Catalogació | Anàlisi material | Descripció | Estructura | Context | Síntesi
Palau de la Música Catalana

Context

Datació

1905 al 1908.

Circumstàncies

El cant coral va servir, des de mitjans del XIX, per que els obrers tinguèssin un lleure creatiu i treure-l’s de la taverna; Anselm Clavé va ser-ne el precursor del moviment, que es va fer molt popular; l’Orfeó Català el van fundar, el 1891, Félix Millet i Amadeu Vives, dedicat a la cançó popular catalana i, també, als grans oratoris clàssics. Es va determinar construïr un auditori per fer els assaigos i disposar d’una sala de concerts.

És l’época de l’afermament de Catalunya, en l’Art (Modernisme) i la Política (partits catalanistes): la creació del Palau és dins d’aquest moviment.

Bohigas diu que el Modernisme inclou el revival d’estils històrics, un sentit social, floralisme delirant, racionalisme i expressionisme; tots aquests són elements que trobem al Palau: usa elements d’estils antics (arcs Tudor al segon pis, muses de l’escenari...), té sentit social (donar un lloc al lleure dels obrers), usa molt les flors, amb una gran profusió, té elements delirants (l’escultura del prosceni), és racional (tecnologia constructiva moderna), i és expressionista (el fort contrast entre la decoració de l’auditori i la façana de maó vermell).

El Palau va costar un milió de pessetes, que es van recollir amb emprestits i donacions.

És la casa de l’Orfeó, que havia, fins llavors, posat a llocs provisionals, com ho diguè, al seu parlament, Joaquim Cabot, President de l’Entitat. El Mestre Lluís Millet tambè tinguè paraules molt significatives:

Tota idea reclama una forma, tota joia un estoig, tota manifestació d’Art un lloc a propòsit on perennement la bellesa artística eduqui el sentiment del poble. Aquest casal ve a complir aquesta necessitat. La raó de la seva existència és la necessitat d’aliment estètic que, en l’hora present, tots sentim en el nostre esperit. El moment actual de la nostra Catalunya és un moment vibrant líric per excel·lència. Tots sentim, a dins, com un cant que ens enfebra i ens agita renaixença amunt. Aquesta casa ha de ser casa sonora que harmonitzi i afini aquest clam de vida renaixent, un espai joiós amb murs i arcades de vestimenta nuvial perenne, com presentant les sublimes harmonies que les han de fer vibrar, un casal com a cosa sagrada al mig del cor de la ciutat futura.

Fins i tot, Joan Maragall va escriure sobre el fet, l’anomena La casa dels cants:

Crec que vindrà un dia en que els cants que volen pels aires se n’hi aniran tots sols cap allà dintre com aucells al reclam. I allavores! Quina riquesa serà la nostra! Serà una casa gloriosa aquella. Una casa en la que hauran glatit tants cors escoltant la veu de l’oracle meravellós, la veu del cant. De pares a fills ens hi transmetrem la gran saviesa d’escoltar amb els cors palpitants: serà una casa sagrada, amb el temps.

L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1850-1923).

Coll i Alentorn diu que era l’home que millor podia simbolitzar la Catalunya del seu temps, barreja sovint difícil de distingir, d’homes de negoci i de fàbrica, d’artistes i literats. Escriu ell mateix, a la revista La Renaixença (1878): ¿És que avui per avui podem tenir una moderna arquitectura nacional? Sempre que una idea organitzadora domina un poble, apareix una nova época artística: el Palau és la expressió d’aquesta idea.

Va intervenir a la política (President de la Lliga de Catalunya i de la Unió Catalanista,1892, Diputat a Corts,1901), va ser professor i director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, conferenciant i autor, acadèmic, director de l'Ateneu...

La seva obra d'arquitecte va començar amb la Editorial Montaner i Simon (1879/85), va fer el Restaurant de la Exposició de 1888 (avui Museu de Zoologia), la reforma del Seminari de Comillas (1888), l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música, la Fonda Espanya (1902/3) al carrer de Sant Pau, de Barcelona, la Casa Lleó Morera, al P. de Gràcia, 35 (1905), diverses cases particulars a Barcelona, Canet i Reus, l' Institut Pere Mata (a Reus), el Gran Hotel, de Palma...

L'Ajuntament de Barcelona va premiar, en tres ocasions, les seves obres como les millor de l'any i llavors li va atorgar una Medalla d'Or.