|
El
nostre Institut
El
poble
Ensenyaments
L'aula
de natura
Els
departaments (activitats)
Notícies
Mapa
del web
Portada
|
Descripció
del municipi
Text
extret de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, volum 6
Situació
i definició
El municipi de Sant Feliu de Codines (15,18 km2) s'estén pel sector
muntanyós i trencat que fa d'enllaç entre els cingles de Bertí o
raconada del Fai, el turó de Montbui i la muntanya de Sant Sadurní
de Gallifa. Dins aquest triangle d'elevacions desiguals, amb altituds
màximes dintre el terme de 858 m al serrat de I'Escaiola al NW del
terme, prop del collet de les Termes, on coincideix amb Sant Quirze
Safaja, Castellterçol i Gallifa, i mínimes de 312 al punt més baix
de la riera del Villar, que li fa de límit amb Bigues, s'hi desgrana
un seguit de petites carenades, valls i torrents, com el serrat
del Berenguer (788 i 819 m alt.), el serrat de la Galaieta (726
m), el turó de Solanes (708 m), el del Pigròs (702 m), el Fitor
(660 m) o les Sabrugues (603 m), entre els quals s'escolen els torrents
de la Beliarda, el de Can Bosc o del Tura i el de l'Escletxa, tributaris
de la riera de Caldes, i els del Berenguer i de la Botera, que formen
la riera de Vallbona, la qual recull les aigües dels fondals de
llevant de la població i unida a la riera del Villar, abans esmentada,
desaigua a la riera de Tenes.
|
|
La
demarcació de Sant Feliu de Codines forma el punt d'enllaç entre
el Vallès Occidental i el Moianès i en el seu terme s'aprecia
aquest caràcter fronterer tant des del punt de vista de la constitució
geològica (estrats de l'eocè inferior i mitjà al sector N i
NE del terme, i zona granítica i saulonenca al sector SW), com
del de la vegetació i fins i tot del clima. Aquesta varietat
s'aprecia a simple vista seguint qualsevol de les dues carreteres
que travessen el terme i es creuen a la població: la que puja
de Caldes vers Moià, dita oficialment C-1413 de Molins de Rei
a Centelles, que travessa el nucli del poble de S a N, i la
BP-1241 de Sant Llorenç Savall a Llinars, que el travessa d'W
a E. La primera carretera es bifurca a l' extrem del pla de
la Botera, on arrenca la B-134, que pel con de Poses, límit
del municipi, va cap a Castellterçol i Moià. |
És
sobretot seguint aquesta carretera que hom s'adona que a partir
del km 22 s'entra en un sector diferent, on ja no hi ha la vinya
i la vegetació de pins i alzines és més densa i amb un sotabosc
molt diferent.
Dintre el terme cal remarcar encara una nova carretera, molt turística
i recomanable per als qui vulguin conèixer bé el terme, la BV-1485,
que des de la població porta a Sant Miquel del Fai passant per l'excel·lent
mirador del Parc Usart i continua penjada a mitja cinglera del Perer
a patir del recolzament del pla de Pregona, on marca aproximadament
el límit municipal Aquest recorregut ofereix excel·lents vistes
vers el Vallès i la vall de Riells.
Vista de la població des del parc Usart (foto
J.M. Jerez) |
Recursos
El municipi de Sant Feliu té unes 550 ha de especialment de pins.
Es creu que era per I'explotació que es feia antigament de les pinyes,
que aIs XVIII i XIX la població era coneguda per Sant Feliu del
Pinyó. També té unes 450 ha de pasturatges i d'ermots.
EIs conreus han sofert darrerament una notable transformació: és
en forta regressió la vinya, que fa deu anys tenia unes 140 ha de
conreu i avui en deu tenir un terç; també hi són l'olivera i els
fruiters (amb avellaners i cirerers), abans molt cuidats i productius.
EIs conreus més tradicionals són els cereals, amb 150 ha, seguits
de llegums i patates. El terme mai no ha tingut gaires cases de
pagès (unes dotze tradicionalment) a causa del seu terreny trencat
i amb planures, però la majoria de cases del poble tenien les seves
feixes i camps de conreu, molts dels quals abandonat avui dia a
causa de no poder-se treballar amb mitjans mecànics per raó de la
seva petitesa.
Com a complement de I'agricultura s'han creat granges pecuàries,
especialment de bestiar boví i porcí, avícoles, prop deIs masos
i entorn de la població.
Demografia
El terme de Sant Feliu ha conegut un constant creixement, tot i
els alts i baixos normals de les èpoques de despoblament general
del país. Expressada en xifres aquesta evolució és la següent: 35
famílies el 1380, 20 el 1413, 41 el 1553, 618 habitants el 1719,
1746 eI 1787, 2926 el 1860, 2450 el 1900, 2357 el, 3030 el 1970
i 3316 el 1980. Des del principi del segle XX Sant Feliu ha esdevingut
un poble típic d'estiueig barceloní, que fa que la població aparenti
ser molt més gran del que és, a causa de les torres, els xalets
i els apartaments que envolten el poble i que el nombre deIs seus
habitants els mesos d'estiu sigui d'unes 15 000 persones.
El gran augment demogràfic dels segles XVII i XVIII s'explica per
la forta implantació de la parairia, documentada des del 1556 i
que tenia ja 18 paraires i teixidors el 1604, quan es va fundar
el primer gremi i confraria sota l'advocació de Sant Miquel i de
Sant Saturi a partir del 1753, a causa del rector Saturio Romero
y Palacios, fill de Sòria. Al principi del segle XIX va decaure
molt I'antiga indústria fins a tenir només 13 teixidors entorn el
1804, però amb la mecanització prengué un nou increment a partir
del 1871, quan Josep Umbert i Ventura crea una primera fàbrica amb
52 telers, que va augmentar-se a 105 al principi del segle XX. La
industrialització continua amb la creació de noves fàbriques com
la Comas o Muñoz, la Roca Umbert, Josep Umbert Rosas o les més petites
de Vilanova, Catot, Bandés, Cirera o Falqués. També hi havia moltes
cases amb telers o empreses familiars, fins arribar a un cens d'unes
800 persones dedicades a l'art tèxtil. Ara (1980) han tancat totes
les grans empreses i en resten només quatre de petites i dues empreses
dedicades a la confecció (una amb 60 treballadors), amb un total
de 82 treballadors. Fa vuit anys que es va obrir una factoria de
tocadiscs Dual, que tenia una plantilla d'unes cent persones, però
es va tancar el 1978; el mateix va passar amb l'empresa de perfumeria
Nenuco SA, que es va traslladar a Sant Martí Sarroca (Alt Penedès).
La indústria
La indústria de Sant Feliu compta avui dia amb un total de 48 empreses
entre les tèxtils i de confecció, del metall (la més important la
INVASA o Tallers Vallcorba, de pots de llet, amb 35 treballadors),
una d'electrònica (20 treballadors), de la construcció i altres
de menors, com una bugaderia industrial, una d'articles de seguretat,
fusteries i tallers de reparació d'automòbils, etc., les quals donen
feina a uns 376 obrers. La resta de la població viu de I' agricultura
i del turisme o de l'estiueig.
Al costat d'una fàbrica emblemàtica s'ha instal·lat
un centre social (foto J.M. Jerez) |
Història
El terme de Sant Feliu entra a la història amb l'esment de la seva
església parroquial de Sant Feliu entre el 986 i el 1002, com una
de les esglésies del sector del Fai, sotmeses a Sant Cugat del Vallès.
És, però, una subjecció teòrica, que es va trencar molt aviat.
Amb anterioritat al segle IX i des de la prehistòria el terme ja
era habitat, com se sabia pel poblat ibèric del Puig Alt del Viver,
al límit del terme, i com ho han posat en evidència les troballes
fetes pel grup de recerques arqueològiques local als jaciments de
la balma del Ca, l'abric Vernet, el serrat de la Galaieta, l'abric
d'en Mas i altres indrets del terme, recollides al Museu Arqueològic
Municipal i que documenten una continuació d'habitatge des d'uns
deu mil·lennis enrere.
Des del 1059 Sant Feliu de Codines consta com una de les parròquies
del terme de Montbui i més tard de la baronia de Montbui i seguí
les vicissituds d'aquest domini, exposades en l'article de Bigues.
La creixença demogràfica que experimenta la parròquia a partir del
segle XVII féu que els santfeliuencs tinguessin discussions amb
la resta de parròquies que formaven la baronia de Montbui des del
1604 i que el 1694 obtinguessin, per concòrdia, uns funcionaris
autònoms i un regim peculiar. Finalment, el 1793 es declaraven independents,
amb la resistència de les restants parròquies de la baronia, però
a la fi del 1799 el rei va concedir-los el títol de vila i el poder
tenir batllia pròpia. Al principi del 1800, amb l'elecció del primer
ajuntament autònom, es va consumar l'escissió de Sant Feliu de la
baronia de Montbui.
La vila de Sant Feliu de Codines es va crear en un indret trencat
per la carenada que s'aboca vers el Vallès per llevant i un petit
monticle envoltat pel torrent del Tura, després d'unir-se-Ii el
de l'Escletxa. El nucli primitiu és el de la Sagrera, nascut a ponent
de I' església, que té encara una fesomia peculiar i arcaica amb
els seus carrerons estrets i tortuosos i la plaça de la Sagrera,
on hi ha notables cases amb portals adovellats i finestrals deIs
segles XVI al XVII. És tradició local que a Can Tura hi hagué una
antiga cartoixa. La tradició es basa en el fet que els cartoixans
de Montalegre eren senyors de molts delmes i béns al terme de Sant
Feliu, que s'aplegaven a la dita casa, antiga propietat seva, com
ho recorda un vell escut.
Al segle XVII es va crear un segon nucli al lloc de la Revenderia
o de la Venderia, davant l'església, a l'altre vessant del torrent
de Tura, lloc que culmina amb la Casa Roca o Can Batllori, on al
segle XVIII es va construir la torre del Rellotge, encara existent.
Pel mateix segle es comença a construir el carrer de Vic al lloc
on passava el camí ral de Vic a Caldes de Montbui i seguiren nous
barris als indrets de les Creus Altes i les Creus Baixes i als carrers
de I'Hospital, de Barcelona i del Joncar. Tot això deixava una població
de nuclis separats, situats en vessants trencats per les valls deIs
dos torrents esmentats. La urbanització del sector de la Quintana,
amb la plaça que es féu sobre el torrent cobert de l'Escletxa, dedicada
a Josep Umbert, el fabricant i alcalde que féu fer les obres, i
més tard l'obertura de la carretera de Caldes a Centelles i de carrers
adjacents unificaren els nuclis dispersos de la vila, cosa a la
qual contribuí molt l'edificació de cases per l'estiueig. Tot això
féu transformar la població, que modernament s'ha allargat i ampliat
amb la construcció de nous barris residencials o d'immigració, com
els de Sant Domingo, les Escoles, l'Era Nova o l'ampliació d'altres
com el del Pedró, Figueretes - eI Joncar, la Bassella o al llarg
de les carreteres d'accés o de la de Sant Miquel del Fai.
També cal afegir-hi la urbanització deIs Saulons d'En Déu, que s'allarga
pels pendents del castell de Montbui dins del terme de Bigues i
altres sobre el Corema i al turó de Solanes, on hi ha un club esportiu
privat. Hi ha, també, els jardins de Can Xifreda que, recentment
han passat a ser parc municipal.
Vista de la sagrera |
Llocs a destacar
L'església parroquial de Sant Feliu de Codines, amb
la raconada de la rectoria, desfigurada per una nova edificació,
es troba a l'extrem de llevant del barri de la Sagrera, a la punta
d'un turonet o morral. És un edifici ampli i harmoniós refet entre
el 1940 i el 1948 aprofitant part d'una església anterior edificada
entre el 1698 i el 1754 i volada el 1939. Uns capitells pre-romànics,
de tipus califal, conservats a la rectoria revelen l'existència
d'una església pre-romànica i sembla que pel 1193 se'n va consagrar
una altra, per bé que I'acta que ho diu és apòcrifa i plena de falsedats.
El campanar és modern (1954) i es va fer sobre una base aixecada
al segle XVIII. La rectoria té antics portals i finestres, però
en una bona part ha estat refeta, sense gens de gust, fa pocs anys.
És notable l'edifici de l'Hospital, sobre la font
i jardins de les Albes, aixecat pel rector Agustín Santacruz el
1744. És un edifici rectangular i sever, de reminiscències herrerianes,
amb un pati central; des del 1859 és regentat per religioses dominicanes
de l'Anunciata. Sota seu es van construir unes escoles el 1940 i
darrerament un dispensari o casal assistencial a càrrec de la parròquia
La població té cases antigues, que daten del segle XVI, com Can
Valls i Can Boter i altres amb llindes i estructura notable als
sectors vells de la població.
Remarcable la Casa Rodó, antiga casa de Can Déu Ric
amb una capella de Sant Francesc construïda el 1749; el casal fou
renovat totalment al principi del segle actual. Envolten la població
cases de tall modernista i altres que recorden els inicis de l'estiueig.
El municipi de Sant Feliu té només els masos antics de Can Déu del
Veïnat, Can Bosc de Rufets, Lloberes el Perer de Planes, el Flequer,
el Villar i l'Ullar, aquest ara unit al poble. També tenia els molins
de Lloberes i de l'Ullar. Es consideren de Sant Feliu per història
i tradició el mas de Solanes i el del Fonoll, per bé són del municipi
de Caldes de Montbui. Modernament s'afegiren a la seva parròquia
els masos del Prat de Dalt i del Prat de Baix, de l'antiga parròquia
de Sant Mal de Montbui i municipi de Caldes.
Per història i arquitectura cal destacar el mas o antiga fortalesa
del Villar, que guarda una antiga torre rodona medieval
(segle XII) i un gran casal amb finestrals gòtics, ampliat el 1648
i en època modernista. És en un fondal, en un indret frondós i ric
d'aigua al límit amb Bigues. El lloc existia el 1007 i anys després
els cavallers i donzells Villar o Desvillar es refongueren amb Montagut.
La capella de Santa Maria del Villar, davant el mas i a l'altra
banda de la riera, per tant en el terme Bigues, existia ja al segle
XII i fou restaurada per Vicenç de Montagut i Villar el 1799. Té
l'absis i part romànica i s'hi venera la Mare de Déu de la Llet,
una imatge de terra cuita del segle XVIll.
El mas del Perer de Planes, existia al segle XII i té antics finestrals
i un notable arxiu. El seu veí, el Flequer, és remarcable igualment
pel seu tipisme i pertany als marquesos de Dou, que el 1776 feren
reedificar la capella de Sant Climent del Flequer, situada a la
punta d'una serra, dintre la propietat del mas, al costat d'una
capella antiga documentada des del segle XV. Són també notables
arquitectònicament els masos de Llobera i de Can Déu del Veïnat.
El més curiós és el casal modernista que ocupa l'indret de l'antic
Mas Bosc o Can Bosc de Rufets. El 1920 va adquirir
aquest mas la família Trinxet, que el va fer reedificar entre el
1920 i 1924 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. És un gran casal
de pedra pIe de detalls del millor gust modernista, molt ben tingut
pels seus propietaris. Al seu costat es va erigir el 1920 una gran
granja avícola anomenada Fi-Vallès, que fa anys que s'ha abandonat
com a granja.
Fills il·lustres
El municipi té com a fills il·lustres Josep Umbert i Ventura (1844-1917),
que inicià el desvetllament industrial del poble, d'on fou batlle
i que va crear importants fàbriques a Granollers, a Sants i a Monistrol
de Montserrat, i Nicolau Usart i Furriol, que al principi del segle
XX féu el Parc Usart, que va llegar a la població i afavorí la societat
coral La Poncella, creada el 1898.
L'empremta de Gaudí a Sant Feliu de Codines
 |
L'estendard de l'Orfeó Feliuà
Quan
la pesta bubònica i el grip, feren estralls a la ciutat de
Barcelona, el gran arquitecte, cercant un clima benigne i
més saludable, es refugia al mas de ca l'Ullar. Aquesta cura
preventiva de salut fou molt profitosa per a la vila, que
rebé la seva genial empremta amb diverses creacions, entre
les quals destaca l'estendard de l'Orfeó Feliuà.
Gaudí
va passar llargues temporades a casa de Francesc Ullar i,
segons César Martinell, va ser el mateix Ullar qui li va demanar
que dissenyés l'estendard actualment exposat al Museu Arqueològic
Municipal Can Xifeda; aquest és l'únic estendard dels que
va fer, que es conserva en bon estat (el millor que una peça
de fusta, llautó, suro i vidre pot estar al cap de cent anys).
|
Webs relacionades amb Sant Feliu de Codines
Museu
Municipal Xifreda
Grup
del Correfoc
Ruta
del Modernisme / Gaudí a Sant Feliu de Codines
Projecte
de llibre sobre aquesta població
Cim
d'Àligues, centre dedicat a l'estudi, mostra, cria i vol d'aus
rapinyaires.
Sant
Miquel del Fai
Revista
La Pinya
Pàgina
dels falcons de Bertí
Vilaweb
Edició de Sant Feliu.
Ajuntament
de Sant Feliu. Dades de la diputació de Barcelona
Sant
Feliu de Codines a la Web de l'institut Estadistic de Catalunya
|
