| Cons
lluminosos |
El científic britànic Stephen W.
Hawking ha dedicat bona part del seu treball a l'estudi dels forats
negres.
En el seu llibre "Història del Temps" explica com,
en un estel que es col·lapsa per la
seva pròpia gravetat, els cons lluminosos
que emet comencen a corbar-se en la superfície de l'estel.
En fer-se petit, el camp gravitatori augmenta i els cons de llum s'inclinen
cada cop més, fins que ja no poden escapar. La llum s'apaga
i es torna negre.
|
|
|
 Són
cossos amb un camp gravitatori extraordinàriament gran.
No es pot escapar cap radiació electromagnètica ni lluminosa,
per això són negres. |
 |
Estan envoltats d'una "frontera"
esfèrica que permet que la llum entri però no surti.
Poden ser de dues maneres: cossos d'alta densitat i poca massa concentrada
en un espai molt petit, o cossos de densitat baixa però massa
molt gran, com passa en els centres de les galàxies.
Si la massa d'un estel és més de dues vegades la del
Sol, arriba un moment en el seu cicle en què ni tan sols els
neutrons poden suportar la gravetat. L'estel es col·lapsa i
es converteix en un forat negre. |
Si un component d'un estel
dobre (binari) esdevé forat negre, comença a prendre
material del seu company. Quan el remolí s'acosta al forat,
es mou tan de pressa que emet molts raigs X. Així, tot i que
no es pot veure, es pot detectar pels seus efectes sobre la matèria
propera
Un forat negre no és etern. Encara que no s'escapi cap radiació,
sembla que poden fer-ho algunes partícules atòmiques
i sub-atòmiques.
Algú que observés la formació d'un forat negre
des de l'exterior, veuria un estel cada cop més petit i roig
fins que, finalment, desapareixeria. La seva influència gravitatòria,
però, seguiria intacta.
 |
 |
Com en el Big Bang, en un forat negre
es dóna una singularitat, és a dir, les lleis
físiques i la capacitat de predicció fallen. En conseqüència,
cap observador extern pot veure què passa a dins.
Les equacions que intenten explicar una singularitat han de
tenir en compte l'espai i el temps. Les singularitats es situaran
sempre en el passat de l'observador (com el Big Bang) o en el seu
futur (com els colapses gravitatoris). Aquesta hipòtesi es
coneix amb el nom de "censura còsmica". |
|
