Si ens fixem en les diferents formes i estils arquitectònics plasmats en els campanars de la nostra comarca veiem que, a través d’ells és possible explicar la història i l'evolució de la terra en què vivim.

Període preromànic i romànic

Les primeres edificacions religioses que apareixeren al Maresme es localitzaren en antics assentaments romans prop de la Via Augusta, a partir dels quals s’originaren els primitius nuclis d’assentament humà. Aquestes primitives esglésies eren molt simples i majoritàriament aprofitaren materials constructius dels antics assentaments, pràctica molt comuna arreu del nostre país, com, per exemple l’ara romana de Santa Mena, al Vallés.

D’aquests primers edificis no en tenim gaire testimonis perquè molts d’aquests espais s’anaren ampliant, i van donar lloc a esglésies més sòlides i destinades a un culte cada cop més important per a una població cada cop més nombrosa. Aquestes esglésies, damunt de la seva façana, hi tenien un petit campanar, anomenat de cadireta o espadanya, on se situava la campana.

El ritme de creixement de la població va portar la necessitat d’ampliar o reformar les esglésies existents. A poc a poc, es va anar produint un gran canvi en el poblament del Maresme. Els petits nuclis aïllats durant els segles IX, X i XI van anar fent-s'hi presents diferents parròquies i constituint-s'hi diferents municipis, sempre al voltant de l’església, i al costat d’una riera, sempre, però, a l’interior. L’església fou l’ànima del poble, l’impuls i nucli dels assentaments posteriors. La funció de l’església, però, serà molt més que això. En una societat agrària, l’església serà la destinatària de l’excedent agrícola i a ella es destinarà, i es construiran espais amb pedra, de grans proporcions, que s'aixequen per damunt de qualsevol altre construcció, símbol del poder, però, a la vegada, espais per a aixoplugar als fidels en cas de qualsevol eventualitat: guerres, epidèmies, reunions, etc. Aquesta múltiple funció farà que es basteixi un gran campanar per a ubicar-hi més d’una campana per a avisar als parroquians de qualsevol esdeveniment. Cal un campanar alt perquè el so de les campanes arribi ben lluny. Aquests campanars seran alts i esvelts, sovint coronats amb un pinacle per a emfatitzar-ne la presència i amb lleugers elements decoratius propis de l’estil llombard.

Període gòtic i renaixentista

El constant creixement dels pobles i la millora econòmica permetrà que algunes parròquies tornin a ampliar les seves esglésies, algunes fins i tot a bastint temples nous. Molt més grans, bells i ferms, amb una nova tècnica constructiva com l’arc apuntat i la volta ogival, les naus seran més àmplies i espaioses amb la funció d’aixoplugar una gran nombre de fidels, però també per a donar més prestigi al poble. Els perills, però, que sovintejaven en aquest municipis costaners van fer que molts d’aquests temples fossin reforçats amb campanars molt més forts, amb una presència i funció més de “torre de defensa” que no pas de campanar. Això comportà un canvi en la tipologia constructiva, perquè van aparèixer campanars molt més robustos i compactes, d’aspecte molt més massís i amb elements propis de sistemes defensius: espitlleres, matacans, merlets, etc.

Període barroc

Posteriorment, en els barris mariners que van situar-se prop de la costa, originats per grups de pagesos que s’instal·laren per desenvolupar tasques marítimes, de mica en mica s’hi originaren i s'hi bastiren les primeres capelles, que, de mica en mica, donaren lloc a parròquies que s’anaren independitzant de les parròquies interiors. Durant el segles XVI, XVII i XVIII, aquests barris mariners aniran emancipant-se i originaran parròquies pròpies amb advocació independent.

Això farà que aparegui, en els municipis costaners, una nova tipologia constructiva de temple. Es diferenciaran, així, els nuclis de ”Dalt” o de “Munt”, amb un estil més arcaitzant, des de “Mar”, amb un nou estil més modern.

El Concili de Trento, la Contrarreforma de l’Església catòlica i els guanys econòmics deguts al comerç marítim donaran fruit amb esglésies embellides sota l’esperit contrarreformista.

Durant aquest període hi haurà un gran impuls constructiu d’esglésies de nova planta, fruit del desig de lluïment i esplendor. Això farà que se cerquin models ideals i per això moltes d’aquestes esglésies s’identifiquen per un estil constructiu semblant.

La fi de la pirateria de berberiscs i turcs comportarà la manca de perills i, per tant, els campanars d’aquestes noves esglésies seran molt més lleugers i esvelts, de base quadrada però amb el cos principal octogonal; perdran, així la funció defensiva, i recuperaran la funció exclusiva d’aixoplugar les campanes, sempre però, assenyalant cap al cel, símbol del poder de l’Església, i destacant per damunt de la resta de construccions.

Període contemporani

Amb el pas del temps, molts d’aquests campanars han sofert modificacions i afegits, han estat restaurats, mutilats i han alterat el seu aspecte original. El rellotge és, potser, l’element que s’afegirà a tots, així com aparells meteorològics (penell, parallamps), i elements representatius de la vida social i política (banderes, senyeres, pendons, domassos) o simplement d’embelliment (templets, torrasses)