Síntesi
El Palau de la Música Catalana, projectat per Lluís Domènech i Montané i construit entre 1905 i 1908, ha estat sempre la seu de l'Orfeó Català, dedicat a la cançó catalana i als grans oratoris. És un espai solemne, seu d’una institució (Palau), on es fa Música (identificada amb la Natura, present a la decoració de flors), catalana (senyera), segons la tradició cristiana (creu de Sant Jordi) de Catalunya.
Hi ha una línia vertical que va des de la primera pedra (quadrada, a la sala d’assaigs), que diu Orfeó Català, fins la clau que tanca el prosceni (rodona), que té escrit Palau de la Música Catalana, passant per la senyera, al fons de l’escenari: així, orfeó, música i Catalunya queden units, com ja ho diu el nom del lloc, repetint-se als tres llocs el gentilici català. Tambè, a la façana, al capdamunt de la cantonada hi ha l’escut rodó amb el nom del Palau, unint les línies verticals de la senyera amb les horitzontals del pentagrama.
És un teatre, on es confronten els intèrprets d'una obra, aquí musical, en versió de concert, perquè no hi ha la possibilitat de posar-hi decorats, com per l'òpera o d'altres gèneres, amb un públic que s'asseu al davant.
La situació del oïents divideix la sala en dues: platea i segon pis contenen la part més gran del públic, l’amfiteatre és un espai intermig; l’escenari fa notar aquesta separació, tambè hi ha baix i dalt, amb el balcó i l’orgue que té els seus tubs, per fer moltes veus, al lloc on hi ha tantes localitats, simbolitzant tambè les veus dels cantaires que, una vegada (1914) a Paris, van ser qualificats com orgues humans. Però ambdues parts queden unides per la mena d'anella que fa la barana.
És la seu d’una institució i un teatre, pel que té dues entrades ben diferents, la que porta a l’auditori (al carrer de Sant Pere) i la que duu al local de l’Orfeo i la sala d’assaigs (al carrer d’Amadeu Vives).
No és un lloc pràctic, com una fàbrica, o una escola o un hospital, és un espai pel lleure; hi ha molta fantasia: per fora sembla com un castell, amb maó tan vermell i contundent, que expressa fortalesa i virilitat, per dins sembla un jardí, sense nit, molt il·luminat pel llum que travessa els vitralls o l’elèctric; quan el visitant entra és com si sortís enfora, cap un exterior ideal, paradisíac, el que és una contradicció; la sala és esclatant d'imaginació: les escultures del prosceni, les garlandes de flors, el sostre amb la claraboia; també l'interior vol sortir cap enfora i axií els pilars de l'auditori omplen el balcó del primer pis, havent relació entre dins i fora; però tambè sembla un espai sagrat, com un temple d’una religió estranya, i a aquesta condició hi fan referència tan el parlament del Mestre Millet com les paraules de Maragall, un lloc potser no precissament traçat segons els principis d’una religió però, en tot cas, no és un espai clarament profà; lloc per l’oci tractat amb un criteri quasi bé sagrat.
És un lloc excessiu, delirant, peró fet amb seny, com un poema, que expressa allò més elevat i intangible però ho fa seguint les lleis rigoroses de la mètrica, igual que la Música: així, n’és l'expressió plàstica de la identitat musical.
La contundència exterior, és com un castell o una mena de closca, a dins es fa transparència, no solament a la llum, sinó també de l'estructura, que es copsa perfectament, notant-se totes les bigues, com si fóssin les notes d'una partitura.
Aquesta fortalesa de la façana es feminitza a l’interior, on domina el rosa, amb moltes imatges delicades de dona i flors, que la simbolitzen, especialment en la condició de núvia (com ho diu Millet), però són els homes els qui han fet la Música i es troben ben presents en els noms i escultures dels personatges representats, tots ben reals, mentre que les figures femenines són imaginades i simbòliques: els barons han fet la Música, que és femenina, identificada en la condició floral, és a dir, en la Natura.
És una edificació que junta tradició i tècnica, vida i utilitat. Podria anomenar-se més precisament auditori però és un Palau: un lloc que sembla format per estances d'un altre món malgrat que és dins del nostre, el que justifica la seva fantasia. La Música és un art en el temps i la línia serveix per a expressar-la (com la reina de la festa que fila, de la façana): ondul·lant a la decoració i als balcons dels pisos de l’auditori ; però tambè recta als noms dels músics, a l’Heràldica i als elements estructurals, com les bigues; alhora Natura i Música es contraposen, com els dos grups del prosceni, amb l’arbre i la font que queden al davant del temple dòric. D’altra part al Palau hi ha altres signes, els escuts heràldics, manifestant la identitat catalana: la senyera i la creu de Sant Jordi i els escuts de l’Orfeó i del Palau. Aquests elements són estilitzats, fets amb línies ben definides, quasi bé abstractes o, almenys, geomètrics; tenen la precissió de les flors, que són com una cal·ligrafia o una convenció, encara que aquestes no representen res clarament. Flors i escuts es guarneixen l’un a l’altre.
A part dels signes catalans n’hi ha d’altres cultures, com els arcs gòtics, les robes de regust oriental...; però no es pot dir quines; l’autor ha pres formes de molts llocs i les ha remuntat d’una manera nova.