Motiu:
Tradicionalment hi havia la idea que a la classe d’educació física els
nens aprenien a córrer, saltar, llançar, xutar, botar... i així un seguit
d’activitats que implicaven un cert moviment del cos, una força,
velocitat, resistència i agilitat.
Però quan anem al dentista o al metge no ens cal força, ni
resistència, ni velocitat ni agilitat ( a menys que fugim de la consulta cames
ajudeu-me) . Per tal que el metge o dentista pugui fer la seva feina cal
saber- se relaxar.
El tòpic “ la mainada no sap relaxar-se; tot el dia s’ estan
bellugant” està força estès. És cert, als nens i nenes, segons l’ edat, els
costa molt de relaxar-se. També a alguns pares i mares, i fins i tot a alguns
mestres. Tot és qüestió d’ entrenament.
Sense necessitat de ser professors de ioga o tai-txi trobarem llibres
amb moltes activitats emmarcades dins de l’educació física que
serveixen per aprendre a relaxar-se. Val la pena provar-les abans amb
un mateix. És important no convertir tota la sessió d’educació física en una
activitat de relaxació. Correríem el risc d’avorrir els alumnes o
d’adormir-los.
Exemple
d’exercicis :
La relaxació del gomet
|
|
Diem als alumnes que farem un exercici de relaxació, i que si no estan relaxats no es podrà participar en el joc. També direm que el mestre vigilarà i decidirà quins alumnes semblen estar relaxats i quins no. Prèviament, el mestre haurà d’ haver explicat què significa “estar relaxat”. De forma resumida, és un estat de mínima força muscular i absència de tensions. Aquestes tensions es solen manifestar especialment als ulls ( prémer les parpelles amb massa força), a la llengua( tocant amb tensió el paladar superior), amb moviments de mans i peus, i el coll ( tirat massa en darrera; hiperextensió de les cervicals) ,etc. |
|
Els demanarem que es posin estirats al terra ( postura decúbit supí, mirant el sostre) amb les mans als costats i el cos simètric ( aquesta paraula l’ explicarem diferent segons el nivell). |
|
Poc a poc, hauran d’anar abandonant tota força. El mètode per a fer-ho pot variar; des d’imaginar-nos que som un flam estès sobre el terra, fins a explicar un conte d’ uns nans que ens tenen agafats i ens tensen diferents parts que de mica en mica anem abandonant. |
|
A partir d’aquí el mestre enganxarà un gomet de color al front de cada alumne que estigui visiblement relaxat. l’alumne no sabrà ni el color ni la forma del gomet, però quan se li hagi enganxat sabrà que el seu estat de relaxació ha rebut el vist- i plau del mestre. |
|
Quan tots els alumnes ja tinguin el gomet enganxat al front, aleshores s’explicarà que en obrir els ulls no es podrà dir ni una sola paraula, però sí es podran fer gestos. El mestre aprofitarà aquests darrers moments per fer retornar la tonicitat als músculs. |
|
Quan el mestre doni l’ordre d’ anar-se aixecant poc a poc i obrir els ulls, cada alumne haurà de buscar els altres alumnes que porten el mateix tipus de gomet al front i fer una rotllana asseguts a terra. |
|
Durant el joc no es pot parlar, però sí comunicar-se per gestos. Com que cada alumne podrà veure tots els gomets menys el seu, no sabrà de quin color el té i no sabrà, òbviament, a quin grup posar-se. Aleshores l’estratègia dels alumnes serà dir-se amb gestos quin color de gomet té cadascú al front. |
|
El joc s’acaba quan cada jugador està assegut en una rotllana amb els altres jugadors que tenen el mateix color de gomet enganxat al seu front. |
Aquests moments de relaxació convé que respectin uns quants principis :
·
És interessant
que la relaxació vagi acompanyada d’alguna mena de joc que estimuli els
alumnes; si no, la poden viure com una imposició “de no fer res, d’estar
quiet”.
·
Convé
saber quines condicions de temperatura i clima tenim: un dia molt fred d’
hivern sobre un terra de ciment no és una condició adequada; al mateix temps,
una pista exterior en un dia massa assolellat tampoc és el lloc idoni.
·
L’estona
de relaxació és un bon moment per treballar aspectes com el coneixement del
cos, la lateralitat... que poden ser fàcilment avaluats.
La
nina de drap, la joguina de filferro, l’estàtua de pedra
|
|
La nina de drap és un joc de relaxació que podem trobar en molts manuals d’educació física, i perfectament adaptable des d’educació Infantil fins a la Secundària. La meva proposta és combinar el joc de la “nina de drap” amb dues modalitats més, per tal que l’alumne senti una tensió nul·la, mitjana o forta, i a partir d’aquí poder adaptar aquests tipus de tensions a les activitats de relaxació que podem fer. |
|
Per a aquesta activitat ens posarem en parella. Un farà d’estàtua i l’altre d’escultor. L’estàtua estarà estirada al terra en decúbit supí, mentre l’escultor estarà agenollat o assegut al seu costat. El joc de la “nina de drap”consisteix en donar als alumnes que estan estirats la consigna de deixar-se portat totalment pel moviment de l’alumne que fa d’escultor. Braços, cames i cos en general estaran flàccids, sense fer cap mena de moviment voluntari. |
|
Quan el mestre dóna la senyal de “estàtua de filferro”, la consigna dels alumnes estirats serà que només moure’m les extremitats o el cos quan l’ escultor ens les faci moure. Llavors caldrà que deixem braços, cos i cames en la darrera posició en què ens han tocat. Som com un filferro: es deforma i es queda permanentment en aquella forma. |
|
Quant l’ordre sigui “l’estàtua de pedra”, l’estàtua, com que serà de pedra, no es podrà moure fàcilment. L’objectiu dels alumnes que fan d‘escultor és la de fer girar l’estàtua de pedra. |
|
A mida que els alumnes van aconseguint el seu objectiu es repassa com ha anat l’exercici . Segurament donarà molt a parlar. |
|
A partir d’aquesta activitat es pot empalmar amb una sessió de relaxació o de massatge. També pot ser una activitat de tornada a la calma. |
El
quadrat de la respiració[1]
La respiració és la porta de la relaxació. Si aprenem a respirar correctament i sabem mantenir una fluïdesa en el ritme respiratori, sense arribar a bloquejar-nos, i si al mateix temps posem atenció en el moviment de l’entrada i la sortida de l’aire és molt probable que en poques respiracions arribem a un cert estat de calma.
D’entrada cal que els alumnes sàpiguen què és la inspiració, l’espiració i l’apnea. Aquí no entendrem per apnea la retenció de l’aire ( tal com farien els esportistes subaquàtics) sinó el fet de no haver-hi moviment respiratori ( amb els pulmons plens o buits).
Aquest exercici es pot fer a l’aula, però també al pati o al gimnàs.
1. Ensenyem als alumnes a imaginar un quadrat d’una mica menys d’un metre de costat. Els demanem que el ressegueixin amb el dit.
2. A continuació els diem que sincronitzarem el moviment del dit, que anirà resseguint el quadrat, amb la respiració, seguint el diagrama adjunt.
3. Anem repetint el cicle unes quatre o cinc vegades, demanant atenció i seriositat en l’exercici.
4. Aquest exercici constitueix una bona forma de “crida d’atenció”, silenciosa i força efectiva:
1: Inspiració
2: Apnea amb aire
3: Espiració
4: Apnea sense aire
Criteris i
ítems d’avaluació sobre l’apartat 1.3
