Les guerres entre cavallers eren força habituals perquè donaven prestigi a les corts on se celebraven. N'hi ha de dos tipus:
1. Les batalles a ultrança, que són enfrontaments a mort i que es declaren a través de les lletres de batalla (Martorell en va escriure unes quantes). Es designa un jutge imparcial, que acostuma a ser el rei o un gran senyor feudal.
2. Els deseiximents, que signifiquen la ruptura de les bones relacions entre dos cavallers. Quan s'arriba en aquesta situació, TOT és permès: destruir cases o collites, raptar i matar persones, violar dones... Els conflictes es traspassen de generació en generació, com va passar amb els Centelles i els Vilaragut a la València del segle XV o amb els Montescos i Capulets de Verona (que van inspirar Shakespeare per al seu Romeu i Julieta).
Tot això vol dir que la cavalleria té una cara terrible, al costat de la fastuosa dels tornejos, justes i ordes. Hi ha cavallers errants pobres i perdedors (normalment no són els fills grans d'una família, sinó els segons i tercers que s'han quedat sense l'herència) que es veuen embolicats en afers desgraciats com el pillatge o el bandolerisme.
