Va ser a l'orient, a la Xina, on es van trobar les campanes més antigues, datades del segle XII a.C Per als xinesos, les campanes es relacionen amb el tro i representen l'harmonia de l'univers. A l'Índia, en canvi, simbolitzen l'oïda i el so que aquesta percep. Als països islàmics el so de la campana simbolitza les revelacions d'Alah als homes.
Des del principi del segle XIV, els constructors de campanes segueixen la mateixa regla a l'hora de construir-les: la seva alçada, sense la corona, ha de ser el 80% del seu diàmetre i la alçada amb la corona ha de ser igual al  seu diàmetre. Quant al material amb què es fan les campanes, cal dir que ha de ser el bronze, però no pas un bronze qualsevol, sinó un que sigui fet amb el 80% de coure i el 20% d'estany (recordeu que el bronze és un metall fet gràcies a l'aliatge de coure i estany), tot i que a vegades hi posaven també plom. L'única part de la campana que no és de bronze és el batall, que és fet de ferro forjat i que ha de tenir forma de pera.
Encara que en un principi no feia falta que les campanes fossin afinades, perquè l'objectiu era que se sentissin com més lluny millor, amb el pas del temps cada cop es va donar més importància a l'afinació. Per a aconseguir diferents tipus de sons, cal anar traient material de l'interior de la campana i d'uns llocs concrets amb molta cura, perquè si se'n treu massa després no se n'hi pot tornar a afegir.
Campaners, l'ofici perdut
Els campaners han existit des que es va fer la primera campana. Al principi, el campaner era la persona que feia la campana i que a més la tocava. Però, a poc a poc, a mesura que els treballs s'anaven especialitzant, aquestes dues feines es van separar: d'una banda, hi havia els qui fabricaven les campanes, de l'altra, els qui les tocaven, que van ser els qui ,finalment, es van quedar el nom de campaners.
Els fabricants de campanes treballaven generalment en foneria i feien, a més, canons i estris de cuina, tot i que això també va anar canviant i alguns van acabar especialitzant-se a construir solament campanes.
El de campaner va ser un ofici que es va convertir en gremial al segle XVI i generalment era un ofici familiar, és a dir, saber tocar les campanes era un art que passava de pares a fills durant generacions.
O més ben dit, de “mares” a fills, perquè les dones dels campaners no solament acompanyaven els seus marits en el moment de tocar les campanes, sinó que eren les encarregades de passar aquest art a les noves generacions. En alguns casos, el campaner podia ser també el sagristà de l'església.
Algú recorda un campaner famós? Què me'n dieu de Quasimodo, el campaner geperut de Notre Dame a Paris, o de Josafat, el campaner de la catedral de Girona a la novel·la del mateix nom de Prudenci Bertrana (nascut a Tordera).
Amb el temps, l'ofici de campaner s'ha anat perdent com a conseqüència de l'electrificació de les campanes i, avui en dia, la majoria sonen gràcies a uns electroimans controlats per un rellotge que els fa colpejar les campanes a un ritme i a unes hores determinades. Tot i això, en alguns campanars del nostre país encara hi ha gent que toca les campanes a mà, esforçant-se perquè l'art de tocar les campanes no caigui en l'oblit.
A continuació podeu escoltar uns quants "tocs" de campanes:
|
