La vila de Salt
Salt
s'estén per la riba del Ter, al costat de la ciutat de Girona.
Els seus 22.000 habitants viuen majoritàriament dedicats a la
indústria i als serveis. Les activitats tradicionals agrícoles,
especialment hortes regades per la sèquia Monar, estan en regressió.
Ja en temps
dels romans trobem referències de pobladors establerts a l'actual
plana de Salt. El poble de Salt ja existia l'any 834, i la seva
església parroquial (Sant Cugat) és esmentada el 882 (Sancti Cucuphatis
in Salto).
Durant l'Edat
Mitjana, la població era disseminada en un conjunt de masos (Mut,
Llorenç, Ortau, Feixes, Nou, etc.) i la gent es dedicava al conreu
de la terra i a fer funcionar els molins que existien arran de
la sèquia Monar. El nombre de focs (cases) girava a l'entorn de
vint.
Va
ser el 15 de gener de 1449, quan la reina Maria, lloctinent d'Alfons
el Magnànim, atorgà als habitants del lloc de Salt el Privilegi
del Batlle. Els saltencs passaven de la dependència feudal
a la jurisdicció reial.
El caire rural
de la població va persistir fins al 1845, en què el banyolí Pere
Ramió instal.là la primera indústria tèxtil al costat de la mateixa
sèquia, per aprofitar-ne l'energia hidràulica.
Les repercussions
d'aquesta fàbrica i de les dues que l'acompanyaren immediatament
van transformar l'estructura del poble. A nivell demogràfic, Salt
passa d'uns 600 habitants de la industrialització a 1.316 en el
cens de 1857.
A nivell urbanístic
apareix el barri de Sant Antoni, o del Veïnat. A nivell polític
i social, hi ha tensions i idees noves que xoquen amb el tradicionalisme
i el conservadurisme dels propietaris rurals i dels seus dependents.
Un d'ells, Pelai de Camps, era el primer contribuent de la província,
i el Papa li atorgà el títol de marquès el 1878.
Les
tensions socials, sonades ja al segle XIX, augmentaren a partir
del 1919, en què hi fou organitzat el sindicat CNT. Després del
1936, la radicalització i els excessos arribaren al punt àlgid
amb el "Comité revolucionario de Salt y sus contornos".
El segon gran
creixement va respondre a la immigració des d'Andalusia cap a
Catalunya als anys 60, que en gran part es va establir als pobles
dels voltants de la ciutat de Girona.
Aquest augment
de població va ser tant important, que Salt va arribar a tocar-se
amb Santa Eugènia de Ter, i aquesta població amb Girona, formant
un únic conglomerat urbà.
Les xifres
ho revelen clarament: dels 7.077 habitants de l'any 1960 s'arriba
als 11.477 del 1970. D'aquesta manera, el paisatge urbà i agrari
pateix una transformació sense precedents i hom fomenta l'especulació
del sòl i la suburbialització de certs sectors.
Tot això coincideix
amb la idea de la "Gran Gerona" que perseguien
els polítics de la capital, i Salt -després d'una resistència
que culmina amb el pronunciament del Tribunal Suprem- és annexionat
a Girona l'any 1974.
La situació política que seguí al franquisme, unit a l'empenta
de tots ells saltencs (liderats per una activa Associació de Veïns)
permeté que a les segones eleccions municipals democràtiques (al
1983) es recobrés la independència.
Salt ha crescut
gràcies a la immigració, i ara acull també un nucli important
de persones vingudes de l'Àfrica central i del nord, que han fet
d'aquesta vila la seva nova llar.
Segons dades
de 1994, el 62% de la població de Salt és nascuda a Girona i comarques,
poc més d'un 1% prové de l'Àfrica i una xifra similar d'Europa.
Andalusia aporta un 17% dels saltencs i la resta provenen d'altres
punts de l'estat espanyol. A l'any 2007 la proporció havia
variat absolutament: el 35 % de la població és estrangera
(majoritàriament magribí i subsahariana) (el 60
% de la població en eadt escolar).
Respecte als
altres municipis de l'àrea urbana, Salt és el que té la densitat
de població més elevada: 3.480 habitants per quilòmetre quadrat.
Aquest fet es produeix bàsicament per la petita extensió del terme
municipal, que és de només 6,4 Km2.
