(Ajudar als alumnes a no ser massa tous ni massa
sapastres.)
Motiu :
El tòpic que els nens són uns sapastres i que les nenes són figaflors ve
de lluny, però és absolutament fals. Potser és un tòpic nascut dels contes de
fades, princeses i cavallers valents, però avui dia, salvant algunes excepcions
culturals, estem sortosament força lluny de l’Edat Mitjana. En l’experiència
diària trobem nens que semblen fràgils, que es fan una rascada i ja tenen el
dia ocupat en la ferida, i nenes dures que tot jugant cauen, s’omplen de blaus
i s’aixequen altre cop per tornar-hi.
Però és cert que alguns nens i
nenes són maldestres, i sembla que les seves mans serveixin sols per trencar,
fer caure i envestir. També tenim els
nens i nenes que sembla que no toquen res per por de fer-se mal i que no
participen plenament de l’activitat perquè tenen un ritme lent, suau, i un
caràcter més aviat poruc. Fent broma,
als uns els hauríem de prohibir tocar res per por de trencar-ho, i als altres
per por de “trencar-se”.
Cal ensenyar a controlar la força, i no és fàcil. En algunes
disciplines esportives, com les arts marcials, aquest punt és molt important
perquè en depèn la seguretat i la integritat dels que les practiquen.
Faig tres propostes, una és un joc de contacte molt simple, l’altre una sèrie d’exercicis de control de la
força, i la darrera és una norma a establir en els jocs de persecució.
Proposta d’exercicis:
|
Els alumnes s’agrupen en parelles. A cada parella un alumne, el “molest”, posa la mà sobre l’espatlla de l’altre. No l’agafa, sinó que únicament manté el contacte. La tasca del molest consisteix en mantenir com pugui la mà sobre l’espatlla de la seva parella. Per a aconseguir-ho, haurà de seguir-la a tot arreu, com si fos la seva ombra. La tasca de la parella és d’escapar-se, ja sigui corrent, fent ziga-zagues... |
|
El “molest”, durant la persecució, pot canviar de mà. |
|
És interessant fer canvis de parella; a cada canvi de parella trobarem una dificultat diferent i una necessitat d’adequar la força a un altre cos, velocitat... |
|
Aquest és un bon joc d’escalfament. El nivell de dificultat és alt, i és convenient que al cap d’un minut de persecució s’intercanviïn els papers dins la parella. |
Exercicis
de control de la força, en solitari i per parelles
|
|
Es tracta d’ ensenyar als alumnes a controlar la tensió muscular. Per això, en una primera sessió, de forma individual, i que podria fer-se durant la tornada a la calma, se’ls fa imaginar que els músculs d’ una part del cos ( bíceps, per exemple) estan connectats a una màquina que els dóna tensions diferents: tensió zero per la relaxació total, tensió 1 per a una força petita però perceptible, tensió 2 per a una força d’ intensitat mitjana i tensió 3 per a una força màxima. |
|
En una segona sessió es tracta d’aplicar les tensions a exercicis d’oposició per parelles, sempre sota les indicacions del mestre, que anirà dient “ ara tensió 1, ara tensió 2...” els exercicis podran ser del tipus: |
|
§ agafats dels canells, estirem cadascú cap al seu costat |
|
|
|
§
Un company m’ agafa per la cintura, des del
darrera, i impedeix que jo avanci cap endavant. |
|
§ Posats un enfront de l’altre, el company em posa les mans a sobre de les espatlles, i impedeix que jo avanci ( compte amb els possibles cops de caps si el company cedeix!) |
Hi ha moltes més possibilitats, a la bibliografia esmentada a l’ apartat “per saber-ne més” en podeu trobar.
És molt important recalcar que en aquestes activitats d’oposició no hi ha guanyador ni perdedor, simplement necessitem el company com si fos una eina més de la classe, així com la raqueta necessita la pilota i en un partit ningú es pregunta si qui ha guanyat ha estat la raqueta o la pilota.
És a partir d’aquesta idea de la importància de controlar la força que el mestre pot començar a incloure dins del currículum activitats relacionades amb exercicis de lluita i oposició. No a la inversa. Si comencem a proposar exercicis d’oposició i lluita perquè els hem llegit en un llibre, però no hem fet exercicis previs de control de la força, ens arrisquem a seriosos accidents.
Establir una norma durant els jocs de persecució:
Hauríem
d’evitar els jocs d’atrapar en els quals s’agafa el contrari. El fet d’agafar
sempre provoca una desacceleració brusca que pot acabar en caiguda, accident, o
trencament de la roba. És preferible donar la consigna que “ en els jocs d’atrapar no s’agafa ni s’empeny, sinó que simplement es
toca”. Per això és important que els
alumnes sàpiguen que, quan corren, no han d’anar amb tot el pes del cos
endavant ( com un “tràiler sense frens”), sinó que han d’estar atents a tot
moviment del que volen atrapar, per a fer girs de cintura, parades sobtades, i
també és molt interessant fer algun exercici de llençar la mà ràpidament cap un
obstacle ( pilota tova, matalàs en vertical...), i retraure-la, com si fos la llengua d’un
camaleó.
Text de ficció
sobre el tema : “NI BÈSTIA NI FIGAFLOR”
Criteris i
ítems d’avaluació sobre l’apartat 2.6
Cites
d’autors sobre el tema 2.6
Per a saber-ne més:
TORRES, GUILLERMO(1990). “1000
juegos de lucha y oposición”. Barcelona, Ed Paidotribo : presenta moltes
activitats d’oposició, en les quals és bàsic el control de la força.
SERRABONA, MANEL i altres (2000). “1001 ejercicios y juegos de calentamiento.” Barcelona, Ed. Paidotribo : presenta molts exercicis de parella en els quals cal controlar la força.
