Elogi del silenci

Parlar avui del silenci és més necessari que mai, perquè és un bé escàs, enmig de sorolls continus i aclaparadors.

“El silenci ens ha de ser antídot contra la dispersió i la distracció, i aliat de la quietud i de l’assossec.”

Potser el silenci ens ajudaria a lluitar contra l’egocentrisme, l’amor propi o el jo preponderant,

Antoni GELONCH, advocat, escriptor i divulgador artístic

Fins i tot el silenci té història. De fet, si fem cas d’alguns llibres d’història, no hi ha res que tingui més passat que el silenci. Abans que res existís o que el no-res existís, només hi havia silenci. Del silenci vindria tota la resta, fins a arribar a la paraula, on també hi viu. El silenci té història, tal com ens ha recordat Alain Corbin en el seu magistral llibre “Historia del silencio”. Un llibre amb pàgines on hi ha silencis que potser mai més no tornarem a escoltar.

Durant molt de temps, el silenci fou un estat, una forma de sentir, una altra manera de viure la realitat. Per als antics fou virtut, signe de serenitat i assossegament, i tret propi dels savis. Per als cristians, segons indicà Santa Teresa d’Àvila, era la manera en què Déu parlava i el fidel escoltava les veritats mudes amb l’oïda de l’ànima. Per als romàntics del XIX, silenci i amor anaven junts, perquè el silenci besava i tocava més que les carícies. I en la contemporaneïtat, el silenci esdevingué una forma d’evasió, un mode de supervivència, una via per intentar escapar de la pròpia modernitat.

Parlar avui del silenci és més necessari que mai, perquè és un bé escàs, enmig de sorolls continus i aclaparadors. No és que abans no hi hagués soroll, perquè sempre hi ha hagut bullangues i aldarulls als carrers, als tallers, a les botigues, a les fàbriques o als mercats. I des de la revolució industrial el soroll de les màquines és part del nostre paisatge sonor habitual. El problema és que el silenci ara ha desaparegut o s’ha tornat molt difícil d’aconseguir.

Tot sembla estar ple de soroll. A la política hi ha molt soroll (massa), la informació és bàsicament soroll, la publicitat amb què se’ns vol idiotitzar és més soroll, al lleure hi ha majoritàriament soroll, el turisme de masses aporta encara més soroll, les nostres ciutats són febrilment sorolloses, a la nostra vida hi acostuma a haver sorolls col·laterals que creiem que ens fan companyia, i sembla que no podem passar sense fils musicals o auriculars… Tan escàs és el silenci que fins i tot hi ha ofertes per experimentar-lo: spas relaxants, vagons de tren insonoritzats, aparells silenciosos, barris tranquils, retirs en silenci, etc. Sembla que per obtenir silenci fora del medi urbà calgui pagar.

Però el silenci, que sembla estar en vies d’extinció en la nostra vida diària, cal promoure’l i preservar-lo. Cal ensenyar a estar en silenci, perquè no n’hem après o ho hem oblidat. Tot i que, massa sovint, sembla que no hi volem estar, perquè ens acovardeix, perquè ens obliga a meditar sobre el jo i sobre el nosaltres. Ens fa por, perquè hem decidit associar el silenci a la solitud, i mira que són realitats ben diferents. El silenci és voluntari i volgut, i a vegades la solitud és forçada i no volguda. De fet, ens agrada massa ser vistos i escoltats, tant en el món analògic com en el virtual. I atès que tothom està més o menys igual, creiem que el factor per diferenciar-nos consisteix a cridar més. Parlem i teclegem molt, però escoltem poc i estem sovint distrets. Escoltem poc els altres, però també a nosaltres mateixos, tot i que devorats pel narcisisme i l’hedonisme parlem constantment del nostre jo, encara que l’escoltem poques vegades amb atenció i assossegadament. Potser si ho féssim més regularment i a fons, no ens vantaríem tant. O potser ens estimaríem d’una forma més sana, més adulta, més honesta i menys superficial, i crec que ens aniria bé. Potser el silenci ens ajudaria a lluitar contra l’egocentrisme, l’amor propi o el jo preponderant, digueu-li com vulgueu.

També hi ha una confusió volguda entre estar en silenci i callar, però en aquest sentit allò que cal és saber quan i com dir les coses, i dir-les només quan valgui la pena trencar el silenci. Guardar silenci significa obrir els sentits, i així poder comprovar que moltes coses al nostre voltant parlen o tenen quelcom a dir. De fet, el món ens revela els seus secrets amb sordina, vet aquí la seva màgia i el seu misteri. Cal que en parlem més, del silenci, i que el practiquem més sovint. Des dels temps antics als nostres dies, d’exercitar-lo se n’han beneficiat filòsofs i músics, metges i pintors, monjos i poetes, i tots aquells que han volgut sentir-se lliures apartant-se dels sorolls ambients, dels sorolls deguts a pulsions humanes o maquinals incontrolades.

El silenci ens ha de ser antídot contra la dispersió i la distracció, i aliat de la quietud i de l’assossec, de l’escolta atenta i de la concentració. Pocs cops ens penedirem d’haver guardat silenci, però alguns més d’haver fet el contrari. Cerquem el silenci, dins nostre i al nostre voltant, i en l’espai públic, exigim-lo. El dret al silenci hauria de ser protegit.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/elogi-silenci-antoni-gelonch_1274406_102.html

Elogi de la paciència

Lluís Juanós, monjo de Montserrat

Parlar de paciència avui dia, sona fins i tot estrany. No està de moda. És una d’aquelles paraules que està lluny del nostre capteniment diari i ha esdevingut un autèntic desafiament. El nostre dia a dia està immers en l’anomenada cultura de la immediatesa i, per tant, la impaciència domina les nostres vides i sembla haver-se convertit en una autèntica epidèmia, provocant que qualsevol espera, fins i tot la més mínima, posa dels nervis al més pacient. Les situacions són inacabables: esperar l’ascensor, esperar el tren a Rodalies, esperar “dos minuts” en un semàfor, esperar el torn a la peixateria o a la consulta del metge, esperar el fill adolescent que ha sortit de festa a la nit o quedar amb algú que no acaba d’arribar mai, es converteix en una eterna espera, fins al punt d’exasperar-nos.  

Esperar esdevé gairebé heroic quan només té valor allò̀ ràpid, allò̀ immediat, exigint les coses aquí́ i ara, i sense adonar-nos-en, ens sentim atrapats per un activisme compulsiu lamentant-nos de “no tenir mai temps” per acabar les feines. L’obsessiu control, associat a la impaciència es una manera de fer que no respecta els processos que requereix la vida en general i vivim neguitosos, a un ritme frenètic, on qualsevol mínima aturada que comporti l’esdevenir natural de les coses, ens treu de polleguera, posant moltes vegades al límit la nostra salut física i mental.  

Tot i així́, actualment hi ha autors que parlen de “l’Elogi de la lentitud”. L’any 1986 neix l’anomenat Slow Movement, o “Moviment lent” que va començar en protesta per l’obertura d’una botiga de fast food “menjar ràpid,” i es va crear l’organització́ anomenada slow food “menjar lent”, un corrent cultural que promou calmar el ritme de vida de les persones. Posteriorment es va expandir el concepte a altres àrees de l’activitat humana. Aquest corrent proposa prendre el control del temps en comptes de sotmetre’s a la seva tirania, donant prioritat a les activitats que milloren el desenvolupament i el benestar de les persones, trobant un equilibri entre la utilització́ de la tecnologia orientada a l’estalvi del temps i prendre’s el temps necessari per gaudir d’activitats com passejar o socialitzar. Els ponents d’aquest moviment creuen que, encara que la tecnologia pot accelerar el treball, així́ com la producció́ i la distribució́ de productes i altres activitats humanes, les coses mes importants de la vida no s’haurien d’accelerar.  

És bo que, de tant en tant, ens donem l’oportunitat d’aturar-nos a reflexionar sense pressa, a poc a poc, i de ser nosaltres mateixos. Badar, abstreure’s, encantar-se, escoltar, mirar, meditar, pregar, rumiar, contemplar…, poden ser paraules poc productives, però̀ son ocasions i moments privilegiats que ens ajuden a posar ordre, prioritzar, prendre decisions, orientar camins, aprenentatges, o desencallar situacions complexes.  

La paciència és l’exercici de l’espera i ens facilita la capacitat per tolerar una situació́ determinada sense experimentar nerviosisme, perdre la calma, ni pertorbar-se, sabent tolerar que les coses passin de manera natural, sense forçar-les, sense pressions. Ens convé́ cultivar-la en un mon impacient i acceptar que els fets, i encara mes les persones, tenen els seus propis “tempos”, i que afegint-los la nostra pressa i ansietat no aconseguirem que s’accelerin els ritmes necessaris. Si estem atents al que passa en el nostre cor, ens adonarem que les realitats importants son les que necessiten temps per a construir-se i consolidar-se: des de la vida humana en el sí de la mare, fins a la tasca educativa dels fills, passant per l’esforç̧ per aconseguir una formació́ adequada, o el temps per a forjar una autentica amistat i un amor veritable, el temps esdevé́ l’aliat necessari per edificar pacientment allò̀ que ens enforteix i consolida.  

Dit això̀, ens podem preguntar, i com actua Déu en el món? Com actua respecte a nosaltres? Jesús sap prou bé que Déu no pot canviar el món sense que nosaltres canviem. Per això, s’esforça a despertar en la gent un canvi de vida: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. Va passant el temps i Jesús veu que la gent no reacciona a la crida. Són molts els qui venen a escoltar-lo, però̀ no acaben d’obrir-se al Regne que predica. Jesús insistirà̀. És urgent canviar abans que sigui tard, i és aquí́ on explica la paràbola de la figuera que no dona fruit i no fa sinó́ “ocupar un terreny en va”. El vinyater, però̀, no la talla ni la destrueix. Al contrari, la cuida encara més, i li dona una nova oportunitat, esperant que un dia doni fruits.  

Així és la paciència de Déu. Una paciència que ens invita a tornar a Ell, respectant el temps que tenim per donar els fruits que espera de nosaltres. Després de vint segles d’història, continua esperant un cristianisme més vigorós i fecund. La paràbola de Jesús no deixa de ser inquietant, però̀ la conta, per provocar la nostra reacció́. Per què una figuera sense figues? Per què una vida estèril i sense creativitat? Per què una religió́ que no canvia els nostres cors? Per què un cristianisme o un culte sense força ni vigor, incapaç̧ de transformar les nostres vides? Per què anomenar-nos cristians, si als ulls dels que no ho són no deixem de ser una figuera estèril? Tot i reconèixer els fruits generosos de molts cristians, Jesús no explica paràboles per espantar o angoixar.  

Som convidats a convertir-nos, a fer el que ens costa tant de posar en pràctica i no oblidar que som el que som gràcies a la paciència dels qui ens aguanten i gràcies a la paciència amorosa de Déu que “ha vingut a buscar i a salvar allò̀ que s’havia perdut” perquè̀ tinguem plena comunió́ amb Ell.  

Font: https://abadiamontserrat.cat/noticia/276/homilia-lluis-juanos-monjo-montserrat-23-marc-2025

Veure també la SECCIÓ: VALORS A L'ALÇA