Article publicat a la revista "Festa Major 1988" ELS RABASSAIRES GELIDENCS D'ABANS DE LA GUERRA UN CONTRACTE DE CONREU L'any 1869, poc després del destronament d'Isabel II, el propietari de La Ferreria signava un contracte de conreu amb dos germans pagesos, amb una sèrie de pactes. En el termini de dos anys, els adquiridors havien de plantar de vinya el terreny que se'ls lliurava. Durant els deu anys següents lliurarien la meitat dels fruits al propietari ("incluso los sarmientos", "llevándolo todo a la casa de dicho establiente, a quien se avisará tres dias antes de la recolección"). En virtut del tercer pacte, l'any 1880 els parcers pagaven al propietari la quantitat de 266 duros, 6 rals i 80 cèntims. A partir d'aquell moment, i per un termini de cinquanta anys, el propietari rebria el terç dels raïms i el quart dels grans. Transcorreguts aquells anys (és a dir, l'any 1930), el propietari podria recuperar la finca "pagando de tres partes, las dos de su valor". PARCERS I JORNALERS Podem continuar agafant La Ferreria, una important propietat (unes 65 hectàrees) situada a l'altra banda del riu Anoia, com a exemple per a conèixer de prop el món dels rabassaires d'abans de la guerra. Les dues terceres parts de la propietat, aproximadament, estaven cedides a diferents famílies rabassaires: Josep Torné Mata "Banyes", Antoni Cartró "Gibert Xic", Ramon Rius "Cacauero", Josep Esteve "Putxo Xic", Pere Ollé Ribé "Fardassa", Agustí Ribé de Cal Conill, Narcís Bosch de Cal Jaume Xic, Josep Palau "Ximet", Joan Gibert "Tretzevents", Joan Bartolí "Drac", Joan Rius "Patiu", Joan Font "Parenostres", Anton Comajuncosas "Pacoli Xic", Llorenç Llopart "Conill", Francesc Ollé "Esquerrà", Josep Muray "Tòfol", Anton Vàries "Tunots", Josep Rovira "Maians", Joan Bruch "Joanet de les Mules", Martí Planas, etc. La part restant era portada directament pel propietari, per mitjà del seu masover, en Joan Valls Julià "Joanet de la Ferreria"; aquest comptava amb l'ajut de jornalers fixos i d'altres ocasionals. Quan les feines del camp (llaurar, cavar, esmagencar, escarrerar, fangar, escurar rases, collir raïms, arrencar ceps, esporgar, lligar sarments, replantar i esllucar, empeltar, ensofrar, ensulfatar, colgar fems...) ho exigien, els rabassaires de la Ferreria agafaven treballadors a jornal, com ara el Ramon Alegre de Ca l'Alió, el Julià "Cisco Carrater" que amb el seu carro traginava pels pagesos, el Delfí Fernàndez "Finet" que anava a llaurar amb el "matxo" (doncs hi havia famílies rabassaires que no tenien animal), el Serafí, el Sebastià Claramunt de Cal Saní, el de Cal Negre, el Valls, el Cucala... Durant el mes de setembre venien també forasters, com ara la colla de Sant Martí Sarroca: "l'home foraster", "el trepitjador", "el traginer"... També era freqüent l'intercanvi de jornals entre els propis parcers veïns, en el ben entès que un jornal d'animal (i arada) equivalia a tres d'homes. A l'entorn de l'any 1925, el jornal d'home era de set pessetes, el de dona cinc. Amb poca terra que conrear, la majoria dels rabassaires dedicaven els dies sobrers a anar a jornal, mentre algun membre de la família treballava a les fàbriques de paper. Pocs gaudien del privilegi de tenir, a més a més, vinya pròpia; altres tenien una segona vinya, a parts, en terres d'un altre propietari. LA GERMANOR L'any 1922 naixien la "Unió de Rabassaires de Catalunya" (URC) i "La Terra", publicació portaveu del sindicat. Simultàniament es fundava a Gelida "La Societat de Rabassaires" que, coincidint amb els sis anys de la Dictadura de Primo de Rivera, tingué una activitat mínima. Caigut el Dictador, la Societat de Rabassaires de Gelida decidia, en assemblea general celebrada el maig de 1930, convertir-se en el "Sindicat Agrícola La Germanor". El seu primer president fou en Joan Carafí i Codina, actuant de secretari en Martí Planas i Gras. La seu social s'instal·là en una casa del carrer de Vicenç Perelló, propietat d'en Josep Font i Baró. L'article quart dels estatuts establia que podrien formar part del nou sindicat "els emfiteutes, rabassaires, parcers, censataris o arrendataris i jornalers de terres enclavades en aquest terme municipal o pobles veïns". "La Germanor" esdevindria, més tard, en la secció local de la URC, i mantingué una estreta aliança amb l'Esquerra de Gelida. LA REVISIÓ DELS CONTRACTES Com arreu de Catalunya, els rabassaires gelidencs aprofitaren els decrets de Govern provisional de la República (1931), que obrien un període de revisió dels pactes establerts en els contractes de conreu. Els propietaris reaccionaren amb sorpresa i alarma. La revista local dretana "Roca Sagna" ens mostra el seu punt de vista: "La Unió de Rabassaires de Catalunya, a Gelida, hi compta amb un nombre crescut d'afiliats. Descomptant alguns individus, els quals és una llàstima que els seus noms figurin a les llistes, els demés són un informe de idees que ni ells són capaços de destriar. Esquerrans, sindicalistes i d'altres que encara tramunten un parell d'esglaons més. Ells saben de tot i ho ignoren tot. Els davanters, i amb ells altres afiliats, per en Companys í l'Aragai, ajupirien tant l'esquena, que fins el cap els hi arribaria als peus. Són els ciraboters d'aquests dos polítics cridaners, que els han sabut infiltrar a la sang el germen de l'anarquia, els han induït al furt o els han ensenyat tots els mètodes per a produir desordres (...) Els nostres rabassaires, ahir, homes assenyats, prudents amics de la pau, avui són més fàcils per a llençar a una revolta" (novembre de 1932) Aparegueren els primers conflictes legals entre rabassaires i propietaris. Es el cas de la denúncia feta per la propietària de Can Pere Joanet contra el seu parcer Jaume Capellades i Raventós, l'estiu de 1932. Aquest pagès, conreador de la "Vinya de la Monja", es negà a lliurar la quarta part dels fruits, "manifestando que debian partir con arreglo a la octava parte". Però no era un conflicte aïllat: "preguntando por qué motivo se negaba el declarante a entregar la parte del fruto que corresponde a la propietaria según contrato, ha manifestado que era debido a que pertenece a la "Unión de Rabassaires" y en una reunión que tuvieron el domingo último acordaren que todos se quedarían la mitad de lo que debían entregar a los propietarios y que el estaba dispuesto a cumplir lo acordado" (atestat efectuat pels mossos d'esquadra) Un any després, el juny de 1933, el Parlament de Catalunya votava una llei que permetia els parcers que haguessin presentat demanda de revisió, retenir provisionalment la meitat de la part del propietari. EL TRULL Una de les fites de les que s'enorgullien els afiliats a "La Germanor" era la compra d'un trull d'oli. A Gelida ja n'hi havia dos de trulls: el de Can Santfí i el de Can Terra, ambdós de tracció animal, i és que en aquell temps a la part de muntanya hi havia molta olivera. El trull que adquirí el Sindicat, en canvi, malgrat ser de segona mà, funcionava mitjançant dos motors elèctrics. El contracte de compra, signat per en Martí Planas i per en Joan Claramunt com a membres de la Junta, es firmà a Gelida el novembre de 1932. S'anà a buscar-lo amb camions a la localitat tarragonina d'Els Pallaresos on estava instal·lat, essent el propietari un constructor de màquines de Reus. El preu de compra fou de set mil pessetes, a pagar en dos terminis, a més del preu d'instal·lació de cinc-centes pessetes. Va suposar un gran esforç econòmic per part dels pagesos afiliats, que compraren accions de vint-i-cinc pessetes. EL SIS D'OCTUBRE Abril de 1934: El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de Conreu, amb l’absència de la minoria de Lliga Catalana; es tractava de permetre als rabassaires catalans l'accés a la propietat de la terra que treballaven, facilitant la seva compra. Juny del mateix any: el Tribunal de Garanties Constitucionals anul·la l'esmentada llei. Dia 4 d'octubre: tres membres de la dretana CEDA entren al govern central. Com a tants pobles de Catalunya, Gelida tingué el seu "Sis d'octubre": entre la vintena de gelidencs que en els dies posteriors al fracassat moviment
DESNONAMENTS Amb la derrota del govern esquerrà de la Generalitat i amb les dretes manant a Madrid, els propietaris efec-tuaren l'any 1935 una ofensiva contra els rabassaires díscols. Aquest any, la URC publicava un informe titulat "Els desnonaments rústics a Catalunya", on s'enregistren cinc casos d'intent de desnonament per part de tres propietaris contra aquests cinc rabassaires gelidencs: Pere Esteve Montserrat, Joan Llopart Soler, Francesc Ollé Cartró, Martí Planas Just i Josep Torné Mata. Veiem un d'aquests casos amb més detall. El propietari presentà, davant del jutjat municipal de Gelida, una demanda de desnonament contra els seus parcers Francesc Ollé Cartró i Joan Ollé Badell (pare i fill, pagesos d'El Puig). El jutge municipal sentencià "no haber lugar al deshaucio instado" (desembre 1935). La part demandant interposà recurs d'apel·lació contra la sentència davant el jutjat de Sant Feliu de Llobregat, que la confirmà (març 1936). GUERRA I REVOLUCIÓ I vingué la guerra. Alguns propietaris foren assassinats per elements aliens a la causa rabassaire; altres fugiren o s'amagaren. El Sindicat "La Germanor" confiscà les finques de Can Batllevell, de Can Mata i de Can Rosell de la Llena; també ocupà el Casal Catequístic, on instal·là interinament el seu domicili social. Els rabassaires deixaren de pagar al propietari, per decret de la Generalitat. Es creà una Junta Municipal Agrària encarregada d'executar el "decret de redistribució de la terra al camp de Catalunya", i l'alcalde Antoni Ferrer i Miró es negava a donar-hi entrada a la CNT i a la UGT, tot argumentant que "La Germanor" era l'única força camperola representativa a Gelida. Mentrestant, el gelidenc Joan Bertran i Llopart (elegit membre del Comitè Central de la URC a la tardor de 1937) es convertia en un dels dirigents més actius del sindicat català. La victòria franquista suposà la fi del sindicalisme rabassaire; els dies de la verema, els carros tornaren a transportar les portadores de raïm a casa de l'amo. Andreu Guiu i Puyol
Enllaços:
|
