Història de l'escola
Com arribar-hi
Silvestre Santaló

Història de l'escola

El CEIP Silvestre Santaló fou inaugurat el 27 de març de 1976, durant el lapsus de temps en què Salt havia perdut la seva independència i no era més que un barri de Girona.

Així, el nom de l'escola fou triat per l'ajuntament gironí i, per tant, fa referència a un il.lustre pedagog, Silvestre Santaló, que mai no va exercir a Salt. Malgrat tot, n'estem ben cofois, perquè malgrat el consistori gironí que el va escollir era encara del període franquista, Silvestre Santaló havia estat un pedagog progressista i represaliat en acabar la guerra civil.
 
Quan vaig arribar al Silvestre Santaló el curs 1977-78, l'escola ja feia un any que funcionava, malgrat que encara no s'havia inaugurat oficialment. Era la segona escola de la localitat, i havia nascut en previsió de la necesitat de matrícula després del "boom" de natalitat dels anys 70.

Malgrat aquest intent de previsió, els càlculs van fallar, i en el moment d'ocupar l'escola el curs 1976-77, ja va ser impossible d'inquibir-hi tots els nens que havien sol.licitat una plaça d'oferta pública.

Ràpidament es va posar en marxa la construcció d'un nou edifici per a dues línees al solar annex a l'escola, i fins que va quedar construït el curs 1979-80, els grups que no tenien cabuda a l'escola ocuparen dues aules cedides per l'Institut d'Ensenyament Mitjà que hi ha a la mateixa zona (ara, IES Salvador Espriu). Fins i tot durant un temps es va ocupar un edifici mig en runes que havia estat escola de La Salle.


Altre cop es va reproduir el mateix problema: en el moment de la inauguració del nou edifici es varen trobar amb la necesitat de construir una nova escola a la localitat, doncs la demanda de places escolars superava novament totes les previsions que s'havien fet.

Així, al mateix temps que es construïen noves escoles (El Pla i El Veïnat), el Silvestre Santaló s'anava ampliant amb un nou edifici anexe amb sis aules de parvulari, i va acabar per convertir-se en un monstre amb tres línees complertes i alguns cursos amb fins i tot cinc línees.

Molt aviat es va fer pal.lès que una escola tan gran, amb més de 35 mestres, repartits en tres edificis independents, era inviable. Hi havia molts problemes de coordinació entre cicles, falta de comunicació entre els mestres dels diferents edificis, desconnexió entre els alumnes, que entenien cada edifici com una escola gairegé independent i, el que més perjudicava l'acció educativa del centre, claustres llargs i feixucs que feien molt difícil prendre decisions, ja que era molt problemàtic aconseguir que tothom estigués d'acord i que no sorgissin petites desavinences que haguessin pogut abocar en una fragmentació del Claustre.

Finalment, tant els mestres com la pròpia Administració vàrem coincidir en què fóra millor escindir aquell conglomerat enorme en dues escoles independents, que prendrien els noms de SILVESTRE SANTALÓ GRAN (edifici nou més quatre aules del parvulari) i SILVESTRE SANTALÓ PETIT (edifici originari i dues aules de parvulari). La separació es va fer per sorteig dels alumnes i partició proporcional de tot el material escolar. Els mestres en plantilla vàrem escollir lliurement per antiguitat al centre a quin dels dos nous col.legis volíem anar.
El Silvestre Santaló Petit va recuperar de nou el nom en exclusiva al comprovar les confusions i problemes administratius que creava el fet que hi haguessin dues escolar amb noms tan semblants. El Silvestre Santaló Gran va convertir-se llavors en La Vallvera.

Després d'això i recuperada la nostra identitat com escola, no hem deixat de continuar patint els problemes d'una política de centres no adaptada a la realitat de la nostra zona i hem seguit (i en alguns casos, encara seguim) amb manca d'espais, zones compartides ara amb uns, ara amb els altres, manca d'un menjador escolar propi, etc. Esperem que en un futur no massa llunyà la nostra escola pugui gaudir de la totalitat dels espais que li corresponen i encetar el nou mil.leni amb l'esperança posada a continuar jugant un paper molt important en l'educació dels nois i noies de Salt.

Anna M. Gafarot