans amb composicions que s'aparten força del que hem llegit fins ara i anaven més enllà de l'ortodoxia trobadoresca quan, com en el primer text, quan fent gala del seu enginy, presentava a l'infant una estrofa escrita en diverses llengües i el desafiva a escriure'n una de semblant que obtindria com a premi un "esparver de setembre". Sabríeu concretar les llengües? En un altra ocasió amagava un desig i un convenciment sota un joc lingüístic que els oïdors havien de descobrir. Aquí teniu les dues mostres: |
I Nunca querria eu achar |
I Mai no voldria jo trobar Un esparver donaria a l'Infant |
Sou capaços de reproduir el missatge de Cerverí o haureu de recórrer a Màrius Serra? Aquestes són les primeres paraules d'aquest text que es refereix a les croades i al seu rei: Cinc reys valens volria... |
Cifliminch reflemeys vaflemelflemens voflomolriflimiaflama laflamay
oflomon Deflemeus preflemes maflamal. Eflemel noflomostreflemes foflomos caflamaps caflamar maflamays vaflamal. |
Una brevíssima alba religiosa que no és segur que correspongui a Berenguer d'Anoia: podria ser un fragment que el trobador va recollir per il·lustrar un aspecte del seu Mirall de trobar. Sigui com sigui, fixeu-vos en la seva condensació expressiva i en com encara avui podria servir com a reflexió religiosa. |
Gaita, be gardatz que no us sia amblatz lo castell que tan beyl vos a Deus comanatz, car s[i] es noveyl non es aycell qui mantz n'a enganatz. No us fisetz en l'enemich qui per plazer vos destrich, ans fayts gens queix vostra gaita. |
Guaita, vigileu bé que no us sigui robat el castell que és tan bell que Déu us ha encomanat, perquè si bé no és nou no és aquell que a molts ha enganyat. No us refieu de l'enemic que per plaer us turmenta, ans feu gentilment cadascú la vostra guaita. |
Voleu llegir el pròleg del Mirall de trobar, que conté un acròstic biogràfic sobre el trobador?
L'autor de Regles de trobar va escriure aquesta cançó on mostra el seu coneixament dels altres trobadors, de manera que acaba cada estrofa amb un vers que no és seu sinó d'un altre autor (llegiu la biografia per veure els detalls). Aquest procediment va ser imitat posteriorment per Petrarca. |
I Be m'a lonc temps menat a guiza d'aura ma bon'amors, quo fainaus sobre vens; mas lo perill m'asuava e·m daura lo bos espersqu'ay en vos fermamens, en cuy amar es ferms totz mos talents, qu'aissi m'an pes de vos, qu'es blond'e saura, les grans beutatz e·ls fis ensenhamens. II III IV V VI VII |
I Bé m'ha menat llarg temps a l'estil de l'aura el meu bon amor, com fa la nau amb el vent; però el perill em suavitza i dissimula la bona esperança que tinc en vós fermament, a qui estimar es ferma tota la meva intenció, que així m'han empès a vós, que sou rossa i com l'or, les grans belleses i els bons ensenyaments. II III IV V VI VII |
En aquest llarg Salut d'amor, destaca la descripció d'insomni amorós, la descripció de la bellesa de la dama i el compromís del trobador d'abandonar qualsevol empresa amorosa quan la dama demani la seva presència. |
A vos, que ieu am deszamatz on es joys, jovens e solatz, gent aculhirs e bel parlars, de part N'Amanieu de Sescas salutz e amors, com en sela c'am mai que dona ni donzela ni nulh'autra res qu'el mon sia. Fas vos saber, doss'amia, c'om m'a fag entenden que vos cuiataz que yeu siamoros de tal qu'ieu no vuelh ni.n ai cura; ans soy per vos en tal rancura que.l sen e.l saber e.l auzir e.l vezer mi faitz trassalhir; e dir vos ai en cal semblan: dona, mantas vetz vau pessan de vos, que.m sono unas gens, a cuy soy amicx conoissens, qu'ieu no.ls enten ni.n ai solatz, pessieus, cossiros e marritz, car del mal d'amor soy feritz tan greu que ja no.m gueriray. E si del vostre bel cors ay longamen estat de vezer, be.us podetz esmar e saber que be mi falh bona razos, per so car no truep ochaizos ni bels genh co y pogues anar; mai s'ie.us podia afolquar una vetz si com autra fi, can vos comtey sus el cami de lay on veniam lo prec, ja may enuey mi mal ni pec non penria, al mieu albir. E la nueg, cant ieu cug dormir e.m soy colguatz per repauzar, non puesc, ans m'ave a levar per forsa d'amor en sezens, parlan ab mi mateis, c'us vens mi ve que.m fa parlar de vos: "-Ai! Chaitieu, desaventuros, et en la cal ora fuy natz! qu'ieu soi nueg e jorn turmentatz, e no truep fi ni paus ni garanda, si m'art e.m destrenh e m'abranda amors e.m te en dessiplina. Ai! car se fos midons devina d'aitan que saupes tot mon cor, ieu cossi l'am ni en cal for que, per Dieu, si mon cor sabia, s'era la peiier qu'el mon sia, si.l penria de mi nerces. E pus enaisi soy conques, iray li mon cor devirar? -Non ges -Com? qui te.n fai estar? -Ieu t'o dirai: Si.m respondia mal ni greu en so que.l diria, denan liey tombaria mortz. -E doncx cujatz esser estotz, si ja nulh temps no li.n ditz re? May te valria, per ma fe, qu'en breu te fes la mortz estendre". Aissi.m fa parlar e contendre amors, e.m destrench e.m trebalha per vos, dona, si Dieus mi valha; car vos vey a tote sobreira de sen, de parlar, de manieira, de bel captenh, de cortezia, dona, qu'erguelh ni vilania no fes, ni disses nulh otratge, ans, qui.l fa, vos es be salvatge; qu'en tam com lo segles aonda non a pus pura ni pus monda de totz mals aibs ni mielhs essenhada, ni de tanbela captenensa; qu.ls faitz e.ls ditz son de plazensa de vos, plazen don.agradiva. E non cre que nulh hom que viva, vis anc dona de tan bel gran, qu'enaisi es fafach'a guaran vostra faissos e bel'e conja: Vos non es corta ni trop lonja, ni grossa ni sobredelgada; e no pareys ges mal talhada rauba, can vos avetz vestida, que tuit li sartor de Lerida e de Paris e de Colonha, si tuit y metio lor ponha, re no.y pori'esmendar. E quieus ve denan si anr, no paretz jes clopa ni mancha; que bruna ni saura ni blanca non cre gen s'an ni gen s'estia. E no.s muda ni no.s cambia vostra colors; ans es pura fina mil tans que de flor aiglentina, cant es un pauc entremesclada blacha, vermelh'e colorada; so pot dir totz homs que vos veya: las mas e la gola.us blanqueya plus que no fa neus de montanha. E dic vos que re no.l guavanha boca, mentos, nas, huelhs ni silha ni frons, car Dieu, per meravelha par que, us a de sas mas formada. Als cabelhs par c'aiatz daurada la testa, tan sol bel e bloy; per que totz homs deu vieur'ab joy que lialmen en vos s'atenda; e quieus es fals, redorta.l penda, ni quieus vol amar per ufana ni quieus trais ni quieus engana. Mas ieu tem fort, dona chausida, qu'ieu soy traitz e vos traida, si voletz creire lauzengiers, fals devinadors messongiers, que jes de dona que vos valha, no.s tanh c'ap lor guaralha, ni ab pegua gen ufanieira que fort an volontat leugieira per dire trastot lor talan, ses que ja vertat no.us diran, ni de re no.us tenran selada; per qu'ie us prec que de lor ergada vos tulhatz a vostre poder c'ap lor nom pot hom conquerer pretz ni honor, no gazanh traire. E car yeu vos soy fia amaire lials e ses tota falsura, poc vos, e car avetz mesura, sen e saber e conoissensa, que l'amor qu'ie us port ses falhensa, conoguatz, cant yeu vos veiray, si que conogua qu'ieu non ay jes mon temps ni l'amor perduda, dona, que fort me.n es tenguda, per so car mi podetz donar, sieus play, o venir'o engatjar, plus que si m'aviatz comprat en la fieira o en mercat, pros dona plazen essenhada, que volta ni gienh ni virada no.us y sey far ni avol ganda com sel que porta la garlanda, que mostra cascun say e lay. Plazen dona ab pretz veray, la jenser res c'om el mon veya, que sobre totas senhoreya, humils, corteza, de bon ayre, on totz bos mestiers a repaire, entendendetz en vostre coraje mas letras, pus autre messatje no.us puesc enviar pus cubert; qu'ieu vos autrey e.us dic per sert c'aisi com vos ai dig denan e.us dic, soy al vostre coman per complir tratot voler. E si nulh temps, mati ni se, fauc ni dic contra vos falhida, aja nom et aital auzida que tachor en si'apelatz. E per so que mielhs m'en crezatz, don vos letras pendens rimadas: com qu'ieu fos, en totas contradas, m'en poguessetz far apelar, e qu'ieu m'en agues a tornar de batalh'a dos cavayers armatz, o a dos escudiers, Los cals que may a vos plairia. Estas letras foro lo dia donadas de Sant Bertolmieu, l'an de la encarnation Dieu. MCCLXXVIII |
A vós, a qui estimo sense ser
estimat on es goig, joventut i solaç, acolliment gentil i bell parlar, de part de n'Amanieu de Sescars salut i amor, com aquella que estimo més que a dama ni donzella ni a cap altra cosa que al món sigui. Us faig saber, dolça amiga, que m'han fet entendre que vos penseu que jo esticenamorat d'una que no vull ni m'interessa; sinó que per vós estic en tal tristesa que el seny i el saber i el sentir i la vista em feu trasbalsar i us diré de quina manera: senyora, moltes vegades vaig pensant en vós, la qual cosa em pregunten unes gents dels quals sóc amic i conegut, a qui no escolto ni els dono conversa, sinó que vaig neguitós, distret, pensatiu i trist, perquè del mal d'amor estic ferit tan greument que ja no em curaré. I s del vostre bell cos he llargament estat privat de veure, bé podreu calcular i saber que em falta una bona raó perquè no trobo pretext ni excusa vàlida que em pugui fer anar; però si us pogués acompanyar una vegada com vaig fer-ho una altra, quan us vaig contar pel camí per on veníem el meu prec, ja mai més enuig ni mal ni dany no prendria, en la meva opinió. I a la nit, quan jo intento dormir, i m'he allitat per reposar, no puc, ans m'abeleix d'aixecar-m i seure per la força de l'amor, parlant amb mi mateix, perquè un impuls em ve que em fa parlar de vós: -"Ai!, dissortat, desventurat, en mala hora vaig néixer! perquè jo sóc nit i dia turmentat, i no trobo fi ni repòs ni mesura, d'aquesta manera m'enardeix i m'aclapara l'amor i em té torturat. Ai! car si fos ma dama divina de manera que conegués tot el meu cor, sabria com l'estimo i amb quina força que per Déu, si mon cor conegués, encara que fos la pitjor que al món sigui, prendria de mi mercè. I ja que així sóc conquerit, li exposaré el meu cor? -De cap manera -Com? Qui t'ho impideix? -Jo t'ho diré: Si em respongués malament i esquerpament al que li digués, davant d'ella cauria mort. -I doncs, penseu quedar-vos alleugerit, si mai li dieu res? Més et valdria, per la meva fe, que aviat te fes caure la mort". Així em fa parlar i discutir l'amor, i m'angoixa i em turmenta per vós, senyora, Déu em valgui; car a vós us veig superior a totes en seny, en parlar, en elegància, en bell capteniment, en cortesia, senyora, que d'orgull ni vilania ni d'ultratge ,no heu fet, ni dit, sinó que qui tal cosa fa, us sembla salvatge; que tant com el món s'estén no n'hi ha de més pura ni més neta de tots els mals hàbits ni més educada, ni de tan bell capteniment; perquè els fets i els dits de plaer són en vós, amable i agradable senyora. I no crec que cap home vivent, hagi vist mai dona de tan bella figura, que així és fet a la perfecció el vostre semblant, bell i graciós: vós no sou ni baixa ni massa alta, ni grossa ni massa prima; i no sembla gens mal tallada la roba, quan l'heu vestida, que tots els sastres de Lleida i de París i de Colònia, encara que hi posessin tot l'esforç, res no hi podrien esmenar. I a qui us veu davant seu caminar, no li sembleu ni coixa ni manca; que morena ni rossa ni blanca no crec que camini tan gentilment ni tan gentil s'estigui. I no es muda ni canvia el vostre color; ans es més fi mil vegades que la flor de l'englantina, quan està un poc barrejada de blanc, vermell i acolorida; això pot dir tothom que us vegi: les mans i el coll us blanquegen més que la neu de la muntanya. I us dic que gens no ho desmenteixen boca, mentó, nas, ulls i celles i front, perquè Déu, meravellosament sembla que us ha format amb les seves mans. Per cabells sembla que tingueu daurada la testa, tan bells i rossos són; per això tothom ha de viure joiós si lleialment de vós està enamorat; i qui us és fals, pengi d'una corda, com qui us vol estimar per presumpció o qui us és traïdor i qui us enganya. Però jo molt temo, dama escollida, que sóc traït i vós traïda, si voleu creure es maldients falsos endevinadors mentiders, car no convé que la dama que val el que vós, tingui contacte amb ells, ni amb gent presumptuosa que tenen voluntat molt lleugera a dir tot el que opinen, sense que la veritat us diguin, ni de res us guardaran un secret; per això jo us prego que d'ells fugiu tant com pugueu perquè no es pot conquerir ni mèrit ni honor, ni guany treure. I ja que jo us sóc un fidel enamorat lleial i sense cap falsedat, us prego, perquè teniu mesura, seny i saber i coneixement, que l'amor que jo us porto sense falta, reconegueu, quan jo us vegi, per tal que conegui que jo no he perdut el meu temps ni l'amor, senyora, que tan fortament us sento que a mi em podeu donar, si us plau, o vendre o deixar, més que si m'haguéssiu comprat en la fira o en el mercat, noble dama, agradable i assenyada, que volta ni gir ni virada no us ser fer ni recórrer a vil subterfugi com aquell que porta la garlanda, que mostra a cadascú aquí i allí. Amable senyora amb mèrit veritable, la més gentil que en el món es veu, que sobre totes senyoreja, humil, cortesa, de bon llinatge, en què totes bones qualitats tenen acollida, escolteu en el vostre cor les meves lletres, ja que altre missatge no us puc enviar més amagat; que us asseguro i us dic per cert que així com us he dit abans jo us dic, sóc, sóc al vostre servei per complir tota la vostra voluntat. E si mai, matí o tarda, faig o dic contra vós alguna cosa indeguda, tingui nom i tal sigui la fama que traïdor sigui anomenat. I per tal que millor em cregueu, us dono les lletres pendents rimades: de manera que on jo sigui, en qualsevol contrada, em poguéssiu fer cridar, i jo me n'hagués d'enfrontar en batalla a dos cavallers armats, o a dos escuders, Els que més us plagués. Aquestes lletres van ser donades el dia de sant Bertomeu, de l'any de l'encarnació de Déu MCCLXXVIII |
I Ges per guerra no.m chal aver consir ne non es dreiz de meus amis mi plagna, c'a mon secors vei mos parens venir, e de m'onor chascus se forza e.s lagna perche.l meu nom major cors pel mon aia; e, se neguns par che de mi estraia, no l'en blasmi, ch'eu men tal faitz apert ch'onor e prez mos lignages non pert. II III |
I No em cal neguitejar per guerra i no és just que dels meus amics em queixi, perquè en mon socors veig venir els meus parents i del meu honor cadascun d'ells s'esforça i es capfica perquè el me nom més curs pel món tingui; i si sembla que algú de mi se separa, no el blasmo, perquè jo porto obertament aquest fet per tal que honor i mèrit mon llinatge no perdi. II III |
La composició del rei Frederic trobà resposta en aquesta altra -potser en més?- de Ponç Hug de Mataplana, que li demana paciència i li dóna ànims, tot desitjant que continuï sent el monarca de Sicília. |
I A l'onrat rei Frederic terz vai dir q'a noble cors no.s taing poder sofragna per re q'om te, e pusc li ben plevir che dels parenz ch'aten devas Espagna secors ogan non creia ch'a lui vaia, mas a l'estiu fasa conte che l'aia, e dels amics, e tegna l'ioll ubert, che l'acoilla pales e descubert. II III |
I A l'honrat rei Frederic terç vaig a dir que a un noble cor no li escau manca de poder en res del que té, i li puc assegurar que dels parents que espera d'Espanya socors, aquest any no crec que li arribi, sinó que a l'estiu faci compte de tenir-lo, i també dels amics, i que tingui els ulls oberts, per acollir-los de manera palesa i descoberta. II III |
Enllaços a pàgines sobre els trobadors.