|
| El Joc No Té Fronteres |
Justificació |
Tenim clar que avui ens dirigim cap a una societat intercultural que serà la suma de les diferents identitats culturals que interaccionen. I ha de ser una suma positiva, no restrictiva o excloent, sinó que hem de fomentar la voluntat d’intercanvi i el coneixement. En aquest sentit, els jocs tradicionals tenen una funció social primordial donat que faciliten la interacció, el contacte, el coneixement, la relació. És quan juguem que ens mostrem realment com som i som capaços de compartir altruistament, sovint sense adonar-nos, tot allò que ens particularitza: sentiments, expressions, gests, impulsos... Estem relacionant-nos, intercanviant un món d’informació, dialogant en fi. Els jocs tradicionals són l’expressió de la manera de viure i relacionar-se que tenen les persones d’un indret. Els jocs populars i tradicionals mostren el tarannà del col·lectiu que els practica i obren les portes a conèixer com és la societat que els acull i el context on es duen a terme. Les característiques pròpies dels jocs tradicionals fan que estiguin oberts a la participació de tothom, en general sense condicionants de sexe o edat, cultura o classe social. Els jocs tradicionals no miren l’origen. |
|
BIEL PUBILL I SOLER, mestre |
Aquesta ha estat una de les bones experiències que s’han portat a terme dins de l’Aula d’acollida de l’IES Flix. Biel Pubill, mestre en Educació física i estudiós dels jocs populars, amb el suport de la professora de l’Aula, Àngela Pitarch, va creure interessant ensenyar un joc molt antic que es jugava, i de fet, encara es juga, anomenat “tabas”, “ossets” o “pidos”... i que a la vegada ells expliquessin si al seu país d’origen s’hi jugava. El resultat va ser molt positiu, com podreu llegir més avall. |
Objectius
- Apropar-nos a les nostres cultures
- Potenciar la integració i el diàleg
- Ensenyar que la diferència és riquesa
- Adonar-nos que arreu es juga i que el joc no té fronteres
- Sensibilitzar en la diversitat cultural fonamentada en valors innats dels jocs com ara el respecte, el pacte, la tolerància i la integració social dels protagonistes
- Promoure el diàleg cultural i el coneixement recíproc de la cultura a través dels jocs tradicionals
|
Exponents Lingüístics
- Treball de vocabulari concret: noms que rep el joc a diferents països i vocabulari específic del joc: ossets, astràgals, todos, todols, pidos, pídols, les cinc pedretes, didalets (Catalunya); tabas (Espanya), jack stone (Anglaterra, Filipines); pietre (Romania); alhajar (Marroc)...
- Frases tipus: “Puentecito”...
- Treball oral i escrit de text instructiu
- Expressions que impliquen obligació
- Expressions indicadores d’ordre
- Verbs en imperatiu i present de subjuntiu
- Cantarelles
|
Consigna
- Fes jugar el teu cor i comparteix la teva cultura. Des del curs 2004/05 l’IES Flix participa en el projecte Europeu Cultura 2000 Play your heart and share your culture, que treballa la interculturalitat a partir del joc tradicional.
|
Descripció i desenvolupament
- Presentació del joc dels ossets tal com nosaltres el coneixem.
- Coneixement de jocs semblants
- Explicació per part dels alumnes de la manera de jugar al seu país d’origen
- Recollida del nom dels jocs i les diferents variants
- Reflexió sobre el tipus de material que s’utilitza en cada modalitat de joc (os, plàstic, pedres, didals, figures de metall...)
- Es va fer una taula, amb dibuixos de les normes de cada país
- Enregistrament d’ alguna cantarella associada al joc
- Pràctica del joc amb les normes dels altres
- Enregistrament en imatges: vídeo i fotografia
- Conclusions
|
Material necessari
- 4 Ossets o pídols. Els podem demanar a la carnisseria. Surten de la part de darrera de la pota del corder, també poden emprar-se d’altres animals.
- 1 pilota o pedra
- El joc també es comercialitza en plàstic imitant a la perfecció els ossos. També es poden comprar els Jacks –de plàstic o metall - I si volem que el joc sigui més tradicional, podem emprar perfectament didals o, millor encara, 5 pedretes rodonetes.
|
   |
  |
Activitats que pot generar
- Dur a terme un recull de jocs tradicionals específics: jocs cantats, jocs sensorials, jocs motrius, jocs exclusius de nenes o de nens, construcció de joguines amb elements reciclats o naturals...
- Cercar pàgines web sobre jocs tradicionals de cada país d’origen
- Construir jocs de tauler propis dels països d’origen. Conèixer els jocs, veure quins materials s’utilitzen, reflexionar sobre aspectes socials i econòmics de cada indret
- Elaborar el petit llibre de Jocs d’arreu del món –amb les aportacions dels alumnes de l’aula -.
- Anar a explicar els nostres jocs als companys/es de l’aula ordinària
- Fer una exposició amb els taulells de jocs
- Fer una mostra de joguines construïdes per cadascú...
|
|
Què en sabem dels Pidos |
El joc dels pidos o pídols, coneguts també com a todos o tódols (Flix), callosos (La Palma d’Ebre), singuetes (Maials), ossets o astràgals, i avui com a gogos comercialitzats a través de campanyes publicitàries relacionades amb productes alimentaris-. Es tracta d’un dels jocs més estesos arreu del món que ja era practicat a l’època clàssica per les grans cultures grega i romana, tant per a jocs com per a útils endevinatoris. Durant el segle passat els pidos eren un dels elements de joc principals entre les nenes. En aquest sentit coincideixen diferents entrevistats com ara Jaume Garciapons, de Flix o Malena Serra, d’Ascó. Alguns dels comentaris que hem recollit il·lustren a la perfecció la importància que li donaven al joc, la dinàmica que generava, el prestigi que suposava poder-ne tenir, la riquesa en fi de vocabulari que s’emprava: |
Jaume i Maria Garciapons
- Los todos eren cosa de xiquetes. Hi havia dos classes de todos, els de quatre costats i uns altres que en dèiem todos francesos, (que) eren del genoll de les potes del davant del bestiar. Eren redons, sols una part plana…
Teresa Serra
- Hi havia una de les cares del pido que rebia el nom de totero, era quan queia dret i amb el forat, era una cara dolenta que no s’havia de posar mai. També es deia totero quan no s’entomava la bola a l’aire.
Asunción Jové
- Jugàvem a: “A mi una, a mi dos, a mi tres, a mi quatre, a mi cinc”. Es jugava amb cinc sambeques, una d’elles més gran. S’escampaven a terra i es tirava la gran a l’aire i mentre es tenia que recollir una sambeca, i anar fent així. Quan agafàvem la quarta dèiem: “A mi quatre, segar i batre”.
Encabat va vindre que les monges mos van dir: Mira, valtros que us deveu fer caldo i això… busqueu-mos callosos. I elles mo’l pintàvem, i quan fèiem una cosa bonica o d’això… mos donaven un joc de callosos”.
L’anècdota de la sol·licitud de les monges ens porta més enllà i ens fa pensar que no tothom, en aquell temps podia menjar carn. Per tant qui tenia callosos en aquell moment era degut que era bon estudiant i treballador, a que era de família benestant o bé que era una persona molt hàbil i destra. En tot cas, el fet de tenir els desitjats ossets era motiu d’enveja, prestigi i bona reputació.
Malena Serra
- “Les nenes jugàvem als pidos en una bola, a les lloses de l’iglésia. Eren los ossets del bracet del be, aquells que anàvem a comprar a ca ti Cinta de Fenàs. Tiràvem la bola a l’àrie i mentre es tenien que agafar (el pido) abans d’enxomar. Quan ni tenies un deies:
“Un fa nonet! Dos fa nonets! Tres fa nonets! Quatre fa nonets! Prou!”
La Malena ens apunta la dinàmica del joc. En general consistia en tot un seguit de passos basats a agafar consecutivament els pidos primer d’un en un, després de dos en dos i així successivament, tirant-los enlaire per anar-los agafant sense que caiguessin al terra. D’aquesta versió del joc vaig poder recollir a Vinebre una curiosa cantarella que es feia mentre es duia a la pràctica l’exercici. Diu així:
“Al molí de l’oli ningú hi pot entrar, sul coco Esquirol quan hi va a comprar”.
Un joc semblant es feia utilitzant una pilota que botés. En aquest cas es deixava anar la bola a terra i mentre donava el bot calia tirar el pido a l’aire i recollir-lo. Amb una pilota petita també es jugava a girar pidos. En aquest cas les nenes o bé tiraven la pilota enlaire (a vegades usaven petits còdols), o bé feien rebotar la pilota al terra. Mentre realitzaven aquesta operació tenien fins a tres possibilitats per girar els quatre o cinc pidos i posar-los tots d’un mateix costat.
Els nois també tenien la seva versió del joc de pidos, conegut com a joc del verdugo o botxí. Es basava en la forma diferent com podien quedar plantats els pidos quan se’ls tirava (panxeta; melic, botxí o clotet; rei o jutge; reina…). A qui li sortia rei tenia el dret d’encomanar un càstig o fer pagar penyora a aquell a qui li hagués sortit panxeta. L’encarregat de fer complir el càstig era, lògicament, el verdugo qui depenent del grau d’amistat vers el panxeta s’esplaiava més en la pena o era més condescendent pensant, també, que més endavant podria ser ell qui fos subjecte de represàlia. Costes i Lavega assenyalen que el càstig durava mentre es cantava la cantarella següent:
“Forat d’aigüera, pica-li al darrera, forat d’aiguó, amb un bastó”.
Biel Pubill Soler: La llengua com a banda sonora del joc. Ponència dins de Jornada Llengua i joc (Tàrrega, 7 i 8 de maig de 2004), organitzada pel Consorci per a la Normalització Lingüística, el Consell Comarcal de l’Urgell i el CRP de l’Urgell.
http://www.cpnl.org/xarxa/CNLlleida/urgell/comunicacions.htm |
Com hi Juguem?
JACK STONE, CHEENE MANALO, de Filipines:
- S’agafen sis jacks i una pilota de goma petita, que boti.Es tiren els jacks a terra. Aleshores fem botar la pilota i mentre és a l’aire hem d’agafar un jack.Tornem a repetir el punt anterior fins a recollir, d’un en un, tots els jacks.Ara es tiren de nou tots els jacks a terra i, fent botar la pilota, recollirem els jacks de dos en dos.Un cop fet el punt anterior repetim el mateix de tres en tres, quatre i dos, cinc i un i, finalment, tots sis alhora.A partir d’aquí el joc es complica una mica més. Ara repetim els punts 1 i 2, però quan tornem a botar la pilota ens passem el jack d’una mà a l’altra i, a més, recollim un jack de terra.
- Repetim aquesta operació fins a recollir tots els jacks.
|
