PARLEM-NE |
“¿
Per què van néixer a Grècia i no en un altre lloc les matemàtiques, ...
Denis
Guedj, El teorema del lloro |
Us heu parat mai a pensar en els múltiples valors i
usos de l’estona de conversa ? Teniu clar que la conversa ens permet disposar
d’una manera ben natural d’un centre regulador de la vida de la classe que
permetrà a qualsevol dels membres del grup de participar i contribuir
lliurement i còmode ? Us heu fixat que disposar d’un espai on discutir els
projectes comuns, on decidir les iniciatives a seguir, és el pilar fonamental
d’una relació de grup ? Us adoneu que és una oportunitat única de saber per
on van els nens i nenes ?
Totes hem començat els 3 anys amb rotllanes on la
conversa no va més enllà del
mestra-que-pregunta/nena-que-respon/mestra-que-fa-comentari i torna a tirar. Són
monòlegs de molt curta duració, molt durs de moderar i que requereixen d’una
certa gràcia en el rol d’animadores.
Però d’aquest teva-meva individual i limitat, anem passant gradualment al tennis múltiple, un esport on tothom té ganes de tocar la pilota, on les jugades es van fent més i més llargues i complexes, on intentem que una mateixa pilota es mantingui un cert temps en el camp, rebotant les idees, opinions i comentaris d’uns i altres abans no es perdi per la banda i en posem una altra en joc, un esport amb puntes d’esverament descontrolades però enriquidores, i tornades a l’ordre i la calma.
És el pas evolutiu d’un estadi egocèntric, on no interessa l’interlocutor, ni escoltar ni ser escoltat, on el llenguatge només serveix per manifestar impulsos o necessitats, a un estadi amb un llenguatge progressivament socialitzat i comunicatiu, que serveix per dialogar i intercanviar idees.
I com aconseguir que evolucioni ?
Sense
excusa.
La conversa ha de tenir un temps i un espai diari per tal que qualsevol
iniciativa trobi el moment per sortir. No se’ns acut deixar l’escriure, o
els nombres, per exemple, per quan
algú tingui alguna proposta concreta, sinó que ho fem com a hàbit, insistint,
diàriament. Molt més important és doncs, guardar sempre una estona per
comunicar-nos, per intercanviar opinions, o senzillament per ensenyar allò que
he portat de casa. Avui que es parla tant de competències bàsiques, no oblidem
que les primeres són parlar i
escoltar.
Un
per 25 o 25 per tots
La conversa reguladora de la vida de la classe no
es pot delegar ni partir. Ens afecta a tots
els components de la classe, entre ells, nosaltres, les mestres tutores, amb qui
comparteixen la major part del seu temps escolar i que seguim de prop els seu
progressos i hem de trobar la manera de conduir aquestes converses de multituds
per entremig dels obstacles.
Donar peu a 25 intervencions parlades, amb poc domini i fluïdesa de llenguatge, de claredat limitada i sovint difícils d’entendre es pot convertir en un malson. Una conversa no és ordenada, ni toca parlar a ningú, sinó que parla qui vol ( que no ha de ser qui més crida ), malgrat podem intentar compensar els extrems, i quan perd l’interès s’acaba, perquè comunicar no ha de ser un avorriment sinó un procés enriquidor.
Un
minut per cadascú és una eternitat,
però 25 minuts per tots
es pot fer molt curt.
En canvi, les discussions específiques sobre
activitats, les resoldrem molt més àgilment i sense pèrdues en grups menys
nombrosos. Podem aprofitar la mestra de reforç per a partir la classe i crearem
una tertúlia més controlable, més participativa i que fomentarà més la
iniciativa. Al final, només hem de compartir amb l’altre mig grup les
descobertes, idees, invents...
La conversa, iniciativa que intuïtivament ja hem
captat com a necessària dins la classe per a poder tirar endavant un
ensenyament centrat en els nens i nenes, ve recolzada per les teories de
l’aprenentatge, que donen al llenguatge un paper molt important com a mediador
que afavoreix la construcció del coneixement.
Explicar què fem ens fa evolucionar del fer
cap al pensar. Verbalitzar les actuacions, fent èmfasi en
l’anticipació prèvia, l’explicitació de la marxa del procés i les
conclusions finals, és anar més
enllà de la simple manipulació i observació, i ens porta
a donar un sentit científic a les descobertes.
Entre la comunitat científica actual, la comunicació
és reconeguda com una habilitat que es troba en la base de tots els continguts
de ciències, necessària per representar les pròpies idees, per comparar-les
amb les dels altres, per interpretar els fenòmens, per investigar, per
dissenyar... I si parlant fem ciència, fent ciència ens trobarem
amb oportunitats molt riques per què els nens i nenes expressin, parlant,
dibuixant, o bellugant-se, el que pensen fer, el que han fer, com s’ho
imaginen, com ho han trobat... |
|
Representació
de la força de l'atracció entre dos imants |
Són converses per a
resoldre els reptes i problemes “científics”, converses on compartim
elements d’anàlisi, trobem camins, provem solucions, modifiquem o rebutgem
idees ..., converses on entre tots, avancem.
Montserrat Pedreira
parvulista
Comentaris
M'agrada el text. Va sortir al País, llàstima que no tinc la data, però va ser octubre o novembre d'aquest any, un article d'en Jorge Wagensberg sobre la conversa i l'experimentació que va en aquesta línia i és una joia. Sílvia Majoral, 17/11/00 |
Hi
vols afegir el TEU
comentari ? |
Escriu directament al formulari o envia un missatge