Esment d'algunes de
les fonts (que arriben a Martorell sempre des del català) ja detectades del Tirant: Brunetto Latini , Eiximenis, les Heroides d'Ovidi, les Tragèdies de Sèneca, Petrarca, les Històries Troianes de Guido delle Colonne, Enric de Villena, Vegeci i, sobretot, Joan Roís de Corella. S'afegeixen alguns exemples més de manlleus corellians i unes noves fonts clàssiques: Valeri Màxim (que va ser divulgat a través de la versió catalana d'Antoni Canals) i Sal·lusti.Consideracions a partir de l'abundància i importància dels
manlleus de Corella: per força han d'haver estat pensats per Martorell a l'hora de concebre la novel·la (Cingolani es pronuncia a favor de l'autoria única de la novel·la, i remet a una pertinent bibliografia). La lectura de les obres de Corella provoca en Martorell un canvi d'estil (abans de llegir-lo, Martorell va escriure el Gui de Warwick i el Flor de cavalleria, que per força havia de deixar inacabats. Corella li fa entendre la importància de la retòrica, de l'estil). Els manlleus de Corella no serveixen només per enriquir la prosa de Martorell, sinó que poden aclarir el sentit de la novel·la: Martorell va donant pistes constantment perquè ens predisposem a la tragèdia perquè relata la mort d'un món mític, el de la cavalleria (contràriament al Curial, on l'anònim és positiu, només cal que s'abandoni l'amor passió i es persegueixi una evolució cavalleresca, tant moral com cultural). Darrere del pessimisme de Martorell s'hi amaga la ruïna financera de l'autor.