PARLEM-NE


“¿ Per què van néixer a Grècia i no en un altre lloc les matemàtiques, ...        
 ... La resposta cabia en una frase:ALS GRECS ELS ENCANTA CONVERSAR“

                                                                 Denis Guedj, El teorema del lloro 

 
 

Us heu parat mai a pensar en els múltiples valors i usos de l’estona de conversa ? Teniu clar que la conversa ens permet disposar d’una manera ben natural d’un centre regulador de la vida de la classe que permetrà a qualsevol dels membres del grup de participar i contribuir lliurement i còmode ? Us heu fixat que disposar d’un espai on discutir els projectes comuns, on decidir les iniciatives a seguir, és el pilar fonamental d’una relació de grup ? Us adoneu que és una oportunitat única de saber per on van els nens i nenes ? 

Del fronton individual al tennis múltiple

Totes hem començat els 3 anys amb rotllanes on la conversa no va més enllà del mestra-que-pregunta/nena-que-respon/mestra-que-fa-comentari i torna a tirar. Són monòlegs de molt curta duració, molt durs de moderar i que requereixen d’una certa gràcia en el rol d’animadores.

Però d’aquest teva-meva individual i limitat, anem passant gradualment al tennis múltiple, un esport on tothom té ganes de tocar la pilota, on les jugades es van fent més i més llargues i complexes, on intentem que una mateixa pilota es mantingui un cert temps en el camp, rebotant les idees, opinions i comentaris d’uns i altres abans no es perdi per la banda i en posem una altra en joc, un esport amb puntes d’esverament descontrolades però enriquidores, i tornades a l’ordre i la calma.

És el pas evolutiu d’un estadi egocèntric, on no interessa l’interlocutor, ni escoltar ni ser escoltat, on el llenguatge només serveix per manifestar impulsos o necessitats, a un estadi amb un llenguatge progressivament socialitzat i comunicatiu, que serveix per dialogar i intercanviar idees.

I com aconseguir que evolucioni ?

Una conversa cada dia ( com a mínim )

Sense excusa. La conversa ha de tenir un temps i un espai diari per tal que qualsevol iniciativa trobi el moment per sortir. No se’ns acut deixar l’escriure, o els nombres,  per exemple, per quan algú tingui alguna proposta concreta, sinó que ho fem com a hàbit, insistint, diàriament. Molt més important és doncs, guardar sempre una estona per comunicar-nos, per intercanviar opinions, o senzillament per ensenyar allò que he portat de casa. Avui que es parla tant de competències bàsiques, no oblidem que les primeres són  parlar i escoltar.   

Un per 25 o 25 per tots

La conversa reguladora de la vida de la classe no es pot delegar ni partir. Ens afecta a tots els components de la classe, entre ells, nosaltres, les mestres tutores, amb qui comparteixen la major part del seu temps escolar i que seguim de prop els seu progressos i hem de trobar la manera de conduir aquestes converses de multituds per entremig dels obstacles.

Donar peu a 25 intervencions parlades, amb poc domini i fluïdesa de llenguatge, de claredat limitada i sovint difícils d’entendre es pot convertir en un malson. Una conversa no és ordenada, ni toca parlar a ningú, sinó que parla qui vol ( que no ha de ser qui més crida ), malgrat podem intentar compensar els extrems, i quan perd l’interès s’acaba, perquè comunicar no ha de ser un avorriment sinó un procés enriquidor.

Un minut per cadascú és una eternitat, 
però 25 minuts per tots  es pot fer molt curt.

 En canvi, les discussions específiques sobre activitats, les resoldrem molt més àgilment i sense pèrdues en grups menys nombrosos. Podem aprofitar la mestra de reforç per a partir la classe i crearem una tertúlia més controlable, més participativa i que fomentarà més la iniciativa. Al final, només hem de compartir amb l’altre mig grup les descobertes, idees, invents...

 

Però, fem ciència parlant ?

La conversa, iniciativa que intuïtivament ja hem captat com a necessària dins la classe per a poder tirar endavant un ensenyament centrat en els nens i nenes, ve recolzada per les teories de l’aprenentatge, que donen al llenguatge un paper molt important com a mediador que afavoreix la construcció del coneixement.

Explicar què fem ens fa evolucionar del fer cap al pensar. Verbalitzar les actuacions, fent èmfasi en l’anticipació prèvia, l’explicitació de la marxa del procés i les conclusions finals,  és anar més enllà de la simple manipulació i observació, i ens porta  a donar un sentit científic a les descobertes.  

Entre la comunitat científica actual, la comunicació és reconeguda com una habilitat que es troba en la base de tots els continguts de ciències, necessària per representar les pròpies idees, per comparar-les amb les dels altres, per interpretar els fenòmens, per investigar, per dissenyar...

I si parlant fem ciència, fent ciència ens trobarem amb oportunitats molt riques per què els nens i nenes expressin, parlant, dibuixant, o bellugant-se, el que pensen fer, el que han fer, com s’ho imaginen, com ho han trobat...  

Representació de la força
de l'atracció entre dos imants

Són converses per a  resoldre els reptes i problemes “científics”, converses on compartim elements d’anàlisi, trobem camins, provem solucions, modifiquem o rebutgem  idees ..., converses on entre tots, avancem.

                                                Montserrat Pedreira
                                                parvulista

Comentaris

M'agrada el text. Va sortir al País, llàstima que no tinc la data, però va ser octubre o novembre d'aquest any, un article d'en Jorge Wagensberg sobre la conversa i l'experimentació que va en aquesta línia i és una joia. 

 Sílvia Majoral, 17/11/00

 

Hi vols afegir el TEU comentari ?

Escriu directament al formulari o envia un missatge 

  
 
            

   

                                                                                              Tornar